Un nen fa volar un estel amb el nom d'Haití al camp d'Automeca, el més gran de la ciutat de Port-au-Prince, que acull unes 9.000 persones que s´han quedat sense sostre.  Foto:Sergi Cámara.

Crònica número 8
L´ESPERANÇA AL VENT

Tal  i com va dir ahir el fabricants d´estels del campamanet d´Automeca, hem de tirar Haití cap amunt, i amb aquesta foto voldria acabar, una foto que doni una mena  d´esperança que tots els personatges que he conegut aquests dies, i els milers que els envolten, puguin tornar a una vida normal.

També una esperança per aprofitar aquest moment de desgràcia com una oportunitat de reconstruir un nou Haití.

No oblidar, doncs, que Haití, l´Haití que ha desaparegut del mapa mediàtic, segueix vivint, i el seu pols se sent amb força, perquè és un país que ha de començar a caminar ja sense la mà dels altres, que camini sol  per la ruta que el poble decideixi. Però tampoc no podem oblidar que en aquest moment necessita més que mai el suport de tothom per refer-se de la caiguda.

Són quasi dos mesos de recorreguts amb el SRJ LAC per  totes les delegacions que tenen a la frontera de Veneçuela treballant amb refugiats de Colòmbia que han fugit cap a aquest país.

Hem estat també visitant els camps i barris de refugiats o desplaçats interns del conflicte colombià a Bogotà, al barri de Soacha, també  a Barrancabermeja i San Pablo, al centre del país, on el SJR treballa  en temes de prevenció de conflictes i persones desplaçades.

A Buenaventura, on la majoria de la població és de descendència africana i el SJR treballa per al seu territori i el manteniment de les seves cultures i creences a través de la natura, de la qual depenen.

Hem actuat a la frontera de  Panamà amb Colòmbia, on el SRJ treballa amb indígenes Emabera, que han hagut de deixar casa seva a Colòmbia i refugiar-se a Panamà, el govern del qual no els deixa transitar cap a altres zones sense un permís especial i, a més a més, no els reconeix com a refugiats.

Ara continuem cap a Santo Domingo, i desprès uns dies a la frontera de Haití i la República Dominicana per un tema de migracions el ue també treballa el SJR.

Gràcies a tots als que han seguit aquesta sèrie d´articles. Gràcies per dedicar una mica de temps a un altre tipus d´informacions.

Tots aquests articles i reportatges dels diferents punts de les fronteres de Colòmbia es publicaran properament en una sèrie de multimèdies, al nou  mitjà d´Internet que ha sortit ara fa poc i en el qual col·laboro,, dirigit per Javier Bauluz, premi Pulitzer.

Si voleu,  podeu visitar el web del col•lectiu de fotografia documental que hem creat amb alguns fotògrafs www.pandorafoto.com . Hi trobareu treballs de tots els membres del col·lectiu, i que també us recomano.

Gràcies de nou.

Sergi Cámara.
Port-au-Prince
Dilluns, 5 d'abril de 2010

-----------------------------------------------------------------------

Unes nenes, jugant al campament d'Henfrasa, a Haití. Foto: Sergi Cámara .

Eloise juga amb el seu germà al campament d'Automeca, a Haití Foto: Sergi Cámara

Crònica número 7
LA VIDA CONTINUA

Als campaments  la vida continua, no igual ni de la mateixa manera, però la gent  es distreu com pot per passar l´estona. La majoria de campaments establerts a la ciutat tenen organització pròpia des dels seus inicis. Com si fessin cas a l’himne nacional d´Haiti -que afirma que la unió fa la força-, els veïns afectats es van unir per organitzar-se sense l´ajut de ningú.

Són els mateixos veïns els qui han constituït juntes per governar el camp, que compten amb la seva seguretat, formada per mateixos afectats, i amb diferents comitès com el d’ensenyament, que té una carpa per impartir classes als més menuts. També hi ha un president, que decideix el que s’ha de fer i demanar per al campament. El departament de cultura organitza esdeveniments, i també hi ha un consell de joves... El cert és que funcionen prou bé i no hi ha gaire problemes, apart del menjar i l´aigua.

