Algú l’ha definit com un vell guerrer. Per d’altres és, senzillament, “el mariscal” per la seva dedicació als assumptes de seguretat. Miquel Sellarès (Barcelona, 1946) és un exponent dels qui han tingut sempre com a objectiu la construcció nacional. Hi eren en les hores difícils de la dictadura i han continuat fent país després de la represa. En el cas de Sellarès, amb especial intensitat en organismes unitaris, com l’Assemblea de Catalunya, Òmnium Cultural o l’ANC.

Militant històric de CDC, d’on fou expulsat per denunciar les trames corruptes de Lluís Prenafeta, director general de Seguretat Ciutadana en el primer Govern Pujol (1983-84), secretari de Comunicació del primer Govern tripartit, Sellarès continua sent una veu independent. Dimarts vinent se li fa un homenatge a l’Ateneu Barcelonès. Una iniciativa que —explica amb humor— ha fet que molta gent li pregunti per la seva salut.   

Dimarts vinent li fan un homenatge. Amb una trajectòria com la seva, imagino que creu que se’l mereix.
Crec que el que busca el grup que ho ha organitzat no és un homenatge a la meva persona sinó a una colla de gent que ens vam prendre molt seriosament la reconstrucció nacional en tots els àmbits, des del món cultural a la policia i a la idea dels Països Catalans. En aquest sentit, sempre dic que jo he tingut dues militàncies: Convergència Democràtica i el Partit Socialista de Mallorca. I construir estructures d’estat no condicionades pels interessos curts de partit. Deixi’m dir-li, d’altra banda, que aquests dies m’ha trucat molta gent preguntant-me si em trobo bé… Hi ha la idea que quan es fa un homenatge a algú és perquè està a les tres pedretes. Però la veritat és que jo em trobo molt bé.

Un grup de personalitats va demanar recentment que se li atorgués la Creu de Sant Jordi. 
Sí, hi va haver quaranta personalitats, des de figures del món empresarial a dirigents polítics allunyats de la meva manera de pensar que ho van promoure. Així és que els estic molt agraït. Això es va fer quan era president Pere Aragonès. Veient també algunes Creus de Sant Jordi que s’han lliurat aquest any, amb Salvador Illa de president, no sé si he d’estar content. En tot cas, com em va explicar l’advocat Raimon Carrasco, nét de Carrasco i Formiguera, les peticions s’acumulen i es pot donar en una edició futura.

Amb la perspectiva que té de la història contemporània del país, com viu la “nova normalitat” de Salvador Illa? És una reculada?
Crec que és un element de desnacionalització del país. 

"Salvador Illa és un element de desnacionalització del país"

Es refereix al context o al president?
Al context i al president, a totes dues coses. Hi ha dues paraules que són ofensives, que són la normalització i això de "girar full". Ni cal girar full ni s’ha de normalitzar res. Perquè si haguéssim de normalitzar alguna cosa, pot ser que normalitzéssim la política espanyola envers Catalunya. I encara hi ha una altra cosa que m’ofèn més i és quan es parla de la Catalunya de tots. Que no era de tots la Generalitat dels anys anteriors? 

El país ha entrat en una etapa de moral baixa que potser ha tingut algun aspecte positiu per sectors empresarials i la burgesia, que han actuat de manera desnacionalitzada en algun moment. Però si Catalunya se’n vol sortir, ha d’intentar fer un salt qualitatiu. Un salt en el qual també hi ha de ser el PSC, que no és només el president Illa. Hi ha gent molt interessant, hi ha alcaldes que també ho són.

No veu cap element positiu en el president Illa?
Fa uns dies en Lluís Llach va dir una cosa amb la qual coincideixo: que una presidència com la d’Illa demostra el to baix a què ha arribat el país. També s’ha de dir que la resta de partits tampoc estan a gran alçada. El problema no és d’Illa, és del nivell del país. 

S’ha referit a una moral baixa del país. Com es recuperarà l’autoestima?
Es recupera amb ambició nacional. Oblidant el passat, però adonant-se que l’1 d’octubre va suposar un salt qualitatiu. 

