M’acuso de pressionar, des de fa anys, tant com he pogut perquè Catalunya esdevingui un Estat. La pressió l’he focalitzat sobretot en aquells sectors del catalanisme que s’han mantingut a la frontera entre el sobiranisme i l’autonomisme 2.0. O sigui, des d’Iniciativa fins a Convergència passant pels socialistes. Una batalla que vaig començar a accentuar a partir del 2006, amb l’Estatut d’Autonomia.

Aquest atac a l’immobilisme, que en molts moments també anava dirigit a ERC, em va portar emprenyaments i fins i tot a rebre algun insult d’amistats. Han estat uns 10 anys de “tenim pressa”. I pel camí ja heu vist què ha passat: ha aparegut la CUP i ERC, PSC, Iniciativa i CiU ja no són el que eren; el Parlament de Catalunya porta ja dues legislatures amb majoria independentista; tenim una República suposadament proclamada però no desplegada i polítics empresonats i exiliats per fer la seva feina.

Per suposat, jo no tinc res a veure amb la situació actual. Vull dir que m’acuso, però no me’n sento culpable o responsable. I no me’n sento perquè tot i que al final han passat moltes de les coses que reclamava fa temps, considero que la meva capacitat d’influència en aquest procés ha estat, segur, nul·la. No és falsa modèstia, és la pura realitat. Com a molt, me’n sento còmplice.

Però des dels fets d’octubre, de cop, m’han desaparegut les ganes d’opinar sobre el que estava passant. O, almenys, fer-ho sobre les accions dels partits que han liderat el procés. No he deixat de criticar els partits dependentistes, però m’he reservat tant com he pogut de criticar allò que estaven fent els partits independentistes. No puc, no em surt. I mira que n’he tingut ocasions i potser motius. Sobretot en xats de WhatsApp. Que consti que m’he reprimit quan he escoltat o llegit tot el que he llegit sobre ERC, sobre la CUP o sobre Puigdemont.

I no puc perquè tinc la sensació que ja he fet tota la feina que havia de fer. Algú em pot dir: “però no has dit que la teva feina no va servir de res”? Sí, d’acord, tot i que vaig intentar dir-hi la meva. Però ara toca que la política la facin els polítics. Ara que la independència ja forma part de l’agenda del govern, del Parlament i dels principals partits del país, prefereixo deixar-los treballar. A més, no em veig en condicions a dir-li a la CUP, a ERC o als descendents de CiU què han de fer i com ho han de fer quan hi ha presos polítics i exiliats. Qui sóc jo per criticar-los quan s’estan jugant la pell pel país? Estan fent política en unes condicions extremadament dures.

Les dues úniques coses que m’atreveixo a demanar són perseverança i unitat d’acció. Ja hi ha prou experts opinadors que, des de la distància, s’encarreguen de criticar uns i altres accentuant la divisió de l’independentisme. I segur que ho fan amb criteri i amb voluntat d’ajudar. Segur, oi?