Aquesta segueix essent la nota constant als campaments: com que la gran majoria de persones depenia d’una economia diària de subsistència, es troben que desprès del terratrèmol no poden obtenir aquests beneficis dels què en depenien sobre la marxa.. Gran part de la gent que no pot pagar el seu menjar rep alguna col•laboració de familiars o amics.

En Lorain és fabricant d'estels des de fa trenta anys. Ara, al campament d’Automeca pot continuar fent la seva feina d´abans. Ha muntat un estel amb el nom d´Haití escrit al bell mig i l´enlaira orgullós. Explica que vol “un Haití que es torni a enlairar tal i com ha de ser, ben enlaire. Vull un Haití millor per al haitians, ara que hem de refer-nos de les cendres i construir un Haití millor".

Mentrestant, el seu estel s´eleva pel cel junt amb desenes d´altres estels. Ell ha pogut continuar la seva feina, i continuar guanyant un sou, però la gran majoria depèn de les ajudes i de familiars per poder continuar vivint.

Demá dilluns, dia 5, serà l´últim día a Haití, perquè després continuem el treball amb SJR Lac Servei Jesuita Llatinoamperica i Carib, per la República Dominicana, on ens trobarem molts immigrants haitians que han fugit cap a aquell país.

Demà, doncs, escriurem el que serà l´últim article d´aquesta sèrie des d’Haití, i que es publicarà a Osona.com el dimarts, dia 6.

Sergi Cámara
Port-au-Prince
Diumenge, 4 d’abril de 2010.

------------------------------------------------------------------------

Monais François, de 72 anys, vivint damunt les restes del que era la seva casa. Foto: Sergi Cámara

Vincent Jevel, sota la carpa que cobrèix l´espai on hi havia casa seva. Foto: Sergi Cámara.

Solange Vincent guaita la paret que li va caure de la seva casa, el día del terratrèmol. Foto: Sergi Cámara.

Crònica número 6
SENSE SOSTRE

Els 6.000 habitants del campament d’Henfrasa s´han quedat sense sostre. La majoría vivia en barris de la mateixa zona. Com la Monais François,  que té 72 anys i que explica que “jo era comprant al carrer quan va passar tot. Vaig arribar aquí a casa i la casa i ja no hi era."

La Monais ha instal·lat una lona sobre el mateix terreny en el que tenia la casa, i així no s´ha mogut del lloc, però les condicions de vida han canviat: "Jo ja estava jubilada i visc de l´ajut dels demés i de la família". No hi ha rastre del que era la seva petita casa, d’uns 25 metres quadrats.

També en Vincent Jevel, que va poder treure tota la família de casa i just després es va aterrar... Ell també viu dins del petit requadre que tenia. Treballava abans en una fàbrica de confecció de roba, on de moment no han li han dit si continuaran, i ara no té feina, i es queixa que els falta menjar, i desitja tornar a una vida com la d´abans, per les condicions en les que ha de viure.

La majoria subsistia del petit comerç, però com que ara ho han perdut tot no poden treballar. La Solange Vincent va tenir sort, ja que només li va caure una paret de la casa quan era a dintre. Ella venia carbó, i ara també es queixa dels problemes per viure al campament: “Jo tampoc no puc arreglar la meva casa, no tinc res de res".

Els problemes amb els propietaris dels terrenys continuen. Hem visitat un petit campament situat al costat d’Henfrasa, damunt de les propietats d’un haitià que va estar uns anys als Estats Units. Ens rep a la casa que té just al costat del campament que li va ocupar el seu terreny. Només entrar, hi veiem un gran jardí amb una mena d’estany en reparació. També destaca la gran casa de dos pisos, que ha patit algunes esquerdes que ja han estat tapades amb ciment.

Comenta que per uns tres mesos no li feia res que hi hagués aquestes persones refugiades, que de vegades li embruten el terreny i li causen inseguretat, “però que només els hi deixo estar fins al 30 de abril, ja li vaig comentar al ministre de l’Interior” que jo a partir del 30 tanco la porta i el que surt ja no torna a entrar”. Aquesta situació provoca inestabilitat a la gent que no sap si podrà estar molt de temps en aquests terrenys.

