- Què s'amaga darrere de les eleccions europees? Tot el que està en joc el 9-J
- El PSOE guanyaria al PP a les eleccions europees, segons el CIS
Les eleccions europees seran un bon indicador de l'estat de salut del projecte comunitari, que es va construir després de la Segona Guerra Mundial. En molts països ha covat de fa anys un corrent euroescèptic que ha qüestionat obertament el procés d'integració europea. Però aquest no ha estat el cas de Catalunya, un dels països on les tendències europeistes sempre han estat potents. "Catalunya és de les poques nacions europees on no ha existit mai un corrent euroescèptic", assegura l'escriptor Antoni Martí Monterde, professor de Literatura Comparada de la UB, que acaba de treure el llibre Nosaltres, els europeus (Pagès), sobre la base cultural i intel·lectual de l'europeisme. Ha canviat això amb el procés i la resposta esperada i no donada per les institucions europees a les aspiracions catalanes?
L'europeisme català està ben arrelat en la història recent. Pels vençuts a la Guerra Civil, l'ideal europeista sempre va tenir un valor afegit. Perquè si els promotors de la unitat europea eren, en la seva majoria, els vencedors de la Segona Guerra Mundial, l'Espanya republicana va continuar vençuda el 1945. L'alliberament d'Europa de les urpes hitlerianes no va suposar la llibertat a Espanya. I pels catalans, fou encara pitjor perquè als estralls de la dictadura s'hi afegia la repressió brutal contra tota manifestació de la identitat catalana. D'aquí que Europa fos vista sempre com una esperança.
Els catalans a l'exili foren molt actius en donar impuls al projecte d'integració europea. Quan es va constituir el Moviment Europeu en el congrés de l'Haia del 1948, amb l'impuls de personalitats com Winston Churchill, Konrad Adenauer, Altiero Spinelli o Paul-Henri Spaak, un grup de catalans va constituir un nucli actiu amb figures com el doctor Josep Trueta, el jurista Josep Xirau o el socialista i exdirigent del POUM Enric Adroher Gironella. El Consell Espanyol Federal del Moviment Europeu es va fundar a París i dins d'ell, els catalans i els bascos foren majoritaris. Això va fer que prengués el nom de federal i que immediatament es formessin un Consell Català i un de basc.
Carles Pi i Sunyer va ser el primer president del Consell Català, que sempre va aplegar el gruix de les forces d'oposició (tret dels comunistes durant força temps). Allí s'hi trobaren des d'elements d'ERC a Estat Català, democristians d'UDC i socialistes. El paper dels catalans en l'històric congrés del Moviment Europeu de Munic, el 1962, va ser destacat. Aquell va ser un moment molt rellevant per la història de l'antifranquisme: dos antics enemics, el dirigent del PSOE Indalecio Prieto i José María Gil Robles, antic líder de la conservadora CEDA dels anys de la República, es van abraçar. El règim va parlar de "contubernio de Munich".
L'europeisme català veia amb aprensió les negociacions entre Espanya i Brussel·les per avançar en l'entrada de l'estat espanyol a la Comunitat Europea. Però el cert és que la repressió de la dictadura feia inimaginable un ingrés amb vida de Franco. En efecte, les negociacions no van començar a ser serioses fins a l'inici de la Transició, però Espanya no entraria a la CEE fins al 1986, i poc després que confirmés en referèndum l'ingrés a l'OTAN. A Catalunya, en canvi, el projecte comunitari es veia sempre, potser també de manera voluntarista, com un aliat.
L'europeisme de Pujol i Maragall
Les dues figures més emblemàtiques del darrer quart del segle XX van ser Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Tots dos foren governants amb una visió europea. I, alhora, enfrontats. Ho van ser com a exponents del poder de la Generalitat i del contrapoder de Barcelona i l'àrea metropolitana, però van acabar duent el seu pols a l'escena europea. Pujol va presidir l'Assemblea de regions d'Europa (ARE) i Maragall el Consell de Regions i Municipis d'Europa (CMRE) i va aconseguir també presidir el Consell de les regions (CDR), i organisme creat pel tractat de Maastricht. Però cap d'aquests conflictes va apaivagar l'europeisme de tots dos dirigents ni de la societat catalana.
L'europeisme de tots dos polítics no era gens impostat. Jordi Xuclà, president del Moviment Europeu, recorda que en el viatge de noces de Pujol, aquest va voler passar per Torí per conèixer l'empresari Adriano Olivetti, que havia estat al congrés de l'Haia i era un europeista convençut. Pel que fa a Maragall, és interessant l'estudi que s'acaba de publicar impulsat per la Fundació Catalunya Europa, Pasqual Maragall i l'Europa pròxima.
