Magda Oranich és un dels rostres del combat pels drets humans i la llibertat de la dona a Catalunya. Ara publica les seves memòries, que es titulen, de manera gens atzarosa, Totes les batalles (Columna). De trajectòria progressista i catalanista per damunt de les sigles, Oranich explica amb profunditat alguns dels episodis viscuts en carn pròpia des dels anys seixanta i no amaga la seva preocupació quan veu que entre els joves penetra la taca negra de l’extrema dreta.  

Explica una anècdota que ajuda entendre la seva decisió d’estudiar Dret.
De petita, al col·legi, jo defensava una noia que patia una minusvalidesa i de qui alguns a classe se’n reien. Ara en diríem assetjament escolar d’això. En alguna ocasió, la vaig defensar donant una empenta a una noia que la molestava i la direcció del centre encara em volia castigar a mi. Van cridar el meu pare i recordo que em va dir: “Quan siguis gran podràs ser advocada i defensaràs a la gent”. 

El seu pare no era advocat?
No, li hauria agradat. L’avi era el jutge de pau de Sant Celoni. Va morir jove i el meu pare va venir a Barcelona a viure a despesa, que es deia aleshores. Va fer estudis comercials. Érem una família de classe mitjana. No era advocat, però va ajudar a salvar moltes vides durant la Guerra Civil. Molts religiosos, entre ells. Això ho va explicar molt bé Joaquim Maria de Nadal, que va ser un dels que foren salvats amb la seva intervenció. Marc Arza ho va explicar en un article a Nació.

Un dels neguits que expressa en el llibre és per aquestes enquestes que assenyalen que quatre de cada deu joves voldrien viure en una dictadura.
Per això intento explicar el que és una dictadura. Però no pel que fa a la manca de llibertats polítiques, sinó per tot el que representava en la vida quotidiana de la gent. Una realitat que afectava sobretot a les dones. Durant la República, es va aprovar el divorci i el franquisme ho va suprimir. Els qui vivien aparellats no podien posar el seu nom als fills. Es va instaurar la vènia marital, que era l’autorització del marit per obrir un compte o per poder treballar. Val a dir que en el dret català les dones tenien una situació millor, com la separació de béns.

És cert que si un marit matava la dona amb un amant, el càstig era molt suau?
Fins als anys seixanta, si un marit descobria in fraganti la seva dona amb un altre home i els matava, la pena eren sis mesos de desterrament. Això es va canviar precisament quan jo estudiava a la universitat, del 1963 al 1968. Jo em vaig fer feminista a la facultat. 

I això?
En veure les lleis que hi havia vigents. Vaig jurar que lluitaria per acabar amb aquelles lleis.

Es va especialitzar en dret matrimonial.
Es deia dret de família. Però només sortir, em vaig topar amb la realitat de la manca de llibertats.

Quin va ser el seu primer cas?
La detenció del fill d’uns amics dels meus pares. Un noi del PSUC, Albert Serrat, a qui es va trobar propaganda “subversiva” fent la mili. 

Va participar en la defensa de Salvador Puig Antich. 
Això va ser per casualitat. La seva detenció es va produir just quan jo era al jutjat de guàrdia. Puig Antich no hi era perquè estava ferit i el van dur a l’Hospital Clínic. Vaig escoltar com els policies parlaven que s’havia produït un atracament comú, però vaig notar alguna cosa rara i ho vaig dir de seguida a un grup d’advocats. Jo no el coneixia al Salvador. Un dels advocats als qui vaig avisar era Oriol Arau, que és qui va estar més amb ell. Jo m’hi vaig implicar. 

Això era el setembre del 1973. Però el mes d’octubre em van detenir en l’acció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya i vaig estar dos o tres mesos a la presó. Quan vaig sortir, el tema encara estava actiu, però el cas havia passat a la justícia militar. Havien mort Carrero Blanco. Vaig ser al consell de guerra. Al Salvador el van matar a garrot vil el 2 de març del 1974.     

