04
d'abril
de
2021, 08:21
Actualitzat:
06
d'abril,
10:25h
La investidura de Pere Aragonès no serà possible fins que Junts i ERC superin els esculls que torpedinen la negociació, verbalitzats dimarts al Parlament per la formació de Carles Puigdemont, perquè ERC no hi veu diferències "insalvables". Al rol del Consell per la República en la nova legislatura -que Junts voldria com a espai de decisió de l'independentisme per avançar en la nova etapa del procés- s'hi afegeix la demanda d'uniat d'acció a Madrid, qüestió que també està vinculada a la discussió sobre l'estratègia sobiranista. I el desacord és manifest perquè, fins ara, les formacions independentistes han actuat per separat, conseqüents amb les posicions defensades: ERC aposta per la taula de diàleg i, Junts, per la confrontació amb l'Estat.
L'autonomia de partit ha funcionat sempre, quan es tractava de prendre decisions a Madrid. Ha passat en l'etapa més recent i també quan l'independentisme no era al centre del tauler. El pujolisme va fer i desfer al Congrés quan es tractava d'apuntalar els executius de Felipe González i José María Aznar per treure'n rèdits per a Catalunya; Artur Mas va segellar un pacte en solitari amb José Luis Rodríguez Zapatero quan l'Estatut era al centre de la política catalana i ressonava en l'espanyola; i el mateix Mas va buscar una entesa pel pacte fiscal amb Mariano Rajoy abans que l'onada del procés el fes virar cap a la defensa de l'estat propi. L'actuació de les formacions sobiranistes al Congrés dels Diputats, de fet, no s'ha regit per la unitat d'acció ni quan la presó i l'exili ja eren una realitat. Aquests són els precedents protagonitzats per ERC i Junts.
1. La moció de censura a Rajoy, amb Puigdemont com a actor secundari. El salt de Pedro Sánchez a la Moncloa va començar a gestar-se amb una moció de censura exprés al líder del PP. Entre que l'Audiència Nacional va corroborar la corrupció al partit de Rajoy i la maniobra al Congrés va triomfar va passar només una setmana. A la cuina d'aquell tomb al govern espanyol va haver-hi dos actors -al marge del PSOE- que van fer possible una aliança coral: Pablo Iglesias i Marta Pascal. Iglesias va sumar ràpidament ERC a l'equació i Pascal va posar les bases amb el PNB que van permetre que el PDECat -en aquell moment, el partit de Puigdemont- es convertís en la palanca definitiva pel canvi.
La predisposició de Waterloo a fer caure Rajoy no va ser immediata. Puigdemont era escèptic amb el PSOE i ca acabar posicionant-se a favor de la moció de censura quan va parlar per telèfon amb Iglesias. El líder de Podem, que prèviament ja havia tancat els termes de la conversa amb el PDECat, va comunicar a l'expresident que els vots del PNB ja es podien donar per tancats a favor de Sánchez -quan encara no estava certificat- per amorosir la seva opinió. Els nacionalistes bascos negociaven, però no hi havia certeses sobre el "sí" a la votació, perquè acabaven de donar suport als pressupostos de Rajoy. Quan Puigdemont es va connectar a una videoconferència a tres bandes entre Madrid, Alemanya i el Palau de la Generalitat per prendre la decisió final -pensant que el PNB era al bloc de Sánchez-, els diputats del PDECat al Congrés ja havien fet tota la feina. ERC, al seu torn, entenia que Rajoy havia de caure. Joan Tardà i Gabriel Rufián no van posar-hi cap objecció.
2. Els pressupostos, treure'n rèdit o fer oposició? A diferència del que havia fet en el passat el centre-dreta catalanista -quan influïa sempre que podia per esgarrapar inversions-, Junts va renunciar a validar els pressupostos generals de l'Estat des que Sánchez va fer el salt a la Moncloa. Ni abans ni després de l'escissió amb el PDECat, la formació de Puigdemont va formar part de la negociació pels comptes públics plantejats pel PSOE. Waterloo va tenir un pes decisiu en aquest comportament, refermat també per Quim Torra. En això, Junts va coincidir amb ERC a principis del 2019, quan els republicans van renunciar a donar suport a la proposta socialista de pressupostos -coincidint amb l'inici del judici de l'1-O al Tribunal Suprem-, fet que va ser decisiu per a l'avançament electoral a Espanya.