I ara, què?
Un ampli sector de la societat catalana va vincular el projecte independentista als valors fundacionals de la UE. "Catalunya, nou estat de la UE" va ser una idea força durant anys. Després, la cruesa de la realpolitik va deixar nafres. De l'"Europa ens mira" es va passar a un xoc amb la realitat freda de les relacions internacionals. Xuclà creu que el resultat del procés "ha inoculat llavors d'euroescepticisme en la societat catalana", tot i que ho considera un "euroescepticisme silenciós" i es mostra convençut que la societat catalana continua tenint una avantguarda europeista en els seus sectors més sensibles.
Què diuen les dades? El darrer baròmetre del CEO va assenyalar que quatre de cada deu catalans tenen poca o molt poca confiança cap a la Unió Europea. Del 0 al 10, el nivell de confiança “mitjà” de la població és de 4,5, dues dècimes menys que fa cinc anys, just abans de les eleccions europees del 2019. Malgrat això, la gent més jove és la que confia més en les institucions europees. Tres de cada quatre persones de 18 a 24 anys ha puntuat positivament la seva confiança amb la UE, una dada que per la resta de persones de fins a 65 anys voreja el 55%.
Si observem les dades per partits, els votants socialistes són dels més europeistes (el 71% té un nivell de confiança positiu en la UE), seguits dels comuns (67%) i els populars (61%). A la cua hi ha Vox (38%) i la CUP (48%).
L’interès per la política europea és significativament menor al que suscita la política catalana o l'espanyola. Només el 43% dels catalans estan interessats pels afers de la UE, mentre que més de la meitat ho estan per la política nacional i estatal. Són dades d’una enquesta especial del CEO per a l’oficina del Parlament Europeu a Barcelona. Una dada indicativa de l'enquesta és que més de la meitat de les persones enquestades no sap dir correctament el nom de cap institució de la UE.
L’enquesta també recull que la percepció que les institucions comunitàries té en compte la veu de Catalunya és molt baixa: només ho pensa el 15%. D'alguna cosa ha d'haver servit assistir al "màster" de realpolitik que ha suposat els anys darrers del procés. Això sí, l'enquesta destaca que el 72% de la gent considera positiu pertànyer als 27. Una dada que corrobora que hi ha un sentiment ampli en què no hi ha alternativa millor al projecte europeista.
L'esforç per reconnectar
A mesura que el conflicte de l'octubre del 2017 ha quedat enrere, s'ha avançat en una recuperació de les relacions amb les isntàncies europees. En aquest sentit, la presidència de Pere Aragonès ha donat mostres d'aquest esforç. El president va participar en el principal fòrum empresarial francès, l'agost del 2022, en una taula rodona junt, entre d'altres, a l'exprime rministre Bernard Cazeneuve. La batalla per l'oficialitat del català és un tema sensible que encara espera resolució, malgrat la voluntat expressada per l'executiu espanyol i la petició feta pel mateix Aragonès als estats de la UE. El gener d'aquest any, amb una visita a Brussel·les, Aragonès va culminar la interlocució plena amb la Comissió Europea: en el darrer any i mig, s'havia reunit ja amb deu comissaris.
Antoni Martí Monterde dona un missatge d'optimisme: "El sentiment europeu de la societat catalana continua sent molt fort. Si el projecte independentista ha reculat no ha estat per culpa de la UE, que alhora continua veient Catalunya com un motor econòmic". L'escriptor rememora la llarga tradició literària catalana amb dimensió europea. És el Santiago Rusiñol que va a París el 1890, el Josep Pla que hi viatja el 1920 i manté contacte amb la intel·lectualitat, el Joan Maragall que tradueix els versos de Goethe. Molts grans escriptors són també bons traductors, de Carles Riba a Josep Carner, i el primer assaig de Joan Fuster a la revista Esclat es titula Primera nota sobre Europa.
També és veritat que molts escriptors se sentiren europeus per necessitat, des de l'exili. Martí Monterde esmenta el cas de Mercè Rodoreda, que se sentia com Madame de Satael un segle abans: "El meu exili m'ha fet europea". Ara, amb unes eleccions europees que poden segellar l'ascens de l'extrema dreta, caldrà veure si, per convenciment o per necessitat, Europa continuarà sent vista com a refugi.