"L'1 d'octubre va ser una gran victòria, però després vam deixar dos milions de persones a l'estacada"

No comparteix les lectures derrotistes sobre l’octubre del 2017?
Per una persona de la meva edat, que dos milions de persones anessin a votar per la independència i tota la mobilització que es va viure va ser un salt qualitatiu. És molt possible que no ho féssim prou bé i que cometéssim errors, que no valoréssim qui tenim enfront. Que és un estat disposat a fer el que calgui, com ha fet França i com ha fet Itàlia. Aquest és un Estat agressiu que mai ha marxat d’enlloc sense morts. Quan la gent em comentava indignada que els policies que van enviar a Catalunya cridaven "A por ellos", jo sempre els responia: "però què us pensàveu?!". És el que els han ensenyat. Si a l’Escola de Policia de Catalunya es fes tan sols el 5 o el 10% de la formació nacional que rep la Policia espanyola i la Guàrdia Civil, tot seria diferent.  

Què aconsellaria al sobiranisme per recuperar la iniciativa?
El sobiranisme ha d’analitzar els seus punts forts i febles, i detectar les irresponsabilitats que es van cometre. Insisteixo que l’1-O va ser una gran victòria, però vam il·lusionar dos milions de persones que després, d’alguna manera, vam deixar a l’estacada. La nostra gent no ha canviat de línia política, però sent un gran desànim. Recordo ara un vell amic, antic militant del PSUC, de prop de 90 anys, que em deia que trobaríem a faltar la gent com ell, d’origen andalús o murcià, perquè una part de la gent de procedència llatinoamericana venien amb un grau de nacionalització espanyola molt gran. S’haurà de fer molta feina.     

La policia de Catalunya és una altra gran referència seva. Com veu el cos dels Mossos en aquests moments?
El cos està en un moment esplendorós. Estan gairebé en 20.000 efectius. Els qui vam començar, amb el conseller Macià Alavedra, Jaume Curbet, Jaume Bosch, el mateix president Pujol i jo mateix mai ens ho haguéssim imaginat. Però hem d’anar amb compte. Hi comença a haver personatges que volen ser aprenents de Ferran Cardenal, que fou un governador civil dels anys 80. Que no es plantegen la sortida de les forces de seguretat de l’Estat. És veritat que s’ha avançat moltíssim. 

"Ja és indiscutible que els Mossos són la policia de Catalunya, però continuen havent interferències de l'Estat"

Ja és indiscutible que els Mossos són la policia de Catalunya, però continuen havent-hi interferències dels cossos de l’Estat. Va ser positiu que un grup de guàrdies civils passés als Mossos i van fer un bon servei. Però hem de tenir ganes de conscienciació nacional. A Euskadi s’està fent i Policia i Guàrdia Civil estan desapareixent mentre que aquí es continuen fent operatius conjunts. No estic en contra de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, ni de bon tros, però les coses han de quedar clares.

Discrepa de la concepció de la Policia que té el Govern?
El Govern té la idea de fer una Policia Local una mica més gran, amb una estructura a la conselleria i la direcció general de perfils procedents de la Policia Local. Jo tinc molt de respecte pels efectius de la Policia Local, que és l’assignatura pendent, però la idea que hi ha una mena d'FBI que seria la Policia Nacional i la Guàrdia Civil no és el que volíem. Els Mossos han de ser la Policia de Catalunya i, naturalment, ens vincularem a una policia europea i també hi haurà coordinació amb els cossos policials de l’Estat. Però això és una cosa i una altra és que per detenir dues persones s’hagi de recórrer a les forces de l’Estat. 

Anteriorment, s'havia mostrat crític amb Josep Lluís Trapero. Com valora la seva actuació com a director general de la Policia?
El que voldria dir abans de res és que el considero un gran professional. És un home de Santa Coloma, un exemple de superació. Això és indiscutible. Un bon professional a qui cert infantilisme va posar als núvols i que el mateix president de la Generalitat va creure que posar-lo a la direcció general era la solució. Sense adonar-se que han passat els anys i hi ha noves promocions. Els Mossos no poden quedar reduïts a Josep Lluís Trapero. Està fent una feina correcta, però se li ha de demanar ambició nacional en un moment en què s’ha de reforçar la formació, no només a Catalunya sinó amb formació a l’exterior, superant el marc estricte de l’Escola de Policia, quan estan entrant molts perfils universitaris.  