Anem a la que vostè considera la nit més llarga de la seva vida, les darreres hores de vida d’un dels darrers afusellats pel règim, Txiki. N’explica molts detalls. Com l’acomiadament de la seva mare.  
Però això no va ser la darrera nit sinó abans, al pati del Govern Militar. Li vaig demanar al president del tribunal, amb qui vaig establir interlocució i de qui deien que s’havia mostrat contrari a la sentència de mort, que fes possible aquesta trobada. Va avisar la policia militar. El cap de la policia militar era un company meu de Periodisme, Fernando San Agustín. Ens van deixar una sala pel temps que volguéssim. 

Per mi, el comiat amb la mare va ser el moment més dur de tots. Hi érem ell, la mare i jo. Quan ella es va abraçar al fill dient-li que el perdria, “Fill meu, et mataran!”, Txiki li va contestar: “Tots els joves bascos seran fills teus”. I això que ell havia nascut a Extremadura. Eren molts germans. El gran, Mikel, va estar amb mi a l’execució. 

Dona detalls també de l’actitud dels funcionaris de presó.
En el moment en què van venir a buscar-lo, el matí del 27 de setembre, el jutge militar instructor, Nemesio Fernández, va exclamar: “S’ha acabat la capella. Tots tranquils, no passa res”. Jo li vaig dir: “Però com vol que estiguem tranquils?”. La mare m’havia donat una estampa de la comunió d’un dels germans del Txiki, però me l’havien agafat els funcionaris. S’ho devien repensar perquè aquella matinada me la van tornar i la vaig donar al Txiqui. Va ser aquí on ell va escriure aquell vers, Mañana cuando yo muera, no me vengáis a llorar. No estaré bajo tierra, soy viento de libertad. 

Va conservar una espurna d’esperança fins al darrer instant.
Sí. Em va dir, referint-se als qui formaven el piquet d’afusellament: “Els nois no em voldran matar”. Va ser l’única vegada que no li vaig dir la veritat: no li vaig explicar que eren guàrdies civils voluntaris. 

En el llibre explica que el seu pare tenia la nacionalitat mexicana.
Sí, perquè va estar a Mèxic molts anys. I jo també la vaig tenir. Això em va permetre no haver de fer el servei social que organitzava la Secció Femenina de Falange. Com que no hi havia relacions diplomàtiques entre Espanya i Mèxic, vaig haver de tramitar-ho a Lisboa. Ara vull recuperar la nacionalitat mexicana i m’han dit que me la donaran. Com que la catalana no la podem tenir…

També li ve de lluny el vessant antitaurí. Això que el seu avi l’havia dut als toros.
Li agradaven molt, sí. Quan vaig dur a casa el primer xicot, el meu avi li va dir: “A aquesta l’enganyaràs segur perquè durant anys s’ha cregut que jo era torero”. L’avi m’ho havia explicat i jo de petita m’ho vaig espantar. Em va molestar que digués això.           

Ja en democràcia, va formar part de Nacionalistes d’Esquerres, junt amb Marc Palmés, Josep-Lluís Carod-Rovira, Jordi Carbonell… 
I vaig ser diputada al Parlament. L’Entesa de Nacionalistes d’Esquerres va pactar amb Iniciativa per Catalunya i vaig ser elegida diputada.

Després va ser regidora per Barcelona en la llista de CiU. Venint d’una tradició progressista, no es va sentir que renunciava a ideals seus?
No, mai, encara més, vaig tenir més llibertat a CiU que a Iniciativa. Jo era independent i vaig mantenir les meves posicions. Quan es va votar el matrimoni gai, jo ho vaig fer a favor i el meu grup ho va fer en contra. El portaveu, Joan Puigdollers, es va aixecar per dir que votaven en contra, però que la regidora independent ho feia a favor. Li vaig dir a l’alcalde Joan Clos que votaria diferent i em va dir que em donaria la paraula. “No, li vaig dir, si el portaveu diu que voto diferent, no cal que me la donis”. L’endemà, els mitjans se’n van fer ressò.   

