Joan Canela Barrull (Barcelona, 1974) és periodista i segurament ara ja escriptor. Acaba de publicar la primera novel·la en solitari -“No deixis que el foc s'apagui” (Sembra Llibres)-, després de fer-ho a quatre mans amb Jordi Colonques -Napalm, Monumental i Aitana i les feres- i d'un llibre de no-ficció sobre la insubmissió. Canela, actualment redactor al Diari la Veu, ficciona la seva experiència al moviment okupa de Barcelona que va desafiar la pax olímpica i la denominada fi de la història.
No deixis que el foc s'apagui és la seva primera novel·la en solitari.
Exacte. Són molts anys de periodisme. I, de fet, el llibre sobre la insubmissió no deixa de ser-ho. Ara bé, qui m'ha ensenyat a escriure novel·les és en Jordi Colonques, amb qui hem publicat tres llibres a quatre mans. Però la història de l'okupació la volia fer en solitari per la implicació personal.
I per què en format novel·la?
A partir del 2017, quan escric la primera novel·la, penso que estaria bé abordar el moviment de l'okupació. Em vaig bloquejar per la via de l'assaig -també crec que era un format que em limitava com a part implicada- i vaig apostar per la ficció. La gent em pregunta quant he tardat. Ha estat un procés llarg en anys perquè ho he hagut de fer els estius.
L'acció la situa el 1996 quan s'okupa el Cinema Princesa -Metropol a la novel·la- i la Hamsa -sense nom al llibre-. De fet, tot passa a Sants, però mai se l'anomena...
Sí, exactament. Parlo del “Barri”, de l'“Avinguda”, de la “Plaça”... Té un punt irònic perquè era un terme que utilitzàvem constantment i la gent d'altres zones de Barcelona se'n reia. Ara bé, també hi ha una voluntat universalitzadora. Això sí, qualsevol persona que conegui una mica la història la podrà situar: reconeixerà la Hamsa i també la Garnatxa -batejada com el “Casal”-.
- Joan Canela és periodista i ha escrit quatre novel·les, una en solitari
- Helena Olcina
Busca universalitzar la història, però hi ha parts que semblen autobiogràfiques.
M'ho han dit molt. De fet, m'han preguntat si és autoficció. I no tinc clar què vol dir. Ara bé, tinc clar que no és autobiogràfic: el protagonista viu situacions que ni he pensat ni mai vaig fer. Ara bé, és cert que molts dels passatges estan basats en la realitat. Quan es penja la bandera okupa a l'Ajuntament de Barcelona és pràcticament un relat periodístic mentre que la manifestació del 12 d'octubre inclou elements reals d'aquell dia, però també d'altres mobilitzacions.
Com era aquella Barcelona postolímpica?
És la Barcelona postolímpica, però també el món posterior a la caiguda del Mur de Berlín. Es parlava de la fi de la història i a casa nostra l'esquerra radical estava desfeta. S'hi sumava l'adhesió popular als Jocs i la repressió -per exemple l'operació Garzón-. Ens trobem una sèrie de joves molt desorientats de procedències diverses i l'okupació va ser el nostre espai de refugi. Un punt comú de lluita en un moment en què només teníem referents com el zapatisme.
Sense els okupes postolímpics, ara el moviment per l'habitatge hauria aconseguit regular els lloguers?
És evident que l'actual lluita per l'habitatge respon que la situació és molt més greu que els anys 90. Ara bé, és cert que l'okupació no només ha influït en aquest cas sinó en moltes altres lluites. La gent que crea la PAH, provenia d'aquest àmbit. I, sobretot, assumeixen la desobediència civil com a eina de lluita. Si avui s'aturen desnonaments a les portes de la casa, segurament és en part pel que es va viure a finals dels 90.
Més enllà de ser pocs o molts militants, el moviment va ser molt influent en aquell moment i també ha estat clau per les lluites posteriors. És estrany que no hi hagués cap novel·la?
No sé si és estrany, el que tinc clar és que el moviment de l'okupació es mereixia una novel·la. I la realitat és que no s'havia fet i aquest és un dels elements que m'empeny a tirar-ho endavant. Ara bé, ja em va passar amb el llibre sobre la insubmissió -un encàrrec de l'editorial-. Tenia dubtes, però ho vaig veure clar en parlar amb una activista d'uns 30 anys: desconeixia absolutament l'existència d'un moviment de resistència al servei militar. I això m'ha fet pensar molt en la feblesa de la memòria. Els moviments socials, pel fet d'estar al marge del sistema, tenim moltes dificultats per transmetre-la a les generacions posteriors.
Can Vies, Can Masdeu o la Kasa de la Muntanya continuen existint. Però l'impacte del moviment okupa actualment no es pot ni comparar amb la dels finals dels 90 o inicis del 2000. Per què?
A principis del 2000 pateix una repressió molt forta. Hi ha els empresonaments per la manifestació del 12 d'octubre del 1999 i també la col·laboració d'algunes persones vinculades al moviment a l'escamot Barcelona d'ETA. A part, el nivell d'activisme de la gent més implicada era insostenible. Molta gent es va apagar, es va allunyar i, fins i tot, va patir depressions.
- Joan Canela acaba de publicar No deixis que el foc s'apagui
- Helena Olcina
I la situació actual?
És possible que ara hi hagi més finques ocupades que aleshores -la PAH va okupar blocs sencers-, però amb un impacte polític menor. Ara bé, crec que la clau és que ara hi ha moltes més lluites i a finals dels 90 pràcticament no hi havia res més.
El protagonista torna a Catalunya després d'un exili -no és el seu cas-, en ple procés i acaba defensant les urnes del referèndum...
Jo no m'exilio, però marxo a viure a València. Evidentment, no és el mateix i continuo venint, però sí que perdo el contacte amb molta gent. L'1 d'octubre, com el protagonista, soc a Barcelona per protegir les escoles i em trobo companys que mai m'hauria imaginat, amb qui m'havia discutit moltíssim sobre l'independentisme i amb qui coincidíem clarament que no s'havia de votar. Evidentment, molts okupes del 1996 no hauríem imaginat mai defensar urnes d'un referèndum. Crec que no era una qüestió d'independència sí o no, sinó de desobediència civil i d'estar al costat de la gent que lluita, que en aquell moment era poder votar. De fet, hi havia un lema anarquista, en l'època que defensàvem l'abstenció activa, que deia que si les eleccions servissin d'alguna cosa, estaven prohibides. És la definició de l'1 d'octubre, precisament.
La repressió trunca el moviment d'okupació als 2000 i l'independentisme el 2017. És una sensació de derrota en derrota fins a la victòria final?
És precisament la tesi de la novel·la, que la lluita té uns costos personals i, moltes vegades, no acabes de veure-hi els beneficis. Ara bé, i sense que sembli un tòpic, si poses la mirada llarga és cert que les dones voten, l'esclavitud està prohibida, la classe obrera tenim vacances pagades i jornades de vuit hores. Hi ha victòries que, evidentment, mai són absolutes. Però l'important és continuar lluitant perquè l'alternativa és sempre pitjor.
