Mesos enrere, en aquesta mateix publicació em lamentava del soroll eixordador que sovint envaeix la plaça de Major de Vic durant algunes matinals dels diumenges, quan alguna entitat organitza un determinats esdeveniment social o esportiu, una trobada, una caminada, una desfilada de gossos i tota mena d’activitats relacionades amb el lleure. No sé perquè, però els dinàmics promotors d’aquestes reunions socials tenen la mania de posar el volum dels altaveus a uns nivells capaços de perforar els timpans de qualsevol ciutadà que tingui la mala sort de viure en un pis proper o d’estar assegut en una terrassa llegint el diari i bevent un refresc. Cal dir, en honor a la veritat, que també hi ha promotors d’alguns esdeveniment que són discrets, posen el volum dels altaveus a nivells acceptables i respecten la pau ciutadana.

Fa uns dies, coincidint amb les joioses festes nadalenques, per promocionar els seus negocis, els comerciants d’algunes zones de la ciutat van instal·lar altaveus, com cada any, per emetre cançons relacionades amb el naixement del nen Jesús, l’activitat filantròpica del Pare Noel i la fecunda generositat de l’entranyable Tió. Tot, amb la intenció lícita de contribuir a l’alegria ciutadana i esperonar els possibles clients a entrar a les botigues a comprar. Res a dir, si aquests mètodes no comporten molèsties a ningú. 

Tanmateix, però, en alguns casos, transitar i caminar tranquil·lament pel carrer, durant les passades festes es convertia en un exercici de paciència davant el so excessivament elevat propagat per la megafonia i la dubtosa qualitat musical de les cançons que els pobres vianants estàvem obligats a escoltar, anéssim o no a comprar, o simplement caminéssim cap  a casa sense desviar-nos de la ruta habitual. Reconec que amb l’edat que tinc m’he tornat un xic rondinaire i mastegatatxes, i que els sorolls exagerats em crispen, m’irriten i m’incomoden, tal com els passa als pobres gossos amb els petards de la nit de Sant Joan. 

Fent un exercici de tolerància, acceptaria resignadament que els botiguers posessin altaveus als carrers i que, amb un volum raonable, propaguessin música d’una certa qualitat. Ja sé que hi ha tants gustos com persones, però també es podria arribar a un cert consens, si més no en el volum i en l’emissió d’unes tonades i melodies que no fossin necessàriament aquell xivarri anglosaxó inconsistent. Aguantaria perfectament les tradicionals nadales de sempre: Fum fum, fum, Xarrampim xarrampia, La cançoneta del bon Tió, El dimoni escuat, La cançó d’en Pasqual o Les dotze van tocant. Tampoc no m’oposaria als villancicos que escoltàvem de petits: Los campanilleros, El pequeño tamborilero o Pero mira como beben los peces en el río. 

Tot i que ho trobo una mica anacrònic, també accepto que els botiguers posin una catifa vermella al carrer per fer-nos sentir gent important. Aquesta socialització de l’aristocràcia em recorda el programa “Reina por un dia”, que feien per Televisión Española fa mig segle. Sigui com sigui, la catifa vermella no m’incomoda, perquè ningú no m’obliga a passar-hi pel damunt; o si hi passo, no em comporta cap dany físic ni psíquic.

Continuant amb el soroll exagerat de la megafonia, trobo fora de lloc el virulent guirigall que sortia dels altaveus durant la cavalcada de Reis a la plaça Major. Si la veu del locutor s’hagués escoltat a menys de la meitat de volum, la vistosa i entranyable cerimònia hauria guanyat en qualitat i màgia. Com pot ser que, a l’escola, als nens els ensenyin a reciclar, a respectar la natura, a ser ecologistes i a no contaminar, i a la plaça hagin d’aguantar una demostració tan flagrant de contaminació acústica?

Malauradament, tots plegats estem massa acostumats al soroll desmesurat, als crits al carrer, al futbol, als transports públics i arreu; o a la música de fons dels bars, que no ens permet mantenir una conversa o concentrar-nos llegint el diari; al bramul dels tubs d’escapament de les motos i els cotxes ; o a cridar quan parlem pel carrer tots sols, amb el mòbil enganxat a la cara, com si l’interlocutor ens sentís millor en el seu mòbil.

Els diccionaris diuen que el silenci és l’absència de sons o de sorolls, però paradoxalment, entenem el silenci en contraposició a la presència de sons i de sorolls.

El silenci també pot ser una pausa significativa en una cançó o en un discurs; silenci també vol dir tancar la boca i evitar dir ximpleries. En un món caracteritzat pel brogit i el xivarri, ens pot donar calma i ajudar-nos a relaxar. També pot ser una condició necessària per escoltar els altres, per pensar, dialogar  i reflexionar. Estem tan habituats al soroll, als crits i als decibels que el silenci ens fa por perquè ens acosta a la soledat (que no és res dolent) i a la consciència de viure . Potser per això, per evadir-nos de la realitat essencial i  per superar aquesta por, ens veiem obligats a engegar la ràdio o a la televisió.  

Ja sé que, a banda del silenci dels cementiris, el silenci absolut és impossible. Però sempre és preferible escoltar la música del vent, el xiuxiueig de l’aigua del riu, les paraules amoroses i suaus d’una amistat o una bona cançó a un volum raonable, que irritar-nos amb un xivarri irracional sense to ni so que burxa i esmicola el cervell i l’ànima.