Els darrers anys el periodisme ha viscut diferents canvis. Existeix una clara tendència evolutiva que porta cap a un nou paradigma de consum d’informació, que ja és present en la societat actual: les xarxes socials. L’ofici del periodista està cada vegada menys ben valorat; enguany ha baixat la demanda per entrar a la carrera en les diferents universitats del país: a la Pompeu Fabra, Periodisme, amb un 10,80, és la titulació amb la nota d’accés més elevada, seguida de l’Autònoma de Barcelona (9,864) i de la Rovira i Virgili (9,06).
La sèrie històrica, disponible a la web del col·legi de periodistes de Catalunya, mostra que aquests graus van assolir el màxim de demanda just després de la pandèmia i han tendit a la baixa des d’aleshores. Al carrer, la situació també és palpable: molts dels quioscos que habitaven fa uns anys les cantonades de cada carrer han tancat o s’han vist obligats a canviar la seva oferta. Ara són establiments on venen begudes com el matcha latte o un iced coffee.
En un context marcat per l'avanç de la tecnologia, la Intel·ligència Artificial (IA) i la circulació de fake news i deep fakes, es debat el rol i la preparació que han de tenir els professionals de la informació. Mentre la IA processa dades, la tasca d'anàlisi i argumentació continua vinculada al factor humà. En paral·lel, l'aparició de nous creadors de contingut proposa diferents enfocaments en l'elaboració i distribució de la informació. Per analitzar l'estat actual de la professió, a Nació hem parlat amb Gina Rigol (fundadora d'Inèdit diari), Ona Falcó (periodista freelance) i Mar Vallverdú (creadora de Ràdio Noia).
El nom de l'ofici en dubte: periodista, creadora de contingut o influencer?
La Gina, tot i que va estudiar Dret i ADE, es considera periodista perquè a més d’estar col·legiada, va fer un màster en comunicació política i social, i actualment exerceix l’ofici. D’altra banda, l’Ona va cursar Periodisme, però en el seu perfil es defineix com a divulgadora social i cultural, cosa que encaixa amb el seu contingut. Per la seva part, la Mar també va fer Periodisme, i tot i que està lligada al món de la comunicació, es guanya la vida com a community manager de Radio Primavera Sound.
Tot i que cadascuna té estudis diferents, les tres influeixen a la seva comunitat gràcies a un contingut orgànic i genuí, tot i que no totes s’autoconsideren influencers. Segons explica la Gina Rigol, aquesta paraula s'ha degradat i sovint s'associa a contingut buit. "S’ha arribat a un punt en el qual fins i tot hi ha gent que nega que sigui una feina real", apunta. Tot i això, la mateixa periodista no ho llegeix com una qualitat que sigui “desmereixedora”, ja que en part confessa que és el que està buscant: “influenciar en el millor dels sentits”. Si es va a l’arrel de la paraula, qualsevol persona que tingui un mínim altaveu ja pot ser influencer i, a través d'internet, és encara més fàcil.
L'Ona Falcó tampoc s’hi considera, tot i que reflexiona: "els mitjans de comunicació tradicionals van ser els primers influencers i sempre han influenciat l’opinió pública”. “La diferència actual és que les xarxes tenen una capacitat d'arribar molt més lluny i, per tant, de generar moltíssimes més interaccions”, complementa. Per la seva banda, la Mar Vallverdú ho veu com un ofici sense cap connotació “negativa”. “Em sembla un ofici com un altra”, afirma.
El model de finançament, en dubte
Les tres entrevistades coincideixen a assenyalar que el finançament és el gran obstacle per un periodisme digne. La precarietat és tal, que la Mar admet que comença a fer “una mica de por la paraula periodista; ningú s’atraveix a dir que ho és”. La informació és poder i, per tant, qui la financia s’apropia del control, complementa.
Per la seva banda, la Gina assegura que amb el seu projecte professional, sovint es troba surfejant en el debat: “És important que la informació es pagui perquè és el que la fa independent, però si no tenim una ciutadania entrenada en pagar per aquesta informació llavors la gent no està informada”. Per tant, la professió es troba en una "dualitat gens fàcil de resoldre i que té conseqüències greus per a la democràcia". Paral·lelament, l’Ona apunta que la crisi del model econòmic fa “més difícil pagar els periodistes”, cosa que “s’hauria de reflexionar des del propi ofici”. I també posa focus en els “rols de poder” dins de les redaccions, especialment després del cas d’abús com el patit per Mar Bermúdez.
Davant aquest finançament pràcticament inexistent en molts projectes digitals, diversos perfils que comencen en el món de la comunicació es rendeixen a les exigències de les xarxes. En canvi, la Gina intenta “educar l’algoritme”, creant una “marca personal”. D’una manera molt semblant també ho aplica l’Ona: tot i no dominar les mètriques, sap que a les plataformes cal “retenir la informació i l'atenció durant els primers 3-6 segons”. Per tant, és evident que d'entrada s’ha de llençar algun titular cridaner, fet que no vol dir que hagi de ser ni sensacionalista, ni una mentida. Per a ella, la clau és saber “navegar l'algoritme”. “Una polèmica funcionarà millor que l'origen de les sardanes per exemple, però això no determina el contingut; has de ser conscient de com funciona, però jugar amb les eines que tinguis sense deixar enrere qui ets i què vols explicar”, sosté.
