Aquest diumenge 2 de novembre fa vint anys de l'arribada de l'Estatut al Congrés. El PSC, CiU, ERC i ICV l'havien aprovat unes setmanes abans al Parlament i aquell matí de tardor, enmig d'una gran expectació i tensió i d'un fort desembarcament institucional i mediàtic català, el text, la gran aposta del govern catalanista i d'esquerres acordada amb l'oposició nacionalista, començava a fer camí a les Corts. El van defensar, en nom del Parlament, Manuela de Madre, del PSC; Artur Mas, de CiU; i Josep-Lluís Carod-Rovira, d'ERC. El PSOE, l'esquerra i els nacionalistes van admetre'l a tràmit per enviar-lo a la comissió constitucional que presidia Alfonso Guerra.

Un dels portaveus catalans a la cambra era el republicà Joan Puigcercós (Ripoll, 1966), que va fixar posició al ple demanant unitat dels partits catalans i compliment dels acords a Zapatero, a qui els seus vuits diputats sostenien. ERC va viure amb decepció el procés per les retallades al text en aspectes com el finançament i va acabar demanant el vot en contra. Recorda que es va desvirtuar al Congrés i en el pacte Mas-Zapatero a la Moncloa, més que no pas al TC, que en va esporgar 14 articles i en va reinterpretar molts més a la baixa. Puigcercós, que va ser president d'ERC i conseller del Govern, està retirat de la vida institucional des de 2011 i es dedica a l'empresa i els màsters universitaris, però no està desconnectat de la política. Rememora aquells dies i també dibuixa paral·lelismes amb el present en la setmana del trencament entre el PSOE i Junts i en un moment crític de la negociació del finançament.

Com recorda la tramitació de l'Estatut al Congrés?
Quan va ser admès a tràmit va passar a la comissió constitucional, on hi havia diputats del Parlament i del Congrés per fer la discussió i el tràmit. I el Govern que formàvem el PSC, ERC i ICV es va partir d'entrada. Els socialistes van desaparèixer i es van dissoldre dins el PSOE. També vam assistir atònits a com CiU, que havia estat exigent al Parlament pujant el llistó sistemàticament i bel·ligerant a l'hora de reclamar més competències, cosa que compartíem, en aquella comissió va tenir una actitud passiva. Ens vam trobar molt sols defensant l'Estatut del Parlament davant dels intents del PSOE, i ja no parlem del PP, de rebaixar-lo o tombar-lo. Sempre he sospitat que CiU i el PSOE van pactar apujar el llistó al Parlament per erosionar el Govern de Maragall atès que ERC sempre validava el màxim sostre competencial i això incomodava els socialistes, per abaixar-lo després a Madrid. Si no, no s'entén la passivitat convergent a Madrid.  

Aquell 2 de novembre va fixar la posició del seu grup demanant dues coses que no van passar: que no "s'esberlés" la unitat dels partits catalanistes i que els demòcrates espanyols recordessin "l'obligació" de respectar el text del Parlament.
La força d'aquell Estatut, i il·lusòriament ho dic ara així, era que l'havia aprovat una àmplia majoria del Parlament. Només el PP n'havia quedat fora. Era un acord plural entorn d'un text ambiciós que segurament solucionava per un període de llarg de temps una part dels problemes de Catalunya perquè afrontava temes com finançament, traspassos d'equipaments, infraestructures, temes simbòlics com la definició de nació, blindava fins a cert punt tot el tema lingüístic i cultural... Era vital que en el tràmit parlamentari no hi hagués fissures. Malauradament, no va ser així i va ser un desastre. A la història ha quedat que l'Estatut el retalla el Tribunal Constitucional, i no és cert. Mor al Congrés abans del referèndum i de la sentència per falta d'unitat. Si el PSC hagués estat al seu lloc -els d'Iniciativa eren pocs, però hi eren- i Convergència hagués estat lleial, al PSOE li hauria costat molt més esmicolar-lo.

Pel que fa a l'actitud dels demòcrates espanyols, els inputs fins aquell moment, començant pels de Zapatero, és que s'havia de discutir el text, però que en el fonamental podíem fer un Estatut de màxims. La sensació no era dolenta malgrat que la història ens havia ensenyat com actuen Castella i Espanya en aquestes situacions. Però a la primera reunió de la comissió constitucional ja va canviar fins i tot la ubicació de les cadires i la delegació del PSC es va diluir dins del grup parlamentari del PSOE.

El pecat original era que es volia federalitzar el tot des de la part?
Sí que s'intentava una relació federal amb Espanya, o confederal fins i tot. Quan ets independentista i busques un encaix, una solució de mínims, només pots anar cap aquí. Qui impulsa l'Estatut és ERC, es posa damunt la taula amb el Pacte del Tinell, i és fruit d'una entesa entre independentistes i no independentistes. El camí intermedi només podia ser una proposta federal. El que a nosaltres ens semblava poc a Espanya era un escàndol. La paraula federal encara els esgarrifa.