Què li sembla la gestió de la consellera Núria Parlon?
Tinc una certa decepció per ella, per qui vaig mostrar admiració. Recordem que es va oposar al 155 i els elements més catalanistes del món de la seguretat la van rebre amb esperança. No ha mostrat fins ara molta ambició. El conseller Elena va crear un equip molt potent. L’actual ha girat massa entorn l’àmbit local de Santa Coloma. Hi ha coses que estan bé. L’Escola de Mollet ja no és només dels Mossos, ho és també de Protecció Civil, dels Bombers, hi aniran aviat els Agents Rurals. Una cosa a tenir present és que cal defensar els Mossos davant la delegació del govern espanyol a Catalunya. És el que deia abans dels aficionats a ser nous Ferran Cardenals.  

La societat catalana ha de fer encara el debat pendent sobre seguretat?
Sí. La societat i els partits gairebé no en parlen. Es fa prou promoció a la societat perquè la gent es faci policia? Construir un Estat vol dir fer Policia, tenir gent a la judicatura, fins i tot a les forces armades. 

Vostè va crear el Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya (CEES). 
Sí, i encara és actiu. Però la Fundació Centre de Documentació Política va ser el més important que vam fer, i s’ho van carregar.

Qui s’ho va carregar?
En política no hi ha res pitjor que el foc amic. Com el d’aquesta gent que va apartar Jordi Pujol, que van treure-li totes les prerrogatives i va fer la bestiesa de canviar el nom a Convergència. Si fos per casos delictius, ni el PP ni el PSOE s’haurien de dir així. Aquest sector que va fer això és culpable de moltes coses i una d’elles va ser intentar que totes les estructures que s’havien creat quedessin desactivades. Eren gent que em consideraven roquista, cosa que no era així.

"Hi va haver dues màfies molt negatives a Convergència, la de Prenafeta i una altra, menys visible, la de Quico Homs" 

Apunta cap a algun nom?
Hi va haver dues màfies molt negatives pel món de Convergència. Una va ser la de Lluís Prenafeta i l’altra, menys evident, la de Quico Homs, sota la supervisió d’Artur Mas. Qui va apartar Pujol va ser Mas. Homs va complir ordres. Per la por i el pànic que van tenir. No oblidem d’on va venir Mas: d’una empresa que es deia Tippel que era de Lluís Prenafeta i que va fer fallida.    

Quina mirada té ara sobre la figura de Pujol?
Miri, si hi ha una persona que podria estar ressentida amb ell seria jo, que vaig ser expulsat del partit. Però Josep Benet em va ensenyar a no ser ressentit. Ell havia col·laborat amb Pujol, però també s’hi havia enfrontat. En aquest país hi ha molts ressentits amb Pujol i si féssim un llistat veuríem que molts van ser finançats en algun moment per Pujol. I cada dia que passa, més gent li reconeix els seus mèrits. Alguns, com Miquel Esquirol i jo mateix, creiem que Pujol no tenia interès pels diners. Un defecte que sí que potser va tenir va ser no controlar prou el seu entorn. 

Si mirem enrere, Pujol i la seva gent és la que va fer la reconstrucció nacional després del franquisme. Se li ha de reconèixer. I si observem els seus equips, hi havia gent de primera línia, com Miquel Roca, Ramon Trias Fargas o Xavier Trias. Era capaç d’anar a buscar un sindicalista de Comissions en el sector mèdic com Trias. Pujol va ser un home important però alhora capaç d’atreure molts talents. A molts, que potser esperaven càrrecs, els vint-i-tres anys de Pujol se’ls van fer molt llargs.

