Un fàrmac que s'utilitza per tractar l'obesitat i la diabetis tipus 2 pot millorar el metabolisme activant un tipus de greix que ajuda a "cremar" calories. Així ho ha revelat un estudi de la Universitat de Barcelona publicat a Biomedicine & Pharmacotherapy, que assegura que la tirzepatida –així és com s'anomena– activa el teixit adipós marró, associat a una capacitat alta de despesa energètica i a la producció de molècules beneficioses per al metabolisme. D'aquesta manera, el fàrmac contribueix no només a la reducció del pes corporal, sinó també a la disminució dels nivells de glucosa i greixos en sang. Aquesta troballa obre la porta a tractaments més integrals i personalitzats que vagin més enllà del control de la gana o el pes.
La tirzepatida, el nom genèric del fàrmac comercialitzat com Mounjar, és un medicament aprovat per al control de pes en adults amb obesitat, o sobrepès amb comorbiditats, i també pel tractament de la diabetis mellitus de tipus 2 mal controlada. A diferència d’altres fàrmacs antiobesitat, la tirzepatida actua sobre els receptors de dos factors hormonals, el GIP i el GLP‑1, de manera que ofereix una acció dual que condueix a una pèrdua significativa de pes corporal, principalment reduint la ingesta d’aliments.
Per aprofundir en com actua aquest fàrmac a escala metabòlica, un equip liderat per Marion Peyrou, investigadora del grup de Biologia Molecular i Regulació Gènica del Teixit Adipós de la Universitat de Barcelona i col·laboradora de l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu (IRSJD) i del CIBER de Fisiopatologia de l’Obesitat i Nutrició (CIBEROBN), ha analitzat els seus efectes en diferents dipòsits de teixit adipós utilitzant un model experimental de ratolí.
Els científics han tractat ratolins obesos, alimentats amb una dieta rica en greixos, amb tirzepatida i van comparar els seus resultats amb els d’un grup control que va consumir la mateixa quantitat d’aliment però sense medicació, permetent així separar els efectes del fàrmac dels derivats únicament de la reducció de la ingesta.
Els resultats han indicat que la tirzepatida activa el teixit adipós marró, un tipus de greix que crema calories en lloc d’emmagatzemar‑las –com fa el teixit blanc–. “Aquesta activació s’associa amb una capacitat més gran de cremar energia metabòlica i amb la producció de batocines per part del teixit adipós marró, molècules beneficioses per al metabolisme”, ha explicat Marion Peyrou. En aquest sentit, ha apuntat que aquesta troballa és rellevant perquè indica que la tirzepatida té efectes metabòlics més enllà de l’aprimament derivat de la reducció de la gana.
"Aquest medicament no només fa disminuir el pes corporal, sinó que també té efectes beneficiosos en el metabolisme. El teixit adipós marró actiu 'crema' glucosa i greixos dins l’organisme, la qual cosa contribuiria al seu efecte positiu no només en la reducció del pes corporal, sinó també en la disminució dels nivells de glucosa i greixos a la sang, i milloraria el metabolisme”, ha destacat la investigadora.
Noves vies terapèutiques
L’activació del teixit adipós marró es considera una estratègia prometedora per combatre l’obesitat i altres alteracions metabòliques, però molts intents farmacològics anteriors havien fracassat a causa d’efectes secundaris adversos, especialment en l'àmbit cardíac. Peyrou ha subratllat que aquest fàrmac. tot i activar el teixit adipós marró, "no presenta aquests efectes negatius; al contrari, mostra beneficis cardiovasculars”.
Segons els investigadors, aquesta recerca consolida la idea que els tractaments contra l’obesitat són més eficaços quan actuen simultàniament sobre diferents mecanismes fisiològics, oferint així una aproximació més integral. “Aquest enfocament podria contribuir a millorar el control de l’excés de pes i a reduir alteracions associades”, ha afegit Peyrou.
Finalment, comprendre amb més precisió els mecanismes d’acció de la tirzepatida podria permetre refinar la manera com es prescriu aquest tipus de fàrmacs en el futur. "Identificar quins perfils de pacients en podrien obtenir un benefici més gran, per exemple aquells amb una despesa energètica més compromesa, obriria la porta a una medicina més personalitzada, basada no només en el control de la gana o del pes, sinó també en l’estat metabòlic global”, ha conclòs la investigadora.