Ha dit que, a Madrid, el PSC es va dissoldre al PSOE. Però alguns dirigents d'aleshores, com ara Pasqual Maragall o Antoni Castells, va tenir la sensació que Zapatero els era deslleial.
Hi havia dos PSC. Una cosa eren Maragall, Castells i altres que en van acabar distanciats, i l'altra cosa era Miquel Iceta, que comandava l'operació i va estar en tot moment a l'altre bàndol. Zapatero va ser frívol en tot plegat i amb un cert desconeixement de la realitat. I després no van voler complir, començant per Alfredo Pérez Rubalcaba, que dirigia la posició de PSOE per esmicolar l'Estatut, enredar i perdre temps. Havia convençut Zapatero per desdir-se de la promesa. No només per la pressió del PP al carrer recollint signatures, sinó també per la del partit. L'argument, que també faran servir ara, és que el clima a la resta de l'Estat era insuportable per culpa de l'Estatut, i que el PSOE ho pagava.

Hi ha un procés al Congrés, un referèndum i una sentència del Constitucional quatre anys després. Però també un pacte Mas-Zapatero el 21 de gener de 2005.
La primera retallada va ser el pacte entre Mas i Zapatero. De fet, va ser la gran retallada i ha passat més desapercebuda que la del Constitucional. Jo no era a la reunió, és clar, però aquella nit vaig parlar amb Zapatero perquè m'expliqués la trobada amb Mas per "desbloquejar" l'Estatut. M'ho va explicar, però tenia pressa i ens convocava l'endemà a la Moncloa per reunir-nos i fer-nos una foto. Li vaig demanar com quedava el finançament i em va dir que res, que una compensació d'inversió en infraestructures però no Agència Tributària o ordinalitat. Vaig demanar tema ports i aeroports i tampoc se n'havia parlat. Em va semblar inaudit. I el tema de la nació, que era a l'articulat, passava al preàmbul com la formulació d'un desig. On vam perdre bous i esquelles va ser a la Moncloa i no al TC. Un cap de l'oposició al Parlament havia pactat amb el president espanyol un text que deixava de banda aspectes fonamentals del text acordat al Parlament.

Artur Mas va explicar que allò va permetre aprovar un Estatut i una contrapartida política: si era el més votat a les eleccions del 2006, el deixarien ser president. Però tampoc van complir i va ser-ho José Montilla.
Mas es va vendre una part de l'Estatut, o com a mínim una part important que hauria arribat fins al final, encara que ja hauríem vist què n'hagués fet el Constitucional perquè potser la sentència hauria estat més dura. Va renunciar a aspectes com els aeroports, que encara estem discutint, a canvi d'un compromís verbal de que si treia més diputats seria president. Era barrejar llibretes i un mal servei al país que tampoc li van complir. Una cosa és el partidisme i la teva aspiració legítima a ser president i l'altra un text que havia posat d'acord 120 de 135 diputats després d'un gran esforç i que tenia esperançada bona part de la societat. 

Vostès van intentar no desenganxar-se i no van decidir votar no fins al final. No se'n van sortir de revisar a l'alça el pacte Mas-Zapatero malgrat que eren socis dels socialistes a Barcelona i a Madrid.
Zapatero em va deixar clar aquella nit que volia una foto amb mi i amb Carod l'endemà, però que no es podia tocar res perquè era el compromís amb Mas, que no volia quedar en evidència. Li vaig dir que si no podíem tocar res ens reuniríem però sense foto i em va dir una frase tremenda: "No us refugieu en la nostàlgia". Més que nostàlgics, ens vam sentir estafats i no estàvem per fotos com Saura o Mas i Duran, que tampoc havia sabut res de la reunió a la Moncloa fins que es va explicar a la premsa. El sostre va quedar molt baix.

Però al referèndum de juny del 2006 el sí va guanyar amb claredat malgrat aquella retallada.
Nosaltres veiem les mancances i demanem el no malgrat que ens costa l'expulsió del Govern Maragall. El debat que es va fer va ser ben buit. Fins i tot van aparèixer plataformes sociovergents com ara una que es deia "Estatut, jo sí", que lideraven l'Agustí Colomines i la Rosa Cullell, per segrestar el debat. Feien un sí acrític i no acceptaven cap recordatori del que era el que s'havia perdut pel camí. Aquesta gent ha reescrit la història i sembla que l'única retallada és del TC. De fet, ara a Colomines el sento parlar de "desnacionalització" dels mitjans públics catalans i, de moment, el que he vist és que el famós canal 2Cat de TVE negociat per Junts es va estrenar amb un partit de la selecció espanyola. Podria reflexionar amb calma i deixar de treballar els professionals de la Corporació. El referèndum va ser un moment en els qual la societat catalana es va posar de perfil, va acceptar no tenir solucions estructurals i avalar un Estatut naïf fuit d'una desnaturalització total del text.

