Un de cada tres catalans (31%) creu que l'accés a l'habitatge és el principal problema que afronta Catalunya. Aquesta és la xifra més alta registrada mai en aquest àmbit, fins i tot més que en ple esclat de la bombolla immobiliària, el 2007. Així ho certificava el baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) d'aquest novembre. Lluny de ser una anècdota passatgera, uns mesos abans una estadística similar (29,9%) ja havia despuntat al baròmetre municipal de Barcelona. És una de les lliçons d'aquest 2025, la preocupació desbordada per poder pagar un sostre, la culminació d'uns advertiments que fa anys que s'arrosseguen entre desnonaments i recordatoris de la manca d'habitatge assequible.
En el pitjor del casos, no poder pagar un habitatge acaba convertint-se en un camí directe a viure al carrer. De fet, les xifres del recompte anual de persones sense sostre a Barcelona han estat les més elevades de la història, i els informes del sector assenyalen que gran part del sensellarisme s'explica per haver estat desnonat o no haver pogut continuar vivint de lloguer. Tot plegat queda complementat per un estudi del Consell de la Unió Europea que, creuant les dades entres els ingressos i el cost mitjà dels contractes d'arrendament del mercat, arribava a advertir que els barcelonins ja haurien de dedicar el 74% del seu sou a cobrir el cost del lloguer. Una relació en què només els habitants de Lisboa surten més malparats a tot Europa.
Tanmateix, davant l'evidència del moment residencial crític que travessa el país, també hi ha moviments per intentar-ho resoldre. La via escollida a Catalunya per part del Govern té dos fronts: promoure facilitats al sector privat perquè construeixi milers de pisos de protecció oficial els pròxims anys, mobilitzant solars públics, i ampliar les regulacions existents en el mercat del lloguer, que ja han demostrat que frenen les pujades de preus. A última hora d'aquest 2025, el Parlament (PSC, ERC, Comuns i CUP) ha aprovat l'aplicació d'un topall de preu que s'estendrà també als contractes de temporada i per habitacions, la via que ara s'utilitzava per disparar els preus de l'habitatge i evitar el límit establert als arrendaments de llarga durada.
Igualment, es valoren altres opcions, com podria ser limitar la compra d'habitatges per prioritzar qui adquireixi un immoble sigui per viure-hi, a l'estil d'Amsterdam, tot i que això és molt incipient. Aquesta fórmula busca evitar que continuï pujant el preu de l'habitatge de compra, que els darrers anys ha exhibit uns increments destacats. Tanmateix, el sector immobiliari no creu que aquest sigui el camí, i continua apostant pels incentius a la construcció.
