Abans de començar, una bona i una mala notícia. La bona? Que ja és divendres. La dolenta? Que Carlos Mazón, en pau descansi, encara condiciona les decisions polítiques que es prenen quan hi ha emergències. La síndrome del Ventorro, com escrivia encertadament Ferran Casas a El Despertador d'aquest dijous, continua planant sobre els governants que han de restringir l'activitat quan s'acosta un fenomen meteorològic advers. Vist en perspectiva, va ser encertat tancar les escoles i restringir al màxim els desplaçaments a l'àrea metropolitana per la ventada. Potser no ho va ser tant convertir les mesures en uniformes: no fa fer vent a tot arreu, com ja apuntaven els mapes.
El Govern es defensa -amb certa raó, perquè va seguir el criteri dels tècnics- amb l'argument que el més rellevant era evitar al màxim els desplaçaments, sobretot en les hores d'anar a treballar i a classe. El país, això sí, va més enllà de Barcelona, del Baix Llobregat i del Besòs -tres feus tradicionals del PSC-, i per això resulta comprensible que ahir a Girona, l'Empordà i Lleida tinguessin els ulls com plats quan, amb un vent testimonial, l'activitat havia quedat aturada. No van ser pocs els alcaldes que es van queixar públicament, com també Junts o ERC. La uniformitat de les restriccions ha obert un nou front per a l'executiu, com expliquem en aquesta crònica amb Arnau Urgell i Vidal.
Ara que ja ens hem acostumat al sistema Es-Alert, i que hem vist que funciona, caldrà trobar l'equilibri seguint dos criteris: l'oportunitat i la territorialitat. És normal que les institucions es vulguin curar amb salut: només cal fer-se la pregunta de què hauria passat si mor algú. Però també és evident que el país va més enllà de Barcelona, que no tot passa per Barcelona, que no tothom treballa a Barcelona i que no tothom estudia a Barcelona. A l'àrea metropolitana hi viuen cinc milions de persones, sí, però n'hi ha tres que no. Són tan catalans com la resta, i mereixen que tothom els tracti com pertoca. Perquè Barcelona no és Catalunya, i Catalunya no és Barcelona. Tampoc Barcelunya.
Ens ha agradat
Bad Bunny és el nom de la setmana. El seu halftime show a la Superbowl s'ha endut elogis merescuts, tant pel fons com per la forma. El seu últim disc, gustos al marge, és una oda a Puerto Rico, a la cultura llatina i a la reivindicació dels orígens sense anar en contra de ningú. Una bona manera, en definitiva, de confrontar les polítiques de Donald Trump sense caure en els eslògans obvis ni gastats. Que és precisament el pecat comès per algun dirigent entusiasta -com ara Patxi López- quan, amb ganes de fer-se el modern, cita Bad Bunny al Congrés. Per tancar aquest capítol, un apunt: la millor actuació de la mitja part de la Superbowl continua sent el de Prince a Minneapolis el 2007. Un espectacle.
No ens ha agradat
Ja sabem, perquè no cal haver estudiat a Harvard per observar-ho, que el nivell orador al Congrés dels Diputats tendeix a tenir mancances. Aquesta setmana, Gabriel Rufián i Míriam Nogueras ens han brindat un exemple de com, a vegades, passar-se d'informal -tot i clarificar el missatge- és perillós. El portaveu d'ERC va assegurar que Rodalies "és una merda" -no li falta raó- i la cap de files de Junts al Congrés li va respondre, a tomb del disseny actual del traspàs de Rodalies, que "mitja merda continua sent una merda". No cal que l'independentisme estigui representat per Barack Obama a Madrid, però una volteta als eslògans no estaria malament per apujar el nivell general. Hauria de ser fàcil.
Què fem el cap de setmana
Són dies de Carnestoltes: alegria pels qui els agrada disfressar-se, i vergonya pels qui van deixar de fer-ho tan bon punt ja no era obligatori a l'escola. Per aquest cap de setmana us estem preparant peces sobre com impacta en el Govern el malestar creixent en sectors públics -la vaga de mestres va ser contundent-, i també sobre la influència de la baixa mèdica de Salvador Illa en el funcionament de l'executiu. I posarem la banya en el dubte que existeix sobre la recaptació de l'IRPF, que és la gran incògnita per desencallar el suport d'ERC als pressupostos del Govern, ben encarrilats en els Comuns: l'acord -oh, sorpresa!- es pot donar pràcticament per fet. Bon cap de setmana!
