Un dia, farà cos d’un any i mig, mentre conversava amb el pintor vigatà Josep Vernis per redactar un reportatge sobre la seva dilatada trajectòria, l’artista em va explicar que quan va acabar la mili i la carrera de Belles Arts es va trobar amb les butxaques buides, però li va sortir l’oportunitat de guanyar algunes pessetes fent de xofer de monsenyor Rius, un capellà que per casualitat era parent de la meva àvia Margarida. Aquell home, molt petitet i murri, regularment venia a Vic per visitar la seva família i en alguna ocasió també havia vingut a casa a veure l’àvia. La darrera vegada que el vaig veure va ser l’any 1966 –jo tenia 11 anys- al llit on va morir en una casa del carrer del Remei.  Recordo que em va impressionar la seva imatge mortuòria, vestit com un cardenal, i especialment les seves diminutes sabatetes de color rosa.

Però tornem al relat de Josep Vernis. A la primera meitat dels seixanta, coincidint amb l’inici del Concili Vaticà II convocat per Joan XXII, monsenyor Josep Rius i Serra (1891-1966), un distingit arxiver vigatà de la secció històrica de la Sagrada Congregació de Ritus al Vaticà i antic Prelat Domèstic de Sa Santedat el Papa, s’havia desplaçat de Roma a Vic per visitar la seva parentela, una família que vivia al carrer del Remei, en una casa anomenada Can Duros. En aquella època, Rius era conegut en el seu entorn amb el sobrenom de mossèn Etcètera, a causa de la repetició sistemàtica d’aquesta paraula cada vegada que volia acabar una frase.

Resulta que durant el trajecte des d’Itàlia a Vic, uns quilòmetres abans d’arribar a la Ciutat dels Sants, el seu luxós Mercedes 300 SL va patir un accident i el xofer va morir. Després d’estar-se uns dies a Vic, com que l’il·lustre capellà havia de desplaçar-se urgentment a Roma per qüestions relacionades amb el Concili, va donar veus amb la intenció de trobar una persona experimentada que volgués conduir el seu cotxe fins a la Ciutat Eterna. Per qüestions atzaroses –o per designis de la Providència- aquesta persona va ser Josep Vernis.

El viatge a Roma va ser de pel·lícula. Per començar, en pujar a l’impressionant vehicle amb matrícula del Cos Consular i bandera vaticana, el digníssim eclesiàstic va comunicar al jove xofer que tenia lleugera incontinència urinària, per la qual cosa Vernis va haver d’aturar-se sovint en els indrets més inesperats. Abans de sortir de Vic, però, el xofer ocasional va veure com el passatger col·locava una colla de pintures molt bé enrotllades al maleter del vehicle. Poc abans d’arribar a Ventimiglia, a la frontera de França amb Itàlia, Rius va fer aturar el Mercedes, es va vestir amb les millors gales i atributs de dignitat eclesiàstics, i va comunicar a Vernis que hi havia la possibilitat que els carabinieri els escorcollessin, però que probablement passarien la frontera sense problemes. Aleshores va comprendre que les pintures que transportaven eren obres d’art català. Finalment, van passar la frontera sense contratemps; fins i tot el policia que s’ocupava dels tràmits burocràtics va fer un petó a l’anell de monsenyor Rius i aquest el va beneir. Quan van ser al Vaticà, el xofer va col·locar el Mercedes en un ascensor especial per a vehicles situat al peu la basílica de Sant Pere i el vaig aparcar uns metres més amunt en una terrassa al costat de la cúpula dissenyada per Miquel Àngel. Després, van entrar a les dependències de la Banca Vaticana, on Rius va dipositar les pintures. Gràcies a aquest viatge i al fet de tenir un amfitrió de la seva categoria, el jove pintor vigatà va tenir l’oportunitat de veure i contemplar les obres dels Museus Vaticans i la Capella Sixtina, sense gent.

Atès que la figura d’aquest prohom vigatà és pràcticament desconeguda, fa unes setmanes se’m va acudir mirar si apareixia al Google. I per sorpresa meva em vaig trobar amb un documentadíssim text titulat Notícia biogràfica del Dr. Josep Rius i Serra (1891-1996, publicat l’any 1991 per Ramon Ordeig i Mata a la revista Ausa, del Patronat d’Estudis Osonencs. Ordeig explica que l’il·lustre eclesiàstic, arxiver i historiador vigatà, va néixer el 5 de maig de 1891 en la casa familiar, popularment anomenada Can Duros, situada en el número 8 del carrer del Remeí de la ciutat de Vic. Cinquè i darrer fill del matrimoni format per Francesc Rius i Francesca Serra, la seva família es dedicava, des de generacions, a l'explotació de boscos. Després d'una infància caracteritzada per la seva poca vigoria corporal, començà la carrera eclesiàstica al Seminari Tridenti de la ciutat en unes anyades en què, sota el pontificat del bisbe Torras, els estudiants matriculats superaven amb escreix el miler. Els primers anys residia a casa seva i acudia diàriament al Col·legi de Sant Josep, anomenat la Panissa, per als actes de pietat i d'estudi, i al Seminari del carrer de Sant Miguel deis Sants per a les classes d'Humanitats. Més tard compaginà els estudis amb el càrrec de mestre de minyons a Can Calderó del carrer de la Ramada. En aquesta època de seminarista freqüentà la Biblioteca i el Museu Episcopals, dirigits aleshores per mossèn Josep Gudiol. Aquesta relació féu que els seus primers articles, publicats dins  l’«Anuari de l'Instítut d'Estudis Catalans» entre 1915-1920, fossin dedicats a excavacions arqueològiques dutes a terme pel museu vigatà”.