Una de les coses que ERC va intentar incloure per no despenjar-se va ser el traspàs de l'Aeroport del Prat.
Dels quatre aeroports catalans. Semblava possible i el dijous abans de la reunió a la Moncloa, a la reunió de la comissió constitucional, ho vam incloure amb un fons de compensació pel sistema aeroportuari espanyol. Però després va venir la revolta del personal d'Aena, de la ministra Magdalena Álvarez, i el PSOE va aprofitar l'acord de la Moncloa per girar full també d'això. El més vergonyós i decadent de la societat catalana, per dir-ho de forma elegant, és que no vam veure cap gest de complicitat de patronals, cambres... i uns mesos després, a l'IESE, les forces vives i un important diari de Barcelona organitzen un acte per reclamar el traspàs del Prat que havíem tingut a tocar. Ara és molt difícil perquè es van blindar anys després amb la privatització. 

La història sol repetir-se. Intueix en aquests sectors econòmics la mateixa actitud amb el finançament?
Quan durant el debat de l'Estatut a Madrid el PP i la premsa van atiar el boicot a productes catalans, a les empreses es va produir un pànic que amb el procés encara va ser més exagerada. Però allò ja va ser un primer avís de com funcionava l'Estat. L''empresariat es va refredar molt i volien matar de pressa el debat. Van convertir l'Estatut en problema quan el que buscava era aportar solucions a problemes crònics de la societat catalana. El que va passar amb els aeroports és el que ara passa amb el traspàs de Rodalies, però aquest és un tema que afecta a molta més gent. 

Jordi Pujol va dir després de la sentència del Constitucional que allò havia sigut un autogol perquè havia obert per exemple la porta a sentències contra la immersió.
No diré pas que no tingui raó, però l'alternativa era quedar-nos aturats i no era la solució. Calien sortides a mitjà termini entre les aspiracions independentistes i les dels que no n'eren. S'havia de fer i no es pot fer marxa enrere, però si d'alguna cosa em penedeixo és de no haver posat encara més gas a fons.

Un dels objectius d'aquell Estatut era millorar el finançament, un debat irresolt.
Sí, estem igual. L'Estatut del Parlament era perfectible, però tenia ordinalitat, Agència Tributària, un fons de solidaritat ben estructurat... no en va quedar res i estem igual. Hem guanyat altres vies de finançament i és el que Pujol reivindicava amb les consecucions que no necessitaven reformes legals. Era una via, però la que vam provar aportava solucions estables. La idea nostra era acordem això i valdrà per dues generacions i després veurem perquè nosaltres com a independentistes no tenim límits. Era una oferta d'estabilitat, però Espanya no volia escoltar i es va tancar en banda.

En el finançament vigent, el de 2009, vostè va tenir un paper determinant en la negociació entre governs. 
És vigent i també ple de paranys, sí. Allò que diuen els castellans del fuero y el huevo. Tot el que sigui el fuero, el model, no ho volen perquè defugen normes estructurals fixes i clares. La reforma que vam pactar eren més recursos, era un fet incontestable. Però si s'abaixaven els impostos deixaves d'ingressar, no hi havia cap garantia. Si no estructures d'una forma clara i nítida, ells sempre tenen la darrera paraula i amb un decret d'última hora poden driblar el que hagis acordat. 

En la línia del que diu, ERC diu que la negociació va de xifres, sí, però sobretot de model, d'ordinalitat. Ara pot anar millor?
És difícil de predir perquè és una conjuntura diabòlica amb una ministra que negocia i és candidata a Andalusia i amb la demagògia habitual que gasten els partits espanyols i la premsa de Madrid. Si ho demana una altra comunitat, no hi ha problema. Si ho demanem nosaltres ho és perquè l'anticatalanisme ven. No hi ha altre camí que una millora i l'ordinalitat és fonamental que quedi establerta. Intentaran esquivar-ho dient que hi posen més diners tot i que després potser no arribaran. Serà difícil que cedeixin, però seria una compensació molt important per Catalunya. 

Carles Puigdemont deia que en aquests assumptes les cartes estan marcades perquè no són públiques ni les balances fiscals ni l'execució pressupostària. 
Tampoc descobreix la sopa d'all. En tota negociació amb l'Estat sempre hi ha les cartes marcades perquè en l'últim moment un decret pot alterar tota la seqüència de pacte. Una cosa que vaig aprendre a Madrid és que a Catalunya quan s'arriba un acord va a missa i es compleix per part de tothom. A Madrid, es negocia un acord i després es negocia com s'ha d'aplicar, si és que s'acaba aplicant. Per això som independentistes. Quan una part va dir que prou i vam fer l'1-O és perquè s'assumia que no es podia seguir amb les cartes marcades. 