Sergi Cámara.
Port-au-Prince.
Dissabte, 3 d'abril de 2010

--------------------------------------------------------------------------------

Vía Crucis al campament d'Henfrasa a Port-au-Prince  Foto: Sergi Cámara.

Campament a Port-au-Prince  Foto: Sergi Cámara.

Crònica número 5
EL VIA  CRUCIS DE LA FE

En dies com aquest de celebració de Setmana Santa, a  Haití la fe és present a tots els racons: fins i tot als campaments d’Automeca i Henfrasa s´han organitzat avui uns Via Crucis que han recorregut les catorze estacions repartides per tot el campament.

La població catòlica als campaments sembla menor, ja que hi tenen una gran implantació les esglésies protestant i evangelista, segons comenten diverses persones. Però el fet es que la fe cristiana és molt present a tot el país.

Alguns es plantegen com celebrar aquest dia sense pensar en la desgràcia que els va caure al damunt el 12 de gener. Es refereixen també a la crisi de fe en un moment en què has perdut un familiar o la família sencera d´una manera com aquesta.

De tota manera, a Port-au-Prince es respira Divendres Sant per tots els racons de la ciutat.

A la zona de Goâve s´hi arriba per una carretera que va paral·lela al mar Carib. Algunes cases de la zona costanera també s´han ensorrat.  Per tot el camí es van veient diferents campaments, alguns en millors i d’altres en pitjors condicions. El que sempre hi destaca és el cartell més o menys gran segons la importància de la ONG o l’organisme governamental que el gestiona.

Fins i tot alguns països han col·locat les seves banderes als dipòsits d´aigua que han finançat, repartits per diferents campaments. Les ONG´s també exhibeixen els seus ajuts estampant el seu nom als WC portàtils, als dipòsits, a les tendes de campanya etc.

Semblen tanques publicitàries de les organitzacions. El president de la junta Jueva de Melilla, m’ensenyava la seva sinagoga, em va dir una cosa que sempre em quedarà: "Els jueus tenim una dita que diu: la millor solidaritat que hi ha és aquella de la que no se’n fa propaganda". I aquesta situació d´Haití m hi ha fet pensar per l´abús de rètols que les organitzacions munten als campaments.

La majoria de cases de ciment han caigut. Els cables elèctrics encara són per terra en algunes zones. L´església ha desaparegut. En canvi, les cases d´estil colonial fetes amb pilars de fusta han resistit el sisme: tot i ser de construcció més antiga, quasi totes han aguantat millor el terratrèmol. Hi ha moltes tendes de campanya que omplen els carrers de la ciutat.

Aquí es comencen a plantejar els dubtes sobre quan trigaran a portar una vida normal totes aquestes persones. Molts dels damnificats pel terratrèmol no reben cap ració, ni aliments; els han de comprar, i això en molts campaments provoca una situació difícil per a molta gent que ho ha perdut tot, inclosa la seva feina. Ara s’està començant a decidir de repartir de forma controlada uns tiquets per canviar per menjar.

El pare Kawas planteja una refundació d´Haití; ell forma part de un consell assessor per a la reconstrucció del país: “Hem d aprofitar aquest moment de desgràcia, perquè també pot ser una oportunitat perquè Haití es pugui refer de una vegada. Ara hem d´aconseguir-ho, i fer una crida internacional que deixi que caiguem en l´oblit. El poble haitià está capacitat per fer-ho, però ara se’ns ha d´ajudar i continuar ajndant fins que ens refem de tot això”.

I afegeix: “Però també ens volem refer a la nostre manera, amb la nostra veu. Cal un suport sostenible en el temps; que no sigui momentani, perquè necessitarem molt de temps per refer-nos"

Sergi Càmara.
Port-au-Price – Goâve
Divendres, 2 d’abril de 2010

- Cliqueu aquí per veure la presentació de la sèrie i les cròniques números 1, 2 3 i 4.
- Galeria de fotos
-----------------------------------------------------------------------