Amb la formació del govern de coalició a l'Estat -Podem va passar de ser crossa parlamentària a soci d'executiu de Sánchez-, ERC va jugar un altre paper, liderat per Rufián i amb la supervisió d'Oriol Junqueras, d'acord amb el gir pragmàtic. Va facilitar la investidura del líder del PSOE, a canvi de la posada en marxa de la taula de diàleg, i a finals del 2020 va pactar el vot afirmatiu als pressupostos a canvi d'un compromís inversor més elevat a Catalunya -sotmès al control de la comissió mixta Generalitat-Estatal- i de la gestió de l'ingrés mínim vital, entre d'altres contrapartides. Junts es va mantenir en la funció opositora. Puigdemont, de fet, ha definit l'estratègia negociadora d'ERC com a "pactisme màgic".
3. El suport a l'estat d'alarma, element de tensió. En un primer moment, durant l'esclat del coronavirus, ERC i Junts van avalar les restriccions imposades pel govern espanyol amb l'argument de la responsabilitat. El pas dels mesos i les creixents discrepàncies entre la Generalitat i Sánchez per la recuperació de competències -centralitzades el març de l'any passat- van acabar derivant en discrepàncies entre socis de Govern. Al cap d'un mes, Junts -liderada per Laura Borràs- va començar a votar en contra de les pròrrogues, i va enervar-se quan ERC va pactar amb el líder del PSOE la decisió d'allargar l'alarma per sisena vegada. "El pacte no compromet el Govern", assenyalava en aquell moment el president Quim Torra. L'acord, com va passar amb la investidura, va ser negociat finalment entre Sánchez i Pere Aragonès.
Quan el president del govern espanyol va decidir, en plena segona onada, que la millor manera de gestionar la crisi era amb un estat d'alarma vigent entre l'octubre passat i el proper mes de maig, ERC hi va acabar votant a favor a canvi de contrapartides, entre les quals que Sánchez comparegués per retre comptes. Junts es va abstenir, mentre que els quatre diputats del PDECat s'hi van posicionar a favor. Va ser la primera vegada que les dues formacions es van pronunciar de manera diferenciada al Congrés.
4. ERC s'entén millor amb Bildu. Els republicans i l'esquerra abertzale han compartit protagonisme en l'anomenada majoria de la investidura. Bildu, com ERC, també va formar part del bloc que va avalar els últims pressupostos generals de l'Estat i va acordar amb la Moncloa el suport a successives pròrrogues de l'estat d'alarma. També s'ha alineat repetidament amb els independentistes catalans en les peticions d'investigació de la monarquia -qüestió de la qual sí que ha participat Junts-, i en la denúncia de la repressió.
Els partits de Junqueras i Arnaldo Otegi -dirigents independentistes de llarg recorregut que han passat per la presó- han fixat un mateix camí al Congrés, un sender de negociació. La sintonia és tal que Otegi va fer campanya per ERC en la cursa electoral del 14-F. El líder de l'esquerra abertzale fins i tot ha tingut un paper clau en l'assessorament jurídic per al retorn de Meritxell Serret. El seu advocat, Iñigo Iruin, va representar els interessos de l'exconsellera d'ERC al Suprem, després que Otegi fes de mediador per posar-los en contacte, amb la interlocució inclosa de Marta Rovira.
5. Junts i PDECat, divorci dins de la crida a la unitat. Puigdemont va estripar el carnet del PDECat el 31 d'agost i, a partir d'aquí, es van desencadenar els esdeveniments a tot arreu on Junts i els postconvergents -fins aquell moment sota el mateix paraigua polític, logístic i econòmic- compartien projecte. Al Congrés és on més es va notar la nova etapa, perquè els quatre diputats del PDECat -Sergi Miquel, Ferran Bel, Concepció Cañadell i Genís Boadella- van apressar-se a oferir els seus vots al PSOE per garantir l'estabilitat del govern espanyol. El primer cas va ser la pròrroga de l'estat d'alarma i, després, van acabar avalant els pressupostos generals de l'Estat.