Posteriorment, Rius va cursar Filosofia, Teologia i Moral i va ser ordenat sacerdot pel bisbe Muñoz l’any 1917 a l'església del Remei. Llavors va ser destinat a Ripoll on va exercir de profesor de segona ensenyança. Entre el 1919 i 1921va fer la carrera de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, i un any després va seguir els estudis del doctorat a la Universitat de Madrid.

De Madrid va anar pensionat a Roma per estudiar arqueologia i història medieval a la Universitat La Sapienza, on va cursar art cristià, i després va fer cursos de paleografia i diplomàtica.i a la Pontificia Scuola Vaticana di Paleografia. Simultaniejava aquestes ocupacions amb treballs a l'Archivio Vaticano, on va revisar i recollir r totes les butlles del papa Borja, el valencià Calixt III.  El 1924  va tornar a Catalunya, amb l’idea de confrontar el material recollit a Roma amb els registres del rei Alfons IV conservats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Fins que va redactar la memòria doctoral titulada “La Corona de Aragón en la corte pontifícia de Calixto III”, amb la qual va obtenir el doctorat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Madrid. 

El 1925 va contactar amb l’historiador alemany Paul Kehr (1860-1944), el qual havia publicat els set primerss volums de la part italià amb qui va començar a col·laborar acompanyant-lo als arxius i biblioteques de Catalunya, tot i que Rius també va fer moltes consultes en solitari. Fruit de la seva recerca, l’any 1926 el vigatà va publicar a Berlín el volum “Papsturkunden in Spanien vorarbeiten sur Hispania Pontificia: I. Katalanien”, publicat a Berlín el 1926. Seguidament va preparar uns volums centrats en Navarra i Aragó, després de viatjar per terres aragoneses, navarreses, castellanes i gallegues. Més endavant, instal·lat a Barcelona, va col·laborar amb historiador alemany d'origen jueu, Fritz Baur. Tanmateix, enmig de tants vaivens, Ordeig apunta que Rius “No oblidava les seves arrels vigatanes i de tant en tant passava uns dies a Vic, en la casa familiar del carrer del Remei, i escrivia articles per al periódic local Ausetánia», d'inspiració carlina”. Pensionat per la Biblioteca Balmes de Barcelona, el 1928 va passar la primavera a Roma, on va completar les seves investigacions a I'Archivio Vaticano, i va retornar de nou a Catalunya.

Gràcies a les recomanacions i als elogis de Paul Kehr davant dels directius de la biblioteca i de l'arxiu vaticans, i també del mateix papa  Pius XI, va obtenir el càrrec d'escriptor de la Biblioteca Vaticana, on va començar el 1929. Un any més tard Pius XI el va nomenar arxiver de la secció històrica de la Sagrada Congregació de Ritus. Establert a la Via Condotti, a casa seva va acollir nombrosos sacerdots catalans durant la Guerra Civil de 1936-1939. Aquest últim any, Rius va fixar la seva residència romana  a la Casa General deis Germans de les Escoles Cristianes, on també va exercir d'almoiner fins a la seva jubilació. 

El 1941, en plena II Guerra Mundial, els seus serveis prestats a la Santa Seu van tenir com a premi el nomenament de prelat domèstic de Sa Santedat, distinció que comportava el títol de monsenyor. SI fins a l'esclat de la Guerra Civil espanyola havia publicat cap a cinquanta articles de tema històric en diferents revistes especialitzades de Catalunya i Espanya, després del parèntesi del conflicte bèl·lic, durant els anys quaranta va reprendre la seva col·laboració amb organismes i revistes del país, sobretot  amb la Sección de Estudios Medievales de Barcelona del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, i amb la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, que a la meitat d’aquella dècada li va publicar la “Summa luris de sant Ramon de Penyafort”.

Ramon Ordeig acaba el seu escrit biogràfic dient que “els seus càrrecs a Roma i les seves investigacions no li feien oblidar la seva ciutat natal, on acudia cada any per tal de passar-hi les vacances d'estiu. La ciutat tampoc l'oblidava a ell, com ho demostra que l'Ajuntament de Vic li encomanés el 1944 el discurs de l'acte de reposició del retrat de Jaume Callís a la Galeria de Vigatans Il·lustres, discurs que pronuncià el dia 10 de juliol d'aquell any. Pocs anys després, el 1951, era nomenat canonge pontifici de la catedral de Vic i més tard, el 1962, arxiprest de la mateixa catedral. El seu vigatanisme es demostrà també en la seva col·laboració amb el Patronat d'Estudis Ausonencs, el qual li publicà dos articles a la revista Ausa entre 1953 i 1957”.

El 1961, en complir els 70 anys, va jubilar del càrrec d'arxiver de la Sagrada Congregació de Ritus i el papa Joan XXIII, impulsor del Concili Vaticà II i renovador de  l’Esglesia, li va atorgar la dignitat de “protonotari apostòlic”, amb el dret d'usar insígnies episcopals, que li van ser imposades pel Dr. Ramon Masnou, bisbe de Vic, a la catedral. En jubilar-se també del seu càrrec d'almoiner dels Germans de les Escoles Cristianes, es va retirar a Vic, on va morir el diumenge 15 de maig de 1966 als 75 anys. 

Quan als meus 11 anys ell vaig veure mort i estirat al llit de Can Duros, al carrer del Remei, no imaginava que aquell home petit vestit de cardenal i amb sabatetes de color rosa, era el meu parent més important i distingit de la nissaga, amb el permís del meu oncle, el teòleg Ramon Pou Rius (deixeble seu), mort la Diada de l’11 de setembre de 2012.