- Què s'amaga darrere de les eleccions europees? Tot el que està en joc el 9-J
- El PSOE guanyaria les europees però la distància amb el PP es redueix, segons el CIS
Qui passa de les eleccions europees? Radiografia dels comicis amb més abstenció
Els representants dels estats membres de la Unió Europea, com a mínim portes enfora, asseguren amb vehemència, des de la sortida del Regne Unit del club comunitari, que el substantiu d’“unió” és més aplicable que mai. El fet que l’aventura en solitari després del Brexit no hagi sortit del tot bé ha acabat reforçant la retòrica que fora de la Unió hi fa molt de fred. A partir d’aquesta (suposada) cohesió, la UE segueix navegant entre dos grans dubtes, íntimament relacionats amb la sobirania i el repartiment del pastís: u, si la UE cal ampliar-la a nous socis i, dos, si cal avançar cap a una mena d’Estats Units europeus o govern supraestatal realment efectiu o, per contra, cal seguir limitant la coordinació i la cooperació en aspectes concrets. Finalment, relacionat amb el nostre país, l’altra gran pregunta és quina relació ha de tenir Catalunya amb la UE. Vegem tots tres punts.
Ampliació de la Unió Europea o no?
La UE compta actualment amb 27 estats membres —l’últim a entrar-hi va ser Croàcia el 2013. Noruega, Suïssa, Islàndia i Liechstenstein no són a la Unió, però participen en els mecanismes de mercat únic i en l’àrea Schengen (no a la Unió Duanera), la qual cosa els fa molt propers a la lògica de la UE. En el cas dels microestats, com Andorra, és innegable que estar envoltats de països de la Unió també acaba amarant-los de certes qüestions, com per exemple, i a manca d’un banc central, convertint l’euro com la seva moneda.
Actualment, hi ha nou països amb l’estatus oficial de candidat a entrar a la UE: Albània, Bòsnia i Hercegovina, Geòrgia, Moldàvia, Montenegro, Macedònia del Nord, Sèrbia, Turquia i Ucraïna. Els que ho tenen més avançat, si fem cas al grau de compliment de les mesures dictades pels criteris de Copenhaguen (el qual llista allò que un país ha de fer si vol ser membre de la UE), són Montenegro i Sèrbia. Per contra, Turquia, tot i mantenir l’estatus, és un candidat que de facto està descartat.
Què cal fer amb tots aquests països (o d’altres)? El lema de la UE és “units en la diversitat”. Volen els partits més unió o més diversitat? El PP s’ho treu de sobre amb un ambigu “cal ampliar-se al ritme que la negociació estableixi”. Sumar gairebé ni menciona aquesta qüestió. Quant al PSOE, ERC i Junts, estan d’acord que cal que l’accés es faci per mèrits i a través de l’estricte compliment dels requisits establerts. Tanmateix, fins i tot aquí hi ha accents diversos. El PSOE afegeix que cal fer-ho per tal que la UE “sigui viable” i “més propera a la ciutadania”.
Junts i ERC són els partits que més atenció hi dediquen, sobretot en el cas dels republicans. Els juntaires demanen accelerar l’ampliació com a aposta geoestratègica i que es reformi la legislació europea per acceptar el procés “d’ampliació interna”, és a dir, allò que cal fer en cas que una part d’un estat membre s’independitzi. ERC ofereix una bateria de mesures i idees. Demana “afavorir l’adhesió per la via ràpida” d’estats membres o territoris que havien estat membres de la UE, en especial a Escòcia i Gal·les. Sol·licita també que es voti per majoria qualificada en el Consell de la UE els passos intermedis d’accés al club comunitari, una nova metodologia per valorar la feina que fan els països candidats o avançar sobretot en l’accés de Macedònia del Nord al club comunitari.
Quin tipus d’UE volen?
Mentre el PP no ho especifica, la resta de formacions polítiques posen algunes mesures sobre la taula per avançar en la integració europea. Els socialistes volen avançar per aconseguir una Constitució federal europea, eliminant decisions per unanimitat, evitar manca de concreció en l’assumpció de competències entre institucions europees i estatals i dotar el Parlament Europeu de plena capacitat legislativa (actualment no pot proposar lleis).
Precisament les dues últimes mesures també reben el suport de Junts, ERC i comuns. Junts va més enllà i proposa que la ciutadania tingui “més poder real” a través de l’habilitació de llistes electorals transnacionals i consolidar el sistema de Spitzenkandidaten (candidats designats). ERC vol també una Europa federal, aprofundir en la codecisió entre el Parlament i el Consell i reformar la Comissió Europea perquè respongui menys a interessos dels estats i més a interessos polítics. Finalment, Sumar insisteix en la idea de posar ordre en certes duplicacions en la distribució competencial.
El rol de Catalunya
Segons els partits independentistes, i així s’explicita en el seu programa, la relació entre Catalunya i la Unió Europea hauria de ser en última instància “de tu a tu”, és a dir, com un estat més del club comunitari. En el “mentrestant”, tant Junts com ERC proposen diferents accions per augmentar la veu i influència del nostre país en el si de la UE. Ambdues formacions volen que les opinions del Comitè de les Regions, en el qual Catalunya té representació, tinguin més pes en el procés legislatiu al Parlament Europeu. També es demana que s’augmenti el pes de les minories nacionals, culturals i lingüístiques en els tractats (nous i vells) que es firmen. ERC va un pèl més enllà i demana aplicar correctament el principi de subsidiarietat, és a dir, que allò que pot gestionar un òrgan inferior no sigui atribuït a una instància d’abast superior per tal que el poder sigui més a prop de la ciutadania.
Tant ERC com Junts demanen avançar en un marc legal que faci que la UE garanteixi el dret d’autodeterminació dels pobles. “Un acord de claredat europeu”, diuen els republicans. Quant a la resta de partits, Sumar demana “donar un paper més destacat” al Comitè de les Regions i el PSOE vol “continuar reforçant-lo”. A banda d’aquests principis retòrics, Sumar, el PSOE o el PP no proposen cap mesura concreta per augmentar la veu (i la influència) de Catalunya en l’àmbit de la Unió Europea.