En el cas de Junts s'ha continuat amb l'estratègia de confrontació dirigida a Sánchez, ara liderada per la substituta de Borràs, Míriam Nogueras. La nova portaveu de la formació de Puigdemont ha dubtat de la via del diàleg des del faristol i ha mantingut més d'una polèmica amb Rufián. Amb els diputats del PDECat també hi va haver moments de certa tensió durant la campanya electoral del 14-F, en la qual els postconvergents van buscar el cos a cos amb Borràs. Feia només uns mesos que compartien grup i, no fa tant, el 2019, van anar junts a les eleccions.
6. Llei Celáa: el consens de la immersió, torpedinat. Quan es va fer públic que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) obligava a incorporar el 25% de classes en castellà en dues escoles públiques, bona part dels dirigents de Junts més alineats amb Puigdemont van fer tuits recordant que ells ja van avisar que la llei Celaá no serviria per blindar la immersió lingüística. L'expresident va aprofitar per retreure als socis de Govern -sense citar-los- haver practicat el "pactisme màgic". Els vots dels republicans van ser decisius per tirar endavant l'enèsima reforma educativa promoguda pel govern espanyol. ERC, de fet, va promoure una esmena que, segons els seus postulats, servia per convertir en intocable el model català.
7. La llei d'amnistia, excepció a la norma. D'imatges d'autèntica unitat del sobiranisme se n'han vist poques al Congrés des del 2014, quan Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera van defensar la cessió de competències estatals per organitzar un referèndum a Catalunya. La presentació de la llei d'amnistia fa tan sols unes setmanes va servir com a oasi enmig del clima de negociacions per formar Govern a Catalunya, amb presència d'ERC, Junts, el PDECat i la CUP, a banda de les entitats sobiranistes. Tots ells la van presentar com una oportunitat de "punt de partida" per la resolució del procés.
La norma, però, va topar ràpidament amb la negativa de la mesa del Congrés, on el PSOE es va alinear amb el PP i Vox per descartar-ne la tramitació, amb l'argument que es podria comparar amb un "indult general". Es presentaran recursos, però és difícil que prosperin. L'episodi va servir a Junts per posar encara més en dubte la voluntat de diàleg de l'Estat, que per ara tampoc s'ha concretat amb una tramitació ràpida dels indults ni amb la reforma urgent del delicte de sedició. Carpetes obertes al Congrés, escenari de múltiples discrepàncies dins l'independentisme en els últims anys.
L'autonomia de partit ha funcionat sempre, quan es tractava de prendre decisions a Madrid. Ha passat en l'etapa més recent i també quan l'independentisme no era al centre del tauler. El pujolisme va fer i desfer al Congrés quan es tractava d'apuntalar els executius de Felipe González i José María Aznar per treure'n rèdits per a Catalunya; Artur Mas va segellar un pacte en solitari amb José Luis Rodríguez Zapatero quan l'Estatut era al centre de la política catalana i ressonava en l'espanyola; i el mateix Mas va buscar una entesa pel pacte fiscal amb Mariano Rajoy abans que l'onada del procés el fes virar cap a la defensa de l'estat propi. L'actuació de les formacions sobiranistes al Congrés dels Diputats, de fet, no s'ha regit per la unitat d'acció ni quan la presó i l'exili ja eren una realitat. Aquests són els precedents protagonitzats per ERC i Junts.
1. La moció de censura a Rajoy, amb Puigdemont com a actor secundari. El salt de Pedro Sánchez a la Moncloa va començar a gestar-se amb una moció de censura exprés al líder del PP. Entre que l'Audiència Nacional va corroborar la corrupció al partit de Rajoy i la maniobra al Congrés va triomfar va passar només una setmana. A la cuina d'aquell tomb al govern espanyol va haver-hi dos actors -al marge del PSOE- que van fer possible una aliança coral: Pablo Iglesias i Marta Pascal. Iglesias va sumar ràpidament ERC a l'equació i Pascal va posar les bases amb el PNB que van permetre que el PDECat -en aquell moment, el partit de Puigdemont- es convertís en la palanca definitiva pel canvi.
