La caiguda d’un mur de l’AP-7 sobre la via, el 20 de gener passat, va provocar la mort d’un maquinista i una trentena de ferits. Aquell dia va ser l’inici de la pitjor crisi patida a Rodalies des de la seva creació. El caos ferroviari ha posat sobre la taula el desori i l’abandonament d’una infraestructura essencial i es fa difícil esbrinar encara com pot evolucionar aquesta crisi. Els trens han jugat un paper determinant en la història, però el seu col·lapse també ha generat profundes transformacions. Veiem alguns moments rellevants en què el mal estat de les vies ha acabat amb un règim o s’ha emportat un imperi.
Espanya, 1866: la crisi del ferrocarril acaba amb els Borbons
Va ser una de les grans crisis de l’economia espanyola i va tenir el seu origen en unes inversions delirants en el sector ferroviari que van provocar una bombolla. Regnava Isabel II, mare del rebesavi de l’actual rei. Des del govern es va impulsar l’entrada de capital estranger per finançar l’extensió del tren. Però l’estructura econòmica era encara feble industrialment. En un país amb profunds desequilibris, sense prou tràfic de passatgers, els bancs van començar a fer figa.
La crisi del ferrocarril va coincidir amb unes males collites, generant-se un panorama insurreccional. La monarquia borbònica va topar amb una tempesta perfecta. Els historiadors han considerat que l’esclat de la bombolla ferroviària va ser determinant per acabar de desprestigiar la capriciosa Isabel II, que regnava sobre un règim molt autoritari. El setembre del 1868, una revolta militar que va tenir en el català Joan Prim el seu estrateg principal, enrunava la monarquia i Isabel II marxava -amb tren- a l’exili.
Torre del Bierzo, 1944: una tragèdia sota censura
Hi ha hagut grans crisis ferroviàries que, en canvi, no han tingut conseqüències polítiques. Per motius ben obvis. Així va ser després de l’accident més greu en la història del ferrocarril a Espanya, en plena postguerra. La xarxa havia quedat molt malmesa després dels tres anys de guerra civil, malgrat que el règim franquista acusava la República d’haver descuidat el manteniment de les vies. Tota l’estructura ferroviària era una immensa crisi aquells anys inicials de la dictadura. El 3 de gener del 1944, un tren correu amb els frens descontrolats va xocar amb una locomotora i un tren de mercaderies en un túnel de la línia Palència-A Corunya.
Els mitjans, sota censura, van manipular tant com van poder sobre l'"accident", que es va produir a la localitat lleonesa de Torre del Bierzo. Es va donar en compta-gotes la xifra de morts, que primer eren una vintena, però que fonts oficioses xifraven en centenars. Una investigació considerada rigorosa va assenyalar el 2019 (quasi vuitanta anys després) que els morts superaren el centenar, amb centenars de ferits.
Rússia: la revolució arriba amb tren
No es pot explicar la Revolució Russa sense el tren. A diferència de les grans potències industrials, la Rússia de la monarquia tsarista continuava sent un país agrari el 1917, l’any del triomf bolxevic. El desenvolupament del ferrocarril era molt menor de la resta dels grans països europeus i dels Estats Units. Però era un mitjà bàsic per garantir el subministrament de les ciutats. La sort del tsarisme es va decidir amb la decisió suïcida del tsar Nicolau II, el 1914, d’entrar en combat a la Primera Guerra Mundial.
La Guerra Europea (1914-18), com se l’ha anomenada, es va emportar els imperis del continent. El tsarista, però, és el que es va ensorrar més ràpid. El país no disposava d’unes infraestructures potents. Unes tropes mal equipades van ser llançades contra el front alemany i un milió llarg d’homes va morir al camp de batalla. El mal funcionament de la xarxa ferroviària va esdevenir un factor decisiu del malestar social que es va covar. El 1916, un fred polar va col·lapsar les vies i va deixar Sant Petersburg (que s’havia rebatejat com a Petrograd) sense subministraments.
Les cues de masses de gent reclamant pa, el febrer del 1917, van sentenciar el tsar. A finals de febrer del 1917, la ciutat es va amotinar. Nicolau II era lluny de la capital, a Moguilev, a Bielorrússia, on tenia el quarter general. En lloc d’emetre un manifest per apaivagar la revolta, el tsar va ordenar al general Ivànov, home de la seva confiança, que reunís tropes i es plantés a la capital. Però com arribar-hi? Els maquinistes van fer vaga i Ivànov va quedar atrapat a la neu. El règim es va enfonsar en pocs dies després que les tropes de la capital, també afamades, es neguessin a reprimir la revolta.
El mateix tsar va quedar col·lapsat quan el tren amb què volia arribar a Sant Petersburg va quedar aturat a la població de Don. El 2 de març, va abdicar. Faltaven només vuit mesos per al triomf de la revolució bolxevic. Vladimir Illich Uliànov, més conegut com a Lenin, era a l’exili a Suïssa. Al saber que el tsar havia caigut, es va traslladar a Sant Petersburg el mes d’abril. Ho va fer amb tren, travessant una Alemanya que estava en guerra amb Rússia. A ulls alemanys, Lenin podia ser útil per desestabilitzar l’estat rus. Aquell tren no va ser aturat a la duana alemanya i Lenin va poder arribar sense entrebancs a la capital russa, on va preparar l’assalt definitiu al poder.
Grècia: el desgavell de la privatització
Una crisi en la qual l’estat de la xarxa ferroviària va jugar un paper capital va ser la política d’austeritat a Grècia. Les exigències de Brussel·les per afrontar la crisi financera que va arrasar el país passaven per la privatització del tren. Després del desgast dels governs de la conservadora Nova Democràcia i el socialista PASOK, la formació d’esquerra radical Syriza, liderada per Alexis Tsipras, va fer del rebuig a la privatització una bandera electoral. El 2015, Syriza va guanyar les eleccions. Però dos anys després, Tsipras iniciava el procés de privatització.
L’operadora grega TrainOSE va ser venuda a la italiana FSI per 45 milions d’euros, el que fou considerat un escàndol i, per un sector de l’esquerra, gairebé una traïció. Tsipras va governar dues legislatures. Després, tornaria Nova Democràcia. La privatització de la xarxa no fou garantia de millora. El febrer del 2023, un xoc frontal entre dos trens a Tesàlia va provocar la mort de prop de 60 persones i una onada de protestes per tot el país. Tsipras se n’havia anat, però la privatització es va quedar.
