En la curta biografia de José Antonio Rovira com a conseller valencià d'Educació, les polèmiques regalimen. D'ençà que va accedir al departament, va situar-se a l'ull de l'huracà. Ja siga pel desgavell en les adjudicacions del professorat interí només arribar al càrrec o per qüestionar l'autoritat de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. No sobten, de fet, les declaracions de Rovira agitant el secessionisme lingüístic i qüestionant de manera velada la unitat de la llengua.
Persona d'estricta confiança del president de la Generalitat Valenciana, el popular Carlos Mazón, i pertanyen al zaplanisme de pedra picada, Rovira ja va amagar en involucionar el model lingüístic que va impulsar l'anterior Govern del Botànic. Pretenia retallar l'ensenyament en valencià a les zones de predomini lingüístic castellanoparlant, fixades d'aquesta manera per la Llei d'ús i ensenyament del valencià, aprovada en 1983 amb l'abstenció de la dreta, fins i tot la descaradament blavera.
Encara que la llengua pròpia del País Valencià experimenta un moment d'emergència -com ocorre al conjunt de l'àmbit lingüístic catalanoparlant-, el vell bipartit del PP i l'extrema dreta Vox van mostrar la seua oposició a qualsevol mesura de normalització lingüística. Ambdues formacions, de fet, van presentar fa poc menys d'un any una bateria de mesures que marcarien la legislatura. Hi havia un canvi en el control d'À Punt, una derogació de la legislació en memòria democràtica, modificacions en les normatives de transparència i la implantació d'un nou model lingüístic a les aules. Un sistema impulsat solament un dia més tard que el PP rebutjara una iniciativa legislativa popular del grupuscle Hablamos Español «per matisos tècnics».
Desigualtat lingüística
Amb l'oposició frontal de la Universitat de València i de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el model lingüístic promocionat per populars i reaccionaris muta el plantejament botànic. Després d'una retallada dictaminada pels tribunals, l'esquerra havia impulsat un sistema que fixava uns mínims de temps lectius del 25% en castellà, 25% en valencià i 15% en anglès. A partir d'aquest sol i amb l'anglès només poden escalar cap a un 25%, els consells escolars del centre combinaven els percentatges. Ara bé, la Generalitat Valenciana atorgava incentius perquè s'impartira el màxim d'hores lectives en valencià.
El PP i la ultradreta de Vox, però, van decidir instaurar una segmentació lingüística en dividir l'alumnat en funció de si residien a les zones de predomini castellanoparlant o a les d'hegemonia valencianoparlant. En el primer cas, la llei assumia de facto que el castellà seria la llengua vehicular, tot i que hipotèticament tindria també aquesta condició el valencià. A infantil, el valencià ocuparia només el 10% del temps lectiu, l'anglès un altre 10% i la resta seria en castellà. A partir de primària, l'anglès compta amb una presència d'entre el 15% i el 25%, però el valencià queda arraconat a la seua àrea de llengua i literatura. Tant a l'ESO com a batxillerat la distribució és semblant.
A les zones de predomini valencianoparlant, però, s'imposa el bilingüisme. El castellà i el valencià ostenten la condició de ser triades com a llengües vehiculars. Ara bé, no es tracta d'una restauració del sistema de línies que va implantar el PP i va permetre durant dècades una mena de pseudoimmersió lingüística a les comarques més valencianoparlants. El model està dissenyat perquè als centres més valencianoparlants el castellà compte amb més presència. A infantil, per exemple, el 65% del temps lectiu serà amb l'idioma vehicular escollit, el 25% amb l'altra llengua cooficial i l'anglès ocupara el 10% de les classes de la mainada.
En els dos primers cursos de primària, la llengua no escollida com a base disposarà d'un 25% i l'anglès d'una penetració d'entre el 15% i el 25%. La resta serà per a l'idioma vehicular. Ara bé, el sistema canvia a partir de tercer d'ESO: apareix una clàusula que impossibilita que hi haja una diferència de més d'un 20% entre la llengua base i aquella que no juga aquest paper. O dit d'una altra manera: no hi haurà més d'un 20% del temps lectiu de diferència entre valencià i castellà. Tota una desigualtat envers el model plantejat per a les zones castellanoparlants. En cap cas, la presència del valencià superarà el 52,5% del temps lectiu.
Una estocada en temps d'emergència
Amb l'objectiu que els pares i les mares seleccionen la llengua base dels seus fills, des de dimarts passat i fins al pròxim dia 4 de març la Generalitat Valenciana ha habilitat una consulta lingüística perquè es trie la llengua base. Una votació que ha comportat la mobilització de col·lectius per la llengua i de famílies per defensar el valencià, però també ha provocat el renaixement de grupuscles que denuncien qualsevol promoció de la llengua pròpia al País Valencià. Un d'ells és Escuela de Todos, nascuda a Catalunya per a lluitar contra la immersió lingüística. Si al Principat van estar-hi darrere organitzacions unionistes com ara Impulso Ciudadano, al País Valencià s'ha replicat.
Webs penjades, problemes per a escollir la casella del valencià i desinformació han monopolitzat una consulta que independentment dels resultats implica una conflictivització de la llengua, una associació del valencià a la polèmica i a l'enfrontament entre les famílies. I una erosió d'un dels pocs espais que havia impedit que la sagnia lingüística al País Valencià fora encara més gran. Fins i tot, va permetre un cert reviscolament del coneixement del valencià entre les generacions joves i aquelles que ja no ho són tant -els coneguts com a fills de la línia en valencià.
Un PP d'extracció alacantina i preocupat per cuidar el graner de vots de les comarques castellanoparlants del sud i una extrema dreta Vox marcada per un discurs d'arraconar a poc a poc el valencià de qualsevol espai públic han confluït en una operació legislativa que erosionarà l'ensenyament en valencià. I ho farà en un moment en el qual, fins i tot, s'ha detectat a entorns familiars valencianoparlants que els seus fills tenen el castellà com a llengua d'ús social.