De la seva etapa com a diputada, hi ha alguna iniciativa legislativa de la qual se senti orgullosa?
Vaig contribuir a la modificació del dret civil català, que vam modernitzar. Això va ser molt important. En el tema animalista, vam fer canvis -aquí amb en Jordi Portabella, d’ERC- sobre experimentació en animals en escola secundària.

Parla també de la importància de les relacions personals en la política. I de com problemàtiques de salut, per exemple, poden acostar persones de diferent sintonia.
Sí. El càncer de pit que vaig patir em va acostar a la Dolors Montserrat, la mare de l’actual eurodiputada. Ens va operar el mateix metge. Aleix Vidal-Quadras també estava per allí i ens feia riure a tots. Era molt intel·ligent. Després, quan ja era a Madrid, un dia, parlant per telèfon, em va dir: “Et dec estranyar molt el que dic ara”. “T’has tornat fatxa de veritat”. I ell em diu: “Ara soc Alejo”. Era quan va contribuir a fundar Vox. Sempre em deia, amb humor, que li contaminava la Dolors. 

Ha estat una veu del feminisme. Però què és el que no ha fet prou bé el feminisme?
Hi ha alguna cosa que no està fent bé el feminisme. Per mi, el feminisme comença amb les sufragistes. La meva generació és la de les que vam aconseguir canviar les lleis. Sempre dic que és més fàcil canviar lleis que canviar mentalitats, però també ho és. Ara farà cinquanta anys de les Jornades sobre la Dona. La ponència jurídica la vaig fer jo. Les Jornades van ser un abans i un després, i en aquell moment hi havia una efervescència entorn de la dona. Aquí encara més perquè, és clar, veníem d’encara pitjor. 

Històricament, a Catalunya havíem tingut lleis molt innovadores. L’any 1933, el Parlament havia legislat sobre la igualtat completa d’home i dona, dins i fora del matrimoni. Franco va eliminar tota aquesta llei.

Apuntava a certa autocrítica.
Ara tenim una igualtat, formalment, malgrat que continua havent-hi molts problemes, com la violència de gènere. Però ara ha sorgit un nou feminisme i hi ha alguns corrents que no entenc. Irene Montero va fer la llei del consentiment i el que va aconseguir és que sortissin criminals al carrer, i dona la culpa als jutges, que no la tenen. És un feminisme que no diria que és més radical, sinó que fa unes coses que a mi em costen d’entendre. Jo vaig lluitar per la igualtat de drets. Hi ha qui defensa que sigui violència de gènere quan l’home no paga la pensió després d’una separació. 

La majoria de les separacions ara són amb custòdia compartida i hi ha un compte comú on tots dos fan els ingressos. Si l’home no paga, se li obrirà un procés penal. I si és la dona qui no paga? No estic d’acord el que es diu des dels rengles conservadors, com els fatxes que diuen que el feminisme ha anat massa lluny. No, no ha anat massa lluny, però determinades coses com aquesta dels impagaments que no s’han tractat prou bé. 

Com veu la situació de l’independentisme?
Jo estic molt apartada. És un moment dolent per tothom. A tot el món. Aquests dies, m’horroritza que després de les mobilitzacions per Gaza, no es diu res del que passa a l’Iran amb les dones. 

Ara no milita enlloc?
No. Vaig ser a Junts, on vaig ser del comitè de garanties, però ho he anat deixant. M’espanta el futur que pot venir, amb una extrema dreta que va pujant. 

Quina valoració fa del Govern Illa?
Ara que el president ha tornat després d’una llarga malaltia, potser és un moment poc indicat per criticar. És un Govern que encara és jove. 

Quin consell donaria als partits independentistes?
Malgrat la meva edat, no m’atreveixo a donar consells. Però és el moment d’agafar coses amb calma. És moment de reflexionar, de repensar, no només l’independentisme.