Ser periodista per xarxes és viure el dilema constant sobre quines ofertes acceptar, per tal de tenir ingressos per subsistir alhora que es fa una cosa que concordi mínimament amb l’opinió de cadascú, apunten les periodistes. Falcó està molt “agraïda” de l'interès que desperta, tot i que remarca que s’hi fixa en tres criteris: la llengua, els valors afins al contingut i que sigui una proposta seriosa; “que reconeguin la feina que fas i que estigui remunerada”. A partir d’aquí, la seva voluntat és “generar esperit crític o preguntes” per l’audiència.
Clickbait com a principal captació d'interés?
El clickbait està afectant el periodisme actual tant a les xarxes com als mitjans tradicionals. La Gina considera que “està destrossant la informació” dins el marc informatiu i que hi ha una “dinàmica vomitiva”. Ara bé, existeix una correlació entre la crisis de finançament amb aquest concepte. El mètode amb el qual els mitjans es mantenen, més enllà de subscripcions, subvencions públiques o grups privats que posin diners, és a partir de publicitat.
Abans de l’era internet i Google, els diaris en paper tenien el poder dels anuncis; però ara això ha canviat. La publicitat dels mitjans s’aconsegueix a través del trànsit de la pàgina web. Com aconsegueixen trànsit a la pàgina web? A través de titulars sucosos, que en part fan que les notícies vertaderament rellevants es perdin, apunta Rigol. També afirma que les que contenen aquests titulars morbosos siguin les que acaben sent més llegides, és el “símptoma màxim de la degradació”. Com a alternativa, projectes com Inèdit aposten per fer un sol vídeo al dia per aportar pausa al contingut. L’Ona té una visió “dolentíssima” sobre aquest fenomen i defensa que “la informació s’ha de pagar; entenent que hi ha mitjans de comunicació públics i que tothom ha de poder tenir accés a la informació perquè és un dret. Un altre punt de vista molt diferent és el de la Mar, qui assegura que li “encanta” el clickbait, ja que considera que és “la forma més creativa del periodisme”.
La sobreinformació és sinònim de fatiga informativa: també de qualitat?
“Et trobes gent desacomplexadament desinformada”, sentencia la Gina. El sistema capitalista actual no fa altra cosa que generar ambició de producció, i en aquí apareix la fatiga informativa. Segons la creadora d’Inèdit, la gent no té “capacitat d'assumir tota la informació que es produeix, i molta d’aquesta no és necessària”. De moment, aquesta situació afecta als més joves, que no se’ls educa prou a mantenir una “bona dieta informativa”, ni a casa ni a l’escola.
Precisament no és degut a una manca d’eines per informar-se: “T'han inculcat l'hàbit de fer esport o com a mínim has entès que fer esport és important, i en canvi la necessitat de saber un parell de coses al dia no està travessada en la ment de la gent”. L’Ona atribueix el descens de la qualitat del periodisme a la crisi de confiança, la cascada informativa i l'onada reaccionària. Davant això, creu que “si la gent estigués més polititzada entendria millor tot el que passa”. Per la seva banda, la Mar afirma que cal aprendre a “navegar i digerir la quantitat d’informació” i conclou: “Que ara mateix estiguem fatigats em sembla un preu a pagar per una cosa tan xula com tenir accés a internet”.
Vivim en una època on hi ha una sobrexposició constantment d'informació a les xarxes. Però aquesta sobreinformació es tradueix en qualitat informativa? No disposem d’unes eines concretes per valorar-ho, però la percepció de la Gina és que “per excés d'informació la gent acaba desinformada”. Per la seva banda, l’Ona considera que “la major part de la població no sap com informar-se”. Des del punt de vista del consumidor final, hauria de ser bàsic poder diferenciar saber què hi ha darrere de cada discurs, i tenir criteri per destriar entre realitat i manipulació propagandística, però no és gens fàcil.
Periodisme sa vs lliure
Sovint el periodisme està lligat a diferents interessos (econòmics, polítics, etcètera). És per això, que aquells mitjans que aconsegueixen desmarcar-se de tota aquesta voràgine apliquen un periodisme més lliure o sa, tot i que convindria fer una distinció. La Gina matisa que el primer és aquell “no dictat, que es fa aplicant el codi ideològic i sense deure’s a ningú”. De fet, coincideix força amb la definició de l’Ona: “Un periodisme lliure bàsicament se sosté o bé per finançament propi o per subscripcions dels lectors”. Evidentment, un periodisme lliure generalment esdevindrà sa, però la Mar reflexiona i pensa que la gran diferència entre un i altre és que el periodisme sa inclou la llibertat, però el lliure no té de per què ser sa. “El lliure és més neoliberal”, conclou.
Fer periodisme, i més per xarxes és sinònim d’exposició i, per tant, cadascú es juga rebre comentaris o respostes d’un odi cada vegada més generalitzat. Davant això, la Gina sosté que “l’odi va cap a la idea; dóna un sentit en certa mesura d’estar fent les coses bé”. El contingut de la Mar amb Ràdio Noia tampoc fuig de la interpretació i per tant, d’una vessant opinativa; però la creadora manté que no vol ser “la persona de referència de ningú”. Aquesta perspectiva no està causada per una por al hate, sinó perquè comporta una gran responsabilitat el fet de posicionar-se si no estàs molt informat. “Mai és res blanc o negre; tot i que pugui semblar evident hi ha molts matisos”, remarca.
