Pedro Sánchez ha tancat una setmana farcida d'advertiments. Als tribunals avança el cas Koldo, amb l'exministre José Luis Ábalos negant el cobrament de comissions, i també progressa la pressió sobre el president espanyol pel cas Begoña Gómez, amb la petició del llistat de treballadors de la Moncloa, just abans que la parella del líder socialista declari davant del jutge. I, en el front parlamentari, Junts juga a trencar el precinte amb el PP -com va passar amb la votació contra l'impost de generació elèctrica- després de reclamar a Sánchez, sense èxit, que se sotmeti a una qüestió de confiança. Una manera de traslladar que els vots són cars i que la majoria de la investidura està en perill constant si no es compleixen els acords firmats. Un avís que també ha conjugat la nova direcció d'ERC, però amb una motxilla més pesada de relació amb els socialistes.
I Sánchez, que ha demostrat ser resistent i hàbil per adaptar-se a les circumstàncies, endreça moviments, començant per una nova reunió a Suïssa amb Junts. Per atendre el front judicial, al seu moment va condemnar Ábalos a l'ostracisme i, en el darrer congrés del PSOE, va completar l'operació de presentar un govern d'esquerres que es defensa de l'ofensiva de jutges i mitjans de la dreta reaccionària. I les maniobres s'afegeixen als gestos cap als socis parlamentaris, els que creu que pot fer. Per això envia una delegació a Ginebra, insinua que veu "coherent" una reunió a Brussel·les amb Carles Puigdemont, publicita que l'acord amb Junts per la delegació de les competències d'immigració és a tocar i atén vells compromisos, com la condonació de part del deute del fons de liquiditat autonòmica (FLA), firmat amb ERC per la investidura i anunciat amb més d'un any de retard a la Conferència de Presidents de Santander. Això sí, un perdó parcial del deute econòmic obert a totes les autonomies, més enllà de Catalunya.
Perquè Sánchez pensa que és possible sobreviure transitant per la cornisa. Fer d'equilibrista entre els pactes amb els socis d'investidura -la "bilateralitat" que li reclama el sobiranisme català-, i el manteniment de l'statu quo autonòmic, que s'estructura a partir de la "multilateralitat", paraula citada també Santander. I creu que pot caminar sense caure perquè entén que Junts colla però no ofega, i que ERC sempre veurà més favorable un govern progressista que altres escenaris. Oriol Junqueras, elegit nou president d'ERC -en una segona etapa estrenada aquest dissabte-, s'havia esforçat en la campanya republicana a transmetre que serà més exigent amb el PSOE i el PSC. I, per pressionar Sánchez, recordava que no hi podria haver pressupostos generals de l'Estat sense condonació de part del deute del FLA. El president espanyol ja li ha respost. Ara és Junqueras qui ha de mostrar com serà exigent amb el socialisme espanyol i català.
El titular de la Moncloa sap, en qualsevol cas, que suarà tant o més amb Junts. Ho sap des que va permetre que s'acordés el finançament singular amb ERC per assegurar la presidència de la Generalitat per a Salvador Illa. Perquè Puigdemont, reaparegut aquesta setmana després del silenci imposat des del congrés de Calella de l'últim cap de setmana d'octubre -coincidint amb el desenllaç de la cursa congressual republicans-, ha de fer valer els diputats al Congrés, ara mateix l'única palanca de poder que pot exercir. I Junts s'hi abonarà durant la legislatura, no només perquè l'amnistia no s'hagi aplicat i encara no hagi cobrat cap dels pactes.
El torcebraç serà continuat. Els juntaires no hi tenen res a perdre a Catalunya -són a l'oposició al Parlament- i tampoc necessiten reivindicar cap ànima progressista, creixent com ha estat la reivindicació de Convergència i la seva agenda. El PNB hi comparteix sintonia ideològica, però a diferència dels de Puigdemont, governa el País Basc amb l'ajuda socialista. I els codis de relació que desplega són diferents.
Junts no farà caure Sánchez, com demostren els repetits contactes a Suïssa. No s'endevinen incentius per defenestrar-lo i possibilitar l'ascens d'un PP encara lligat a Vox. Convertirà la legislatura, això sí, en un trajecte boterut i sinuós, però negociarà amb la Moncloa, pòsit suficient perquè el líder socialista pugui transmetre que la legislatura espanyola té recorregut. Sánchez, doncs, podrà resistir fins que el cos aguanti. Amb el permís dels jutges, que citaran a declarar la seva dona just abans de Nadal.