"Quina nit m'has donat, Lluís!". El capità general de Catalunya, Domènec Batet, rep amb aquestes paraules el president de la Generalitat, Lluís Companys, quan és conduït a Capitania després de ser detingut a Palau, la matinada del 7 d'octubre del 1934. Fa unes hores, ha proclamat l'estat català "dins de la República Federal espanyola", en un intent fracassat de fer caure el nou govern de dretes format a Madrid. Batet i Companys estan exhaustos. Tots dos comparteixen l'ideal republicà. No ho poden saber, però tots dos moriran per la República.
A Companys li queden gairebé de manera exacta sis anys de vida abans de ser afusellat per Franco. Batet morirà el 1938, després d'oposar-se a l'aixecament militar del 1936. L'historiador Hilari Raguer va estudiar amb rigor la figura del militar en diverses publicacions, com El general Batet. Dues víctimes de la dictadura als qui el destí col·locarà en posicions enfrontades aquell octubre del 1934. Aquest diumenge fa 90 anys del Sis d'Octubre, una jornada històrica en la qual conflueixen com a mínim tres revoltes.
Refundar la República en una Europa feixistitzada
El 14 d'abril del 1931 havia nascut entre esperances la Segona República. A Catalunya, la República catalana proclamada per Francesc Macià va decaure en pocs dies en favor de la Generalitat autonomista, governada per una Esquerra Republicana nova de trinca. A l'Estat hi va governar una coalició de republicans i socialistes amb relacions cordials amb Macià. El novembre del 1933, tot es va tòrcer. Unes eleccions van donar el govern a una majoria conservadora. Un mes després, el dia de Nadal, moria Macià.
Es va produir una regressió a Madrid, mentre creixia l'amenaça de l'entrada al govern del principal partit conservador. La CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes) estava formada per elements molt reaccionaris i no es definia com a republicana, tot i actuar dins de la legalitat. L'estètica del partit, una organització de masses que aclamava al seu líder, José María Gil Robles, al crit de "¡Jefe!¡Jefe" i el discurs polaritzador contra una revolució imminent, tenia aires feixistitzants. Només la resistència del president de la República, el centrista Alcalá Zamora, va impedir durant un temps el seu accés al govern. El xoc amb la Generalitat es covava.
Alemanya, Àustria, França
El Sis d'Octubre difícilment s'entendria sense el context internacional proper. Des del 1926, Portugal estava governat per una dictadura d'origen militar. A Itàlia, Mussolini governava des del 1922 i els anys 30 actuava sense dissimular. El 1934, les lligues patriòtiques d'extrema dreta van estar a punt d'acabar amb la III República francesa. Però el mateix any 1934 van passar coses. Adolf Hitler era el canceller d'Alemanya des del gener del 1933, i el 30 de juny havia eliminat una part dels seus enemics en la sagnant nit dels ganivets llargs. A Àustria, un règim autoritari estretament vinculat a l'Església s'havia instaurat, mentre des de Berlín el règim nazi pressionava per l'annexió. Aquest clima enrarit de feixisme en ascens va impactar de ple a l'Espanya republicana.
L'eterna lluita per la terra
"Segueu, segueu el blat dels altres!/Sueu, sueu/que, per vosaltres/serà ben car el pa que haureu!" escrivia Ignasi Iglésias a Els segadors a començaments de segle. El problema de la terra, és a dir, la reforma agrària, era una qüestió pendent i la República va intentar afrontar-lo. Companys, successor de Macià, hi estava molt sensibilitzat. Fill de família de propietaris, es va vincular a la Unió de Rabassaires i va impulsar des del Govern la llei de contractes de conreu, projecte de reforma agrària moderada. Albert Balcells va estudiar-ho a El problema agrari a Catalunya 1890-1936. La qüestió rabassaire.
S'arrossegava el problema de la rabassa morta. La llei catalana establia que els rabassaires podien treballar la vinya dels senyors fins que morien els ceps. Però la crisi de la fil·loxera va ser letal. Els contractes s'escolaven en pocs anys i els propietaris podien foragitar els rabassaires. La norma volia protegir-los i exigia uns contractes de sis anys, com a mínim. La dreta catalana, la Lliga, va abanderar l'oposició propietària i, tot i el seu catalanisme, no va dubtar a recórrer l'Estat, ara en mans d'un govern de dretes. El Tribunal de Garanties Constitucionals va anul·lar la llei en una sentència sobre competències. El conflicte estava servit.
La insurgència patriòtica: "Ara ja no diran que no soc catalanista"
Els historiadors Fermí Rubiralta, Frederic Josep Porta i Fèlix Villagrasa van publicar aquest abril la biografia Josep Dencàs i Puigdollers. El conseller maleït, un estudi sobre la figura de qui en aquell moment era el conseller de Governació. Dencàs va ser el cap dels independentistes que en aquell moment volien recuperar-se de la reculada de Macià davant Madrid i, amb la revolta irlandesa de la Pasqua del 1916 -esclafada pels britànics però que va accelerar el procés cap a la República d'Irlanda-, van preparar una insurrecció armada.
Rubiralta ha estudiat les tres estratègies que conviuen en el Sis d'Octubre, la republicana, l'obrerista i la separatista, que expliquen les contradiccions de Companys, que mentre pensa en una insurrecció, no dona armes a Dencàs. Els esdeveniments es desfermen a inicis d'octubre quan, finalment, la CEDA entra en el govern espanyol amb 3 ministres. Molts veuen realment la República en perill. A Barcelona, Companys proclama l'estat català, però quan ho fa en el marc d'una "república federal", mostra una via no independentista. Malgrat que en aquelles hores dirà allò de "ara ja no diran que no soc catalanista". El líder d'Esquerra provenia del federalisme històric i l'entorn d'Estat Català hi desconfiava.
La revolta va durar poc a Catalunya. Companys va demanar al general Batet que s'unís a ell per fer de Barcelona la capital de la República. Però la negativa del capità general va deixar desarmada la Generalitat. El Sis d'Octubre, però, no va ser pacífic. En un seguit d'enfrontaments amb l'exèrcit van morir 47 persones, entre elles els dirigents del Partit Català Proletari Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina, morts al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI). El mateix dia es va produir una revolta obrera a Astúries després de la crida a la vaga general per Aliança Obrera (CNT i UGT), que va ser ofegada a sang i foc. Astúries va patir setmanes de violència, amb l'enviament de tropes africanes a les ordres del general Franco. Hi van morir prop de 2.000 persones, amb prop de 30.000 detinguts.
Aquest diumenge, a les 11 hores, la Fundació Reeixida ha organitzat a l'antiga seu del CADCI (Rambla de Santa Mònica, 10 de Barcelona) un acte de memòria històrica que inclou una recreació dels fets -amb escamots inclosos- i, a partir de les 12, la participació dels historiadors Neus Morán i Fermí Rubiralta, així de com de parents d'algunes de les víctimes mortals d'aquell dia, com la família de Josep Dencàs. Per uns moments, els esdeveniments d'aquell dia tornaran a fer-se vius a Barcelona. I és que, 90 anys després, el Sis d'Octubre -acte d'afirmació?, greu error polític?- encara ens interpel·la.