La predisposició de Waterloo a fer caure Rajoy no va ser immediata. Puigdemont era escèptic amb el PSOE i ca acabar posicionant-se a favor de la moció de censura quan va parlar per telèfon amb Iglesias. El líder de Podem, que prèviament ja havia tancat els termes de la conversa amb el PDECat, va comunicar a l'expresident que els vots del PNB ja es podien donar per tancats a favor de Sánchez -quan encara no estava certificat- per amorosir la seva opinió. Els nacionalistes bascos negociaven, però no hi havia certeses sobre el "sí" a la votació, perquè acabaven de donar suport als pressupostos de Rajoy. Quan Puigdemont es va connectar a una videoconferència a tres bandes entre Madrid, Alemanya i el Palau de la Generalitat per prendre la decisió final -pensant que el PNB era al bloc de Sánchez-, els diputats del PDECat al Congrés ja havien fet tota la feina. ERC, al seu torn, entenia que Rajoy havia de caure. Joan Tardà i Gabriel Rufián no van posar-hi cap objecció.
2. Els pressupostos, treure'n rèdit o fer oposició? A diferència del que havia fet en el passat el centre-dreta catalanista -quan influïa sempre que podia per esgarrapar inversions-, Junts va renunciar a validar els pressupostos generals de l'Estat des que Sánchez va fer el salt a la Moncloa. Ni abans ni després de l'escissió amb el PDECat, la formació de Puigdemont va formar part de la negociació pels comptes públics plantejats pel PSOE. Waterloo va tenir un pes decisiu en aquest comportament, refermat també per Quim Torra. En això, Junts va coincidir amb ERC a principis del 2019, quan els republicans van renunciar a donar suport a la proposta socialista de pressupostos -coincidint amb l'inici del judici de l'1-O al Tribunal Suprem-, fet que va ser decisiu per a l'avançament electoral a Espanya.
Amb la formació del govern de coalició a l'Estat -Podem va passar de ser crossa parlamentària a soci d'executiu de Sánchez-, ERC va jugar un altre paper, liderat per Rufián i amb la supervisió d'Oriol Junqueras, d'acord amb el gir pragmàtic. Va facilitar la investidura del líder del PSOE, a canvi de la posada en marxa de la taula de diàleg, i a finals del 2020 va pactar el vot afirmatiu als pressupostos a canvi d'un compromís inversor més elevat a Catalunya -sotmès al control de la comissió mixta Generalitat-Estatal- i de la gestió de l'ingrés mínim vital, entre d'altres contrapartides. Junts es va mantenir en la funció opositora. Puigdemont, de fet, ha definit l'estratègia negociadora d'ERC com a "pactisme màgic".
3. El suport a l'estat d'alarma, element de tensió. En un primer moment, durant l'esclat del coronavirus, ERC i Junts van avalar les restriccions imposades pel govern espanyol amb l'argument de la responsabilitat. El pas dels mesos i les creixents discrepàncies entre la Generalitat i Sánchez per la recuperació de competències -centralitzades el març de l'any passat- van acabar derivant en discrepàncies entre socis de Govern. Al cap d'un mes, Junts -liderada per Laura Borràs- va començar a votar en contra de les pròrrogues, i va enervar-se quan ERC va pactar amb el líder del PSOE la decisió d'allargar l'alarma per sisena vegada. "El pacte no compromet el Govern", assenyalava en aquell moment el president Quim Torra. L'acord, com va passar amb la investidura, va ser negociat finalment entre Sánchez i Pere Aragonès.
Quan el president del govern espanyol va decidir, en plena segona onada, que la millor manera de gestionar la crisi era amb un estat d'alarma vigent entre l'octubre passat i el proper mes de maig, ERC hi va acabar votant a favor a canvi de contrapartides, entre les quals que Sánchez comparegués per retre comptes. Junts es va abstenir, mentre que els quatre diputats del PDECat s'hi van posicionar a favor. Va ser la primera vegada que les dues formacions es van pronunciar de manera diferenciada al Congrés.