Junts ha trencat després de no cobrar per avançat. ERC manté l'aposta, però tampoc estan massa satisfets. N'hi ha prou amb consolar-se pensants que l'alternativa són el PP i Vox?
Aquesta és la trampa d'Espanya, com quan ens deien que les seus del PSOE eren assetjades i els seus militants ho passaven malament per culpa de les nostres exigències. És la música que escolten els diputats catalans a Madrid. Si no ets immune a això, tens una tendència a estovar-te i és un problema. Però viuen d'aquest equilibri estrany entre l'extrema dreta i el PSOE, que sempre és el mal menor. Ara la dreta judicial els assetja a ells com han fet amb nosaltres, però és que no hi han posat remei, no han federalitzat... L'alternativa a trencar és difícil. No crec que Junts acabi fent caure el govern de Sánchez. És formal perquè els que han situat als consells de Renfe, Aena, RTVE no n'ha plegat cap i no sembla que ho hagin de fer. 

Comparteix la idea que tal vegada seria més còmode entendre's amb el PP perquè controla els aparells de l'Estat i això facilita complir els acords?
És el somni humit d'una part de la dreta catalana que jo entenc. El PP té la idea d'Espanya com a propietat, ara una mica compartida amb Vox. Com feia Convergència i ara Junts amb la idea de la catalanitat i volen que nosaltres n'estiguem al marge. Però ara per al PP no és plantejable aquest escenari ni cap concessió perquè té Vox al darrere. No hi ha marge. 

Des de 1993 el PSOE només pot governar amb el que té a la seva esquerra i a la perifèria. A què atribueix que això encara no hagi canviat la mentalitat dels seus dirigents?
Ho viuen com una penitència. La cultura política espanyola és molt pobra des del punt de vista democràtic perquè satanitza les coalicions i els pactes. Per ells, cedir i acordar, com quan es va fer la coalició amb Podem, és un artefacte diabòlic, no és positiu. Al contrari. La premsa de Madrid ho presenta com una tragèdia. Si pacten Vox i el PP, en canvi, és una altra cosa. El PSOE no porta bé cedir. A Catalunya també va passar amb el tripartit al principi, però ara crec hi estem més acostumats. El PSOE ha fet un discurs a posteriori de la pluralitat i tal, però no ho viuen bé.

Hi ha un sector de l'independentisme que considera que la solució passa per la unitat entre ERC i Junts. Hi està d'acord?
Està demostrat que, per separat, sumem més vots. Però és veritat que una estratègia conjunta a Madrid de 14 diputats, els 7 de cada partit, és molt més sòlida que cadascú escampant guerrilla per la seva banda. I això és innegable. Aquesta incapacitat per posar-se d'acord en qüestions estratègiques i col·laborar em consta que ERC ho ha provat, però que Junts no ho vol. No accepten ERC com a interlocutor. Ve d'antic. En el seu moment vaig intentar una estratègia conjunta amb CiU quan entre els dos n'érem 18, 10 i 8 respectivament. Van descobrir que en treien més anant per lliure i de moderats per ser la parella preferida del PSOE. Ara potser és al revés fins i tot. És un error no haver fet un acord estratègic. ERC ha buscat temes de negociació complexos, rodalies i finançament, però hi ha marge per a l'acord. Junts ha comès l'error d'optar per temes que no depenien ni del PSOE. Amb el català a Europa potser amb una mà et diuen que sí i amb l'altra procuren que alguns estats diguin que no. I l'amnistia era important i els dos partits l'han jugada a fons, però hi ha algú que la interpreta, que és el Tribunal Suprem i no vol complir-la del tot.

Tornant al seu discurs d'aquell 2 de novembre, vostè va dir que Catalunya era una nació perquè érem un país capaç de ser "una sola comunitat". Ho manté?
Crec que sí, malgrat tot. I val la pena treballar-hi, perquè realment hi ha símptomes preocupants d'un cert desajustament. Val la pena aquesta lluita i implicar-hi el jovent perquè ara ens trontolla. Alguns ho adjudiquen al procés i no és cert. Això és la llosa de pertànyer a aquest Estat, els canvis demogràfics i la immigració, tampoc cal enganyar-se. Això altera el model de societat que hem tingut i el model del país que hem conegut. Això reclama un esforç per cohesionar, però incorporar la immigració amb més facilitat... No és un moment fàcil. Sense eines i recursos no ho podem fer amb un estat i un sistema judicial que ens juguen en contra en temes com la llengua.