El líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, comença l'any en un escenari que cap laboratori conservador espanyol no preveia. El líder imbatible a Galícia estava acomodat al paper d'eterna promesa d'una dreta més temperada que la que sorgia dels forns madrilenys. En poc temps, ha vist com fracassava la seva pretensió d'arribar i moldre, i ha hagut d'adaptar-se a les exigències d'un clima de crispació que, li agradi o no, serà el principal ecosistema en el qual es mourà. D'aquí la darrera iniciativa de presentar una esmena a la totalitat a la llei d'amnistia, amb un text alternatiu que proposa la "dissolució d'organitzacions" que defensin els "referèndums il·legals".
Feijóo ha tingut poc temps per a la reflexió. Les eleccions del 23 de juliol el van forçar a una estratègia nerviosa en què ha intentat deslegitimar tota opció que no passés per un govern del PP, inviable amb la correlació de forces al Congrés. Ara té al davant una perspectiva de quatre anys d'oposició dura, en què haurà de mostrar capacitat de gestió per no deixar-se arrossegar per una radicalitat que suposa també un elevat risc per al seu lideratge. Obligat a calcular cada moviment, l'excitació de l'extrema dreta i l'aznarisme deixa poca sobirania a Feijóo. La tèbia reacció del PP a l'espectacle d'un ninot de Sánchez penjat pel coll a Ferraz per uns manifestants ultres ho ha tornat a exemplificar.
[noticia]267109[/noticia]
Un entorn aliat i hostil alhora
Tots els senyals que dona el polític conservador ratifiquen la seva opció per refermar-se en l'estratègia de la tensió. Un camí aquest, però, que no garanteix conquerir un dia la Moncloa al final del trajecte i que dificulta trobar socis polítics al marge de l'extrema dreta, però que si més no atorga a Feijóo algunes cartes. Com són evitar la bel·ligerància de l'ala dura del seu partit, on la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, és l'estrella indiscutible, i dificultar que Vox, un autèntic malson per als populars, ampliï el seu espai.
Feijóo s'ha blindat de possibles ofensives contra ell des de la dreta més extrema envoltant-se d'un equip intransigent. El portaveu al Congrés és Miguel Tellado, home de la seva confiança i alhora un dels més agressius dialècticament del seu equip. La designació de Cayetana Álvarez de Toledo i Antonio Hernando, dos durs -especialment la primera, molt propera a l'expresident Aznar- com a adjunts de Tellado s'han d'entendre com l'aposta, ja sense matisos, per una oposició sense concessions. Però el líder gallec també ha de saber que per molt que radicalitzi el seu missatge, el bloc ideològic madrileny mai deixarà de vigilar-lo de prop i malfiar-se'n. Federico Jiménez Losantos, portaveu de l'aznarisme més desaforat, ironitzava fa només dos dies sobre l'acord entre PSOE i PP per reformar la Constitució i modificar l'expressió "disminuït" per "discapacitat" i acusava Feijóo de "blanquejar" Sánchez.
Majoria absoluta o res a Galícia
El primer test a superar per Feijóo serà electoral i té data propera: el 18 de febrer, dia de les eleccions anticipades -però només uns mesos- pel president de la Xunta, Alfonso Rueda. La majoria absoluta del PP a la comunitat apareix robusta, especialment després que Sumar i Podem hagin trencat les converses per concórrer junts, i que el BNG tampoc hagi tancat un acord amb l'Anova de Xose Manuel Beiras. El 5 de gener acaba el termini per formalitzar coalicions. En tot cas, els populars necessiten mantenir la majoria absoluta perquè no disposen de socis a l'abast. En el passat han governat coalicions de socialistes amb BNG. Un fracàs allí seria un cop molt dur per Feijóo, que va construir a Galícia la seva aurèola de guanyador.
Hi haurà també eleccions al País Basc, pendents de ser convocades. Una data possible seria el 9 de juny, el mateix dia de les europees. Aquí l'objectiu del PP és lluny del poder, ja que el pols estarà protagonitzat pel PNB i Bildu. El PSE té ara 10 diputats per 6 del PP (que es va presentar en coalició amb Ciutadans). Tot el que sigui apropar els populars als socialistes o fer el PP necessari a un PNB desgastat serà un èxit.
Guanyar el front europeu
Les eleccions europees del 9 de juny seran rellevants. Ho seran també en el context internacional i tindran impacte en l'evolució del projecte de la UE. El resultat del PP pot ajudar a reforçar un PPE que, sota el lideratge del bavarès Manfred Weber, pot tenir la temptació de sumar amb les forces de l'extrema dreta euròfoba. D'aquesta manera, les urgències electorals de Feijóo es poden trobar amb les ambicions de Weber d'aspirar a la presidència de la Comissió Europea i alhora amb un ascens ultra que podria facilitar al PP espanyol justificar els seus pactes amb Vox. De moment, la cúpula conservadora a Estrasburg ha donat aire a Feijóo en la seva ofensiva contra l'amnistia.
[noticia]266160[/noticia]
Fins ara, una de les dificultats que ha tingut el PP per defensar les seves aliances amb el partit de Santiago Abascal ha estat el desprestigi que suposen en l'escenari europeu, on poden rememorar episodis viscuts del passat feixista. Per això tot el que pugui homologar els acords PP-Vox a l'eurocambra és útil a Génova, que sempre ha intentat desdramatitzar les coalicions amb Abascal, equiparant-les amb els acords de Sánchez amb l'independentisme i amb Bildu.
En les darreres europees, el 2019, el PSOE es va imposar amb 20 dels 54 escons en joc. El PP en va obtenir 12, però cal recordar que Ciutadans en va treure 9 (per 6 de Podem, 3 de Vox, 3 d'Ara Repúbliques, que incloïa ERC, i 2 de Junts). Tot indica que el PP sumarà el gruix del vot de Ciutadans. Una nova derrota del PP davant el PSOE de Sánchez afebliria encara més la posició de Feijóo. Paradoxalment, un èxit de l'estratègia del PPE versió Weber donaria rèdits al líder del PP espanyol, però el podria convertir encara més en presoner d'una dreta cada vegada més desfermada.
