[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

L'actual president de la República, Emmanuel Macron, i la líder de la ultradreta francesa, Marine Le Pen, es disputaran en dues setmanes la presidència de França. Sobre el paper, Macron no hauria de tenir problemes per tornar a guanyar les eleccions malgrat el frec a frec de la primera volta. Però segur que el resultat serà més ajustat del que hauria volgut. Res a veure amb el 82% de suport que, gràcies al cordó sanitari i democràtic d'una societat menys colpejada, va aconseguir Jacques Chirac el 2002 contra Jean Marie Le Pen, el pare de l'actual líder ultra.

El presidencialisme extrem de França crea, com deia la nostra articulista Maria Vila, "petits napoleons autoritaris", però sobretot ahir a la nit vam constatar com els partits tradicionals francesos han acabat de morir. La dreta, que tenia com a candidata Valérie Pécresse, va vorejar el 5% i la socialista Ane Hidalgo va obtenir un irrisori 2% dels vots i, anant bé, el Partit Socialista Francès s'haurà de refundar. Mort dels partits tradicionals i més dreta (a Le Pen i Pécresse afegiu-ho el mateix Macron i el populista Eric Zemmour) són els grans titulars de la primera volta de les presidencials franceses.

Però més enllà d'això, de nou queda clara la incapacitat de les forces de tradició democràtica per gestionar el fenomen ultra un cop que es consolida a les institucions, més encara quan no se sotmet al contrast de l'acció de govern. També el poc atractiu de l'esquerra, fins i tot quan no té el poder i pot somiar, per donar resposta al descontentament social provocat per la pandèmia i la guerra d'Ucraïna. El veterà Mélenchon ha aconseguit capitalitzar el vot de l'esquerra minvada, però no ha estat suficient per tombar algun dels dos candidats que passen a la segona volta i que no tenen un programa precisament favorable als que més protesten. 

I més enllà dels problemes de França, que avui analitzarem, el que ha passat al país veí convida a fer algunes lectures internes. La primera és que si Macron hagués pogut no hauria fet ara unes eleccions presidencials. La guerra, que té entre les seves conseqüències la frenada de la recuperació i l'encariment de preus, no ajuda als governs.

Per tant, si encara tenia algun dubte, és segur que Pedro Sánchez té avui menys incentius que ahir per avançar les eleccions espanyoles. Abans votarà Andalusia, després vindran les municipals i algunes autonòmiques i aleshores, amb la legislatura pràcticament esgotada, convocarà. Una altra cosa seria absolutament temerària, més encara tenint en compte l'efecte Feijóo que constaten les enquestes.     

La segona és que els governs han de ser capaços de donar una resposta atrevida a la crisi, que han d'aparèixer al costat dels ciutadans, especialment dels que pitjor ho passen per no regalar espais i esperances al discurs fàcil i sense grisos del populisme. I això vol dir guanyar el relat i també aterrar polítiques. En el cas dels independentistes és obligat que els partits del Govern tinguin, a més d'un objectiu polític clar, definit i adaptat a les circumstàncies, tal com explicava en aquest article, una política autonòmica. No una política amb vocació autonomista, però sí per gestionar les competències de l'autonomia, que són escasses en el camp econòmic però àmplies en altres que són determinants com la gestió dels serveis públics o l'ordenació del territori i el seu equilibri. La degradació del sistema polític francès hauria de ser un toc d'alerta.   
 

---

Avui no et perdis

» Macron i Le Pen repetiran el duel de 2017 per arribar a l'Elisi; per Maria Rabella Ytarte.

» Opinió: «​França i els que no són de ningú»; per Montserrat Tura.

» Dades | Un milió més de catalans però comarques buidades: Catalunya en 25 anys; per Roger Tugas Vilardell.

» Dades salut mental | Les receptes d'antidepressius es disparen un 20% en cinc anys a Catalunya; per Cayetano Manchón.

» Entrevista a Quim Torra: «Poso les dues mans al foc per Laura Borràs»; per Joan Serra Carné i Oriol March.

» Fil directe: «La Pasqua d’Irlanda»; per Germà Capdevila.

» Opinió: «Els fets i les paraules»; per Enric Marín i Otto.

» Entrevista a Jonathan Martínez: «Urkullu ha ampliat la base i mai les reivindicacions havien estat tan baixes»; per Pep Martí.

» Opinió: «Vèncer destrueix, convèncer uneix»; per Gabriela Serra.

» Entrevista a Bernat Lavaquiol (Stop JJOO): «Els Jocs no portaran ni carreteres, ni escoles ni hospitals al Pirineu»; per Àlvar Llobet.

» Aquest és el procés per extreure una víctima atrapada en un vehicle; per Albert Hernàndez.

» Les nostres vides després de les mascaretes; per Sara González.

» Avançament editorial de Fugir de les tenebres. Ciència i ciutadania després del coronavirus, escrit per Cristina Junyent.

