Si hi ha un debat que incomoda Europa, aquest és el de l'autodeterminació. Brussel·les va evitar mediar entre Carles Puigdemont i Mariano Rajoy en els moments àlgids de 2017 pel veto total d'Espanya, i tampoc ara té interès a ajudar a canalitzar les reivindicacions independentistes de regions o nacions europees, com pot ser Catalunya. Fins al punt que, en les negociacions entre ERC i Junts amb el PSOE, els equips han anat a buscar un mediador privat, sense recórrer a les institucions europees. Durant el procés, el "respecte a la legalitat" o el famós "afer intern" eren els posicionaments habituals dels portaveus comunitaris. Aleshores i ara, el motiu és el mateix: la Unió Europea és un club d'estats, reticents a cedir sobirania i que no volen arriscar-se a perdre territoris.
L'autodeterminació no és un tema rellevant en aquestes eleccions europees, més pendents de l'ascens de l'extrema dreta i de la guerra d'Ucraïna i Gaza. Sense referèndums a la vista, les reivindicacions autodeterministes queden en un segon pla, per darrere de la transició ecològica, la sobirania energètica o la seguretat comuna. Un Parlament Europeu amb més pes dels partits ultres i els nacionalismes d'estat no serà un bon escenari per als independentistes, però això no vol dir que deixin d'insistir-hi. ERC porta al programa un acord de claredat europeu i Junts, amb un exili que perdrà força un cop s'apliqui l'amnistia, defensarà l'encaix constitucional d'un referèndum i continuarà fent feina de fons intentant trobar aliances més enllà del barri europeu de Brussel·les.
Europa no té una fórmula per gestionar els conflictes territorials interns. Sí que té regulada la sortida dels estats, així com l'adhesió de nous membres, i ha col·laborat de manera activa en processos d'independència al seu entorn i arreu del món, com en el cas de Montenegro o Sudan del Sud. No només recomanant un referèndum, sinó fixant-ne les condicions. Paradoxalment, en els casos interns, la cosa es complica perquè no hi ha cap protocol sobre com resoldre o donar resposta a les reivindicacions d'autodeterminació. Això permet veure una via escocesa, amb un referèndum pactat amb resultats vinculants, i la via catalana, amb un referèndum unilateral castigat amb presó i exili. Tot plegat dins del mateix espai europeu. "És un debat que no agrada a la UE", reconeix Jordi Solé, eurodiputat d'ERC.
Més enllà de la bombolla de Brussel·les
I per què no interessa parlar-ne? "La Unió Europea és més que un club de 27 estats, però és cert que pesen molt i volen mantenir l'statu quo", apunta el republicà en declaracions a Nació. En la mateixa línia, Aleix Sarri, candidat de Junts a les eleccions europees, remarca que l'autodeterminació "és normal a Europa, però no és desitjada" per alguns actors. En el funcionament institucional comunitari hi té molt pes la unanimitat i això dona als estats -com ara Espanya i altres- la capacitat de vetar decisions o moviments. "Tendeix a la rigidesa i no vol entrar en segons quins debats", apunta Sarri.
Precisament per això, el candidat independentista defensa sortir de la bombolla de Brussel·les -que no es pot desatendre- i treballar directament amb els parlaments dels estats membres, per guanyar aliances sobre el terreny. "No només és Brussel·les i la UE, sinó els parlaments dels estats, que són els que reconeixen el dret a l'autodeterminació", argumenta Sarri. El camí que explotaran els juntaires -i que ja ha guiat la feina feta a l'exili- passa per fer feina de fons, discreta, enfortir contactes i construir simpaties en aquells espais on la força d'Espanya no és tan potent com al cor de la UE.
Trobar la via europea
En aquesta legislatura que ara acaba, i per trobar una via europea per abordar l'autodeterminació, es va constituir el Caucus per a l'Autodeterminació. Format per eurodiputats catalans, bascos, irlandesos i corsos, vol portar el debat al Parlament Europeu, i consensuar les condicions per exercir aquest dret dins de la UE de manera legal i vinculant. En altres paraules, trobar una via comuna per als territoris europeus que s'assembli més al cas d'Escòcia que no pas a la resposta del govern espanyol a l'1-O. Solé, que no serà eurodiputat la legislatura que ve, confia que aquesta proposta tingui recorregut. Sarri, per la seva banda, apunta que és un "grup útil per compartir idees", però avisa que "no és l'espai que permetrà guanyar l'autodeterminació".
En el marc d'aquest caucus, un grup d'experts acadèmics, coordinats per la professora Elisenda Casañas, va fer una proposta de reglament en aquest sentit, basat en el principi de no discriminació per nacionalitat i per evitar que es vulnerin drets de ciutadans europeus. En l'elaboració de l'informe hi ha participat també el professor Marc Sanjaume. "Europa té know-how en protocols d'actuació exteriors, però en l'àmbit intern això no existeix", assenyala. Es tracta d'una mena d'acord de claredat a escala europea, per clarificar en quines condicions es pot exercir l'autodeterminació.
La proposta presentada pels experts defineix quines característiques han de tenir els territoris que volen exercir l'autodeterminació, com s'ha d'exercir i garanties per aplicar-ne els resultats. Difícilment tindrà recorregut a curt termini, pel joc de majories a l'Eurocambra i pel paper dels estats. "Són molt reticents a perdre sobirania, pel risc de perdre capacitat de veto i control en conflicte d'aquest tipus", apunta Sanjaume. Amb un protocol europeu, arribaria un moment en què l'estat matriu perdria la capacitat de decidir sobre si un territori que en forma part pot independitzar-se o no, una cessió de sobirania a Europa que ara com ara és impensable.
Europa no intervé... però existeix
Europa no vol intervenir en conflictes interns d'autodeterminació, però les institucions europees -especialment els tribunals- existeixen i així s'ha vist en la darrera legislatura. "Els estats volen resoldre aquests temes a casa seva, però no pot ser", apunta Sanjaume. Un exemple clar és el dels exiliats independentistes, que han utilitzat el dret europeu per defensar els seus drets conculcats a Espanya. En el marc de la justícia europea, Carles Puigdemont ha obtingut victòries que posen en dubte la resposta espanyola a l'1-O: mentre a l'Estat els dirigents independentistes passaven per la presó, a l'exili els jutges no han comprat ni les extradicions ni el relat de la sedició.
"La Unió Europea política no ha volgut entrar-hi, però la Unió Europea judicial, sí", remarca Sarri. Són especialment rellevants la sentència del cas Junqueras, que va permetre a Puigdemont i Toni Comín accedir al Parlament Europeu -i obtenir la immunitat que els ha protegit aquests anys- i la sentència del cas Lluís Puig, que reconeix que hi ha estats que poden vulnerar drets de manera sistemàtica a grups concrets de persones. Malgrat que Europa és reticent a ficar-se en aquestes qüestions, el candidat de Junts destaca que les resolucions de Luxemburg "són un avenç i una via per defensar drets col·lectius a Europa". La Unió Europea està incòmoda en el debat de l'autodeterminació, però Europa existeix i marca unes regles del joc.