"Veient el que va venir després, m'hagués agradat uns anys més de Pujol"

Vint-i-tres anys són massa llargs també per un país.
A mi m’hauria agradat que hagués durat quatre o cinc anys després. Veient el que va venir després.    

Li esmentava el Centre d’Estudis Estratègics perquè aquesta temàtica sempre li ha interessat. Com contempla el pas d’un discurs hegemònic en què les referències a la pau eren constants a una pressió sobre els estats per gastar més en defensa?
La veritat és que sempre m’ha cansat aquest moviment pacifista subvencionat per l’esquerra woke que ha generat alguns funcionaris de la pau. Una cosa que a l’Estat ja li ha anat bé perquè així hi ha hagut pocs catalans interessats en temes de defensa. Els catalans som una gent estranya que mai discuteix sobre el pressupost de defensa, que mai hem volgut ser a les comissions de Defensa del Congrés i el Senat. Abans estàvem en una dialèctica de blocs capitalisme/comunisme, però ara estem en un context diferent. El capitalisme brutal ara es troba a Rússia. Però hi ha un sector de l’esquerra que encara mira Rússia com abans, quan és un capitalisme pitjor que el de Trump, que encara hi ha algunes coses que no les pot fer. 

Recordo una manifestació contra la guerra a Ucraïna. Jo hi vaig anar. Hi van anar ucraïnesos. I vaig veure que a mesura que parlaven els oradors —un d’ells era en David Fernàndez—, amb crits contra l’OTAN i l’enviament d’armes, els ucraïnesos anaven marxant. Moltes eren noies els companys de les quals eren al front de guerra. En aquests anys de guerra les manifestacions que s’han fet aquí les han organitzat els ucraïnesos. Una part del nostre moviment pacifista no veu que hem d’aturar com sigui la invasió russa.  

Veu necessari el rearmament?
Si als Estats Units no existís un personatge com Trump, seria diferent. Podríem confiar encara en el paraigua nord-americà. En aquests moments, que Europa reforci la seva defensa és necessari, com també que aprofitem l’arsenal nuclear francès. Armes nuclears? Home, és que els altres en tenen.   

Sempre ha estat un defensor de la causa d’Israel. Què sent quan veu el que passa a Gaza?   
Jo vaig estar de molt jove a Israel i em vaig sentir influït per la figura de Ben Gurion. També de Golda Meir. Però la societat israeliana ha canviat molt. Crec que hauríem de parlar més de Netanyahu que d’Israel. A més, crec que Hamàs, quan perpetra els assassinats del 7 d’octubre, fa una cosa expressament que no es diu gaire: ataca els kibbutzs més socialistes i partidaris dels dos estats. Per persones com jo, era evident que la resposta havia de ser militar, havia de ser dura. Ara, Israel ha guanyat la guerra, però ha perdut el relat. Ha comès diversos errors.

"Israel ha guanyat la guerra, però ha perdut el relat, no es pot deixar una crisi així en mans d'un dirigent amb problemes amb la justícia"

Un error és deixar una crisi així en mans d’un dirigent que afronta problemes amb la justícia. Tampoc entenc que Israel hagi deixat el control de baixes en mans de Hamàs, que no ha dit les baixes entre els seus milicians. Cal també tenir presents els canvis demogràfics a Israel, on són els ortodoxos els qui tenen més fills, i a més no volen ni que facin el servei militar. La influència d’aquests sectors és ara brutal i no té res a veure amb l’Israel que jo vaig veure. El que sí que hem de saber és que la societat israeliana està amb les seves forces armades, que són el poble en armes. Són reservistes fins als 45 anys.

Veu factible la sortida de dos estats?
Jo ho veig inviable. Israel només pot viure sota una única comunitat perquè viu envoltat de 60 milions d’àrabs. Ara, Israel hauria d’entendre que tampoc té tota la raó. La solució no pot ser arrasar Gaza ni l’animalada de Trump de fer-hi un complex turístic. Cal el retorn de tots els ostatges, jutjar els dirigents de Hamàs i, si hi ha hagut excessos, també responsables israelians. I eleccions a Israel.