» Viatjar a Europa per Setmana Santa: on es demana el passaport Covid?

» Anàlisi: Albus Dumbledore i l'homosexualitat com a «clickbait»; per Víctor Rodrigo.
 

---

 El passadís

Fa uns dies el periodista Iu Forn va agafar, a proposta de Junts, el relleu de Marc Colomer com a director de l'ACN, l'agència de notícies del Govern. El relleu va tenir un punt accidentat perquè el cessament de Colomer i el nomenament de Forn el va fer el consell d'administració sortint, triat per l'anterior Govern. La setmana passada es va renovar el consell de l'agència pública, amb sis càrrecs nomenats per Presidència i tres per la CCMA, present a l'accionariat. Els càrrecs corresponen als nous equilibris i a l'acord polític. ERC va proposar-hi el president, el secretari de Mitjans, Oriol Duran, i les periodistes Eva Pomares, Ferran Espada i Eli Borreda. Junts a Jofre Llombart, secretari de Difusió, i a Ignasi Genovès, director general de la mateixa àrea. La novetat va arribar en els noms de la CCMA: a més de Lluís Noguera, conseller designat per ERC, i Àngels Ponsa, consellera triada per Junts, es va promoure Gemma Ribas, del PSC.

És el primer cop que algú vinculat als socialistes entra al consell de l'Agència Catalana de Notícies, que no és un càrrec remunerat i que fins ara havien copat persones suggerides pels partits independentistes, fossin promogudes pel Govern o per la CCMA. La tria de Ribas, periodista figuerenca que havia estat directora de comunicació de José Montilla quan era president, respon als pactes a la Corporació i a la voluntat socialista d'implicar-se en totes les àrees de gestió. Els agradi més o menys, ERC i Junts ho accepten.

Vist i llegit

A finals de mes es votarà al Parlament la reforma de la llei de Política Lingüística pactada entre el PSC, ERC, Junts i els comuns per donar resposta a l'intent d'imposar un 25% a les aules. La modificació, que evita les quotes i que reconeix l'ús del castellà la vehicularitat del català, no ha agradat a alguns sectors. En aquest sentit, us aconsello llegir l'entrevista que, desprovista de tacticisme polític i amb preguntes entenimentades, fan Gerard Furest i Joan Burdeus a Núvol a Francesc Xavier Vila, secretari de Política Lingüística del Govern i una autoritat en la matèria. La llengua "reina" o "duquessa" és un concepte a tenir en compte, com també la titulació que s'exigeix als mestres i com, dins la realitat autonòmica, es dona resposta a l'actual situació.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1993 un grup de militants de l'extrema dreta va assassinar a Montanejos el jove independentista de Burjassot Guillem Agulló, militant de Maulets i del moviment antiracista i antifeixista. El seu assassinat per qüestions polítiques va ser condemnat per tots els partits menys el PP i la Falange. L'ultra Pedro Cuevas va ser condemnat a 14 anys de presó per homicidi, però en va complir només quatre i a les municipals del 2007 es va presentar a les llistes del partit d'ultradreta Alianza Nacional per Xiva. El judici va ser molt controvertit i va generar una gran polseguera mediàtica. Ho recordem amb el vídeo sobre el cas que va emetre TV3 el 2014, dins del reportatge A la dreta i més enllà, amb la pel·lícula La mort de Guillem, i amb el brutal directe del tema No tingues por, d'Obrint Pas, amb un parlament de Betlem, germana de Guillem. La cançó emociona i el cas ha marcat una generació.

 L'aniversari

L'11 d'abril de 1969 va néixer a Barcelona l'historiador i polític Oriol Junqueras, que és president d'ERC. Junqueras ha destacat com a historiador, tant en la faceta d'investigador com en la de professor i divulgador. Això darrer li va donar notorietat gràcies a programes de ràdio i televisió com ara En guàrdia! o El favorit, entre d'altres. Junqueras sempre havia militat en l'independentisme i entra en la política institucional el 2007 com a regidor d'ERC al seu poble, Sant Vicenç dels Horts. El 2009 va esdevenir eurodiputat i el 2011, any en que es converteix també en alcalde de Sant Vicenç, arriba a la presidència d'una ERC en crisi després dels tripartits.

Junqueras va rectificar el rumb d'ERC teixint una aliança amb l'espai convergent que encara dura i sent actor principal del procés. Així, després dels bons resultats de 2012 i de formar Junts pel Sí el 2015, es converteix en vicepresident i conseller d'Economia del Govern de Carles Puigdemont, el que va fer l'1-O i declarar però no implementar la independència. Allò, però, li va costar quatre anys de presó. Va recuperar la llibertat l'estiu passat amb l'indult. Us deixo la darrera entrevista que li vam fer, el febrer de l'any passat. Era en la campanya del 14-F, que va guanyar el PSC, però que va permetre a ERC aconseguir la presidència per a Pere Aragonès.         
  ​ Fes clic aquí per rebre'l