Que la Generalitat hagi rescatat el projecte d’Eix Transversal Ferroviari, de Lleida a Igualada, Manresa, Vic, amb final a Girona té el mèrit d’obrir el debat territorial de la Catalunya que ens cal. Al mateix temps, representa el greu demèrit d’escamotejar-lo per la via directa d’impulsar un projecte concret, de fa quinze anys i ja aleshores més que dubtós. Que aquesta infraestructura no passi per Barcelona és venut com una idea de “reequilibri territorial”, una advocació que serveix per a qualsevol cosa. Citar reequilibri s’ha de demostrar amb més rigor.
Catalunya és un país molt muntanyós, encara que no ens ho sembli quan ens movem pel pla. És, en conseqüència, un país de llargs eixos urbans pels corredors de pas i no una extensa plana urbanitzada (com Madrid o París...). La mateixa ciutat de Barcelona queda arraconada entre muntanya i mar. Actualment, Barcelona i entorn expulsen població a altres nuclis urbans de la segona o la tercera corona mal connectats amb Rodalies. Si la capital pogués expansionar-se a un radi de 25 km, com ha fet Madrid, el problema tindria un marge de maniobra, actualment inexistent.
El reequilibri o difusió del creixement i de la població ens demanen a Catalunya major extensió. Ja avui les comarques que més han crescut en percentatge són el Baix Penedès i la Selva. Es tractaria d’apropar en temps espais allunyats, i fer-ho amb serveis ferroviaris regionals més veloços, cosa plenament factible en el prelitoral, però més complex cap als eixos de l’interior, com Vic, Manresa o Igualada.
Per aquest motiu, creure en un ferrocarril transversal, de Lleida a Girona, no té cap sentit si primer no podem acostar (en temps) aquestes poblacions a la regió capital. L’accessibilitat és en dos sentits; de la mateixa manera que avui una persona de Barcelona se’n va a viure, per exemple, a Cardedeu, hauria de poder-ho fer a les comarques interiors esmentades. Accedir millor a Barcelona equival a portar oportunitats enfora.
La idea de l’Eix Transversal Ferroviari segueix un esquema de graduals corones de perifèria: primer la Línia 9 del Metro, després el Ferrocarril Orbital i en acabat el Transversal. Cap d’aquestes propostes, ni tan sols la primera, assoleixen una demanda significativa i constitueixen una lectura errònia i parcial del país.
En el prelitoral, per la línia d’alta velocitat, Lleida i Figueres ja són a una hora de Barcelona i caldria assolir el mateix amb Igualada, Manresa i Vic, com també amb Tortosa, avui més llunyanes. És imprescindible que els accessos d’aquests quatre espais i eixos urbans millorin essencialment amb la regió de Barcelona i que això serviria per a una expansió d’activitat. Però ningú del Govern no sap com fer-ho i seria clarament allò primer a plantejar, no la línia interior transversal, venuda com a remei universal i únic.
Ara bé, un cop resolt el primer pas, podria existir una connexió transversal del país? Certament, sí. Des de Lleida a Manresa ja hi és, molt millorable, però enfila un seguit de poblacions que tampoc no hem de saltar de cop, sinó servir-les amb combois de diferents tipus: directes, semidirectes i de rodalia. Entre Igualada i Manresa es pot fer el salt, però entre Manresa i Vic hi ha també alguns rosaris de poblacions a atendre. El debat de traça i de com s’ha de planejar entre Vic i Girona conté alternatives que no són negligibles. Si es tracta d’anar directament de la capital d’Osona a la del Gironès, el pas és com l’autovia C-25 (Eix Transversal) pel Montseny. Però hi ha altres opcions i plantegem que l’enllaç podria ser des de Torelló, direcció Olot per Bracons i seguir el Fluvià fins a Figueres. Estem novament en un altre eix urbà, en una vall, en un sistema lineal de poblacions. Una traça més llarga, però no necessàriament de més cost, però sí de molt major reequilibri.
El reequilibri i la reivindicació de l’interior del país no és simplement una línia d’alta velocitat entre Lleida i Girona, amb tres parades entremig, sinó el reconeixement dels rosaris de poblacions i l’opció que aquest interior rebi activitat des del centre de la regió de Barcelona i fer-ho amb un seguit d’accions, que no són la recepta única d’una línia molt cara. La simple acció de fer accessible amb menys d’una hora Igualada, Manresa i Vic des de Barcelona demana, en complement, atendre que un ferrocarril transversal afavoreixi, no solament aquestes tres poblacions, sinó d’altres més llunyanes, altres sistemes urbans. I si Girona (com Tarragona) està molt ben situada, perquè no allunyem aquesta línia, fins a Olot i Figueres?
Un últim apunt: la renovació del Pla de Rodalies, 2026-2030, preveu una partida de 20 milions d’euros per anàlisis estratègiques del ferrocarril. Aquesta immensa despesa de diners està previst que la decideixin els funcionaris en exclusivitat, sobretot de Renfe i Adif veurem què hi participa la Generalitat (que també signa el pla). En tot cas es tracta, però, d’un procediment de pur despotisme dels funcionaris enfront de la societat.
Amb una mínima part d’aquests recursos, la societat catalana, col·legis professionals, universitat, entitats i experts, haurien de poder participar en la definició de la Catalunya del futur, que serà ferroviària o no serà. Però, oblideu tota esperança, ni un sol euro servirà per a una recerca solvent i acadèmica del que hauria de ser el país. Tanmateix, la Generalitat ens deu aquest accés. Quedi clar, perquè opcions com les alternatives exposades ho mereixen, sinó també exigeixen, aquesta atenció.