4. ERC s'entén millor amb Bildu. Els republicans i l'esquerra abertzale han compartit protagonisme en l'anomenada majoria de la investidura. Bildu, com ERC, també va formar part del bloc que va avalar els últims pressupostos generals de l'Estat i va acordar amb la Moncloa el suport a successives pròrrogues de l'estat d'alarma. També s'ha alineat repetidament amb els independentistes catalans en les peticions d'investigació de la monarquia -qüestió de la qual sí que ha participat Junts-, i en la denúncia de la repressió.
Els partits de Junqueras i Arnaldo Otegi -dirigents independentistes de llarg recorregut que han passat per la presó- han fixat un mateix camí al Congrés, un sender de negociació. La sintonia és tal que Otegi va fer campanya per ERC en la cursa electoral del 14-F. El líder de l'esquerra abertzale fins i tot ha tingut un paper clau en l'assessorament jurídic per al retorn de Meritxell Serret. El seu advocat, Iñigo Iruin, va representar els interessos de l'exconsellera d'ERC al Suprem, després que Otegi fes de mediador per posar-los en contacte, amb la interlocució inclosa de Marta Rovira.
5. Junts i PDECat, divorci dins de la crida a la unitat. Puigdemont va estripar el carnet del PDECat el 31 d'agost i, a partir d'aquí, es van desencadenar els esdeveniments a tot arreu on Junts i els postconvergents -fins aquell moment sota el mateix paraigua polític, logístic i econòmic- compartien projecte. Al Congrés és on més es va notar la nova etapa, perquè els quatre diputats del PDECat -Sergi Miquel, Ferran Bel, Concepció Cañadell i Genís Boadella- van apressar-se a oferir els seus vots al PSOE per garantir l'estabilitat del govern espanyol. El primer cas va ser la pròrroga de l'estat d'alarma i, després, van acabar avalant els pressupostos generals de l'Estat.
En el cas de Junts s'ha continuat amb l'estratègia de confrontació dirigida a Sánchez, ara liderada per la substituta de Borràs, Míriam Nogueras. La nova portaveu de la formació de Puigdemont ha dubtat de la via del diàleg des del faristol i ha mantingut més d'una polèmica amb Rufián. Amb els diputats del PDECat també hi va haver moments de certa tensió durant la campanya electoral del 14-F, en la qual els postconvergents van buscar el cos a cos amb Borràs. Feia només uns mesos que compartien grup i, no fa tant, el 2019, van anar junts a les eleccions.
6. Llei Celáa: el consens de la immersió, torpedinat. Quan es va fer públic que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) obligava a incorporar el 25% de classes en castellà en dues escoles públiques, bona part dels dirigents de Junts més alineats amb Puigdemont van fer tuits recordant que ells ja van avisar que la llei Celaá no serviria per blindar la immersió lingüística. L'expresident va aprofitar per retreure als socis de Govern -sense citar-los- haver practicat el "pactisme màgic". Els vots dels republicans van ser decisius per tirar endavant l'enèsima reforma educativa promoguda pel govern espanyol. ERC, de fet, va promoure una esmena que, segons els seus postulats, servia per convertir en intocable el model català.
7. La llei d'amnistia, excepció a la norma. D'imatges d'autèntica unitat del sobiranisme se n'han vist poques al Congrés des del 2014, quan Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera van defensar la cessió de competències estatals per organitzar un referèndum a Catalunya. La presentació de la llei d'amnistia fa tan sols unes setmanes va servir com a oasi enmig del clima de negociacions per formar Govern a Catalunya, amb presència d'ERC, Junts, el PDECat i la CUP, a banda de les entitats sobiranistes. Tots ells la van presentar com una oportunitat de "punt de partida" per la resolució del procés.
La norma, però, va topar ràpidament amb la negativa de la mesa del Congrés, on el PSOE es va alinear amb el PP i Vox per descartar-ne la tramitació, amb l'argument que es podria comparar amb un "indult general". Es presentaran recursos, però és difícil que prosperin. L'episodi va servir a Junts per posar encara més en dubte la voluntat de diàleg de l'Estat, que per ara tampoc s'ha concretat amb una tramitació ràpida dels indults ni amb la reforma urgent del delicte de sedició. Carpetes obertes al Congrés, escenari de múltiples discrepàncies dins l'independentisme en els últims anys.