[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Treballar en les fronteres electorals és el més difícil que hi ha en política, i singularment en campanya. Són com una manta curta: si et tapa el cap et destapa els peus, i a l'inrevés. Li passa a ERC, el partit català que en té més, quan intenta ajustar el discurs per no perdre el vot independentista soft temptat de fer una opció més "útil" per barrar el pas a la dreta amb socialistes o comuns, i que, alhora, ha de procurar que això no equivalgui a que el sector hard vagi a parar a la CUP, Junts o l'abstenció. Fa temps que ERC és la segona opció per la majoria de votants d'aquestes opcions. Però, és clar, ser segona opció no dona ni diputats ni força. Això només ho fa ser la primera.

Un mal similar treu la son als líders de Junts amb les seves dues grans fronteres: atacar ERC pot mobilitzar independentistes unilateralistes i decebuts que, receptius a Clara Ponsatí i companyia, es plantegen no votar, però els penalitza entre els electors més soferts que dubten entre les dues grans opcions i que estan tips de baralles entre "els de casa" com les que animen Míriam Nogueras, Oriol Junqueras o Carles Puigdemont. Ahir, per cert, el president a l'exili va deixar clar que els vots al seu partit no serviran per investir Pedro Sánchez, faci les promeses que faci.

Al PSOE, és clar, també li passa una cosa similar. Ha d'atiar la por a un govern del PP i de Vox per tensar l'electorat d'esquerres i concentrar vot útil a les demarcacions més petites. Però ha de procurar no passar-se de frenada. I tal vegada és tard per rectificar haver-ho fet tota la legislatura. En els darrers anys els socialistes han presentat Vox com el dimoni -lògic si mirem com aquest parit ataca els valors democràtics i presenta una oferta clarament involucionista en tots els camps-, però això també l'ha situat a la pista central de la política espanyola. 

L'empatx de Vox pot haver provocat un efecte bumerang que expliqui que les bones expectatives electorals d'Alberto Núñez Feijóo no només no desapareguin sinó que augmentin quan ja hem superat l'equador de la campanya. El líder del PP, més encara després de sortir victoriós del cara a cara televisiu de dilluns, ha extremat la prudència. Opta per aparèixer com el virtual guanyador i es limita a demanar cada cop amb més vehemència que Sánchez el faci president si el guanya per només un vot per no "pertorbar la democràcia". El seu entorn explica que està més a prop dels 160 escons que dels 120. Presenta una solució fàcil: si no voleu un govern condicionat per Vox o un pacte de tots contra el PP heu de concentrar el vot en Feijóo, també els que dubteu entre els dos grans partits. Així, un PP fort lluita per presentar-se com l'opció més raonable. 

Al PSOE ho saben, i per això fa dies que Sánchez i els seus assessors equiparen sense manies Feijóo i l'extrema dreta amb l'argument aquell que si bota com una granota i rauca com una granota és perquè deu ser una granota en l'intent d'apartar-lo de l'espai central. Més encara quan el gallec no renega amb claredat d'un possible govern amb Vox i del seu programa ultra. Per als socialistes, mantenir el frame PP-Vox evita alimentar la possibilitat (ben real) d'haver de parlar sobre si facilitaran o no un govern de Feijóo en minoria com a mal menor en el cas que sigui el més votat. No és un escenari que Sánchez estigui disposat a beneir, però és una opció a no descartar amb l'actual president en fora de joc. Dirigents i barons socialistes amb ganes de baixar-lo de l'escenari no en faltaran si diumenge no guanya.

Així, tenim Feijóo amb la pell de xai mirant de moderar al màxim el to, de situar-se en l'espai central i d'alimentar la sensació que el peix està venut i que l'únic dubte és si guanya amb 130, 150 o 170 escons. Un resultat que condicionarà el grau de dependència de Vox, del PSOE per governar amb minoria o fins i tot per somiar tenir-ne prou amb el PNB i algun altre grup territorial per sumar els 176 escons de la majoria absoluta. Les enquestes encara dubten i detecten una alta volatilitat amb indecisos i molts que no saben si aniran a votar. A les files de l'esquerra espanyola ja comença a escampar-se el penediment de si engreixar tant Vox no haurà acabat fent massa digerible a Feijóo que, per cert, avui protagonitzarà l'acte central del PP a Catalunya, on pretén ser segona força i descavalcar els independentistes.

» Sobre l'extrema dreta i com tractar-la a les institucions i a les redaccions us deixo també el darrer episodi de l'Snooker, el nostre pòdcast polític. En vam parlar amb Alba Sidera i Ramon Espadaler.  
 

---

Avui no et perdis

» Entrevista a Gabriel Rufián: «No demanaré perdó per fer política»; per Bernat Surroca.

» La veu de Nació: «ERC-Junts, una batalla minvant»; per Joan Serra Carné.

» Desunió estratègica, capital Madrid; per Oriol March.

» A canvi de res? El preu d'una investidura a Espanya; per Bernat Surroca.

» A peu de míting: Puigdemont accentua l'onada de calor a Amer; per Modernet.

» Opinió: «Allà i aquí»; per Eduard Voltas.

» El test ràpid a Albert Botran: «Quan es parla de Catalunya al Congrés tot és molt decebedor»; per Bernat Surroca.

» Entrevista a Ignacio Sánchez‑Cuenca: «L'error de Sánchez ha estat pactar amb els independentistes i avergonyir‑se'n»; per Pep Martí.

» Crònica: Un dia amb Vox: el soci amb qui el PP es juga la majoria; per Carme Rocamora.

» Pòdcast: Snooker 6: Manual de gestió de l'extrema dreta; amb Ramon Espadaler i Alba Sidera.

» Opinió: «Modernitat i reaccionaris»; per Montserrat Tura.

» Feijóo acusa Sánchez de promoure «un Pacte del Tinell a la màxima expressió» per barrar el pas al PP; per Pep Martí.

» Sánchez ja fia la seva sort a sumar amb Yolanda Díaz per evitar les «retallades» de drets de PP i Vox; per Joan Serra Carné / David Cobo.

» Peatges a les autovies de l'Estat a partir de 2024: preguntes i respostes; per Maldita.es / Comprobado.es.

» Opinió: «Paga, calla i viatja»; per Clara Tena.

» Quines són les temperatures més altes mai registrades a Catalunya? Com es validen?; per Arnau Urgell i Vidal.
 

---

 El passadís

Totes les campanyes deixen picades d'ullet polítiques que intenten fer-se lloc a les converses de cafè i arriba de forma planera o amb recursos còmics. Pedro Sánchez ha destapat els darrers dies una d'aquestes cartes, amb una fórmula de descrèdit a Feijóo davant la seva "falsa disjuntiva". El cap de files del PSOE carrega contra el popular per plantejar el lema "o Espanya o Sánchez". Des de Catalunya, aquest diumenge, el president socialista va ironitzar que això seria com si ell plantegés "o Feijóo o la pau universal", "o Feijóo o el pa amb tomàquet". Un recurs, el de barrejar el comentari sorneguer i la cita d'un element de la gastronomia territorial, que no ha ideat per a Catalunya. De fet, un dia abans, havia calcat la mateixa idea, en aquesta ocasió al País Valencià. Allà va reblar: "o Feijóo o la paella valenciana". I així anirà fent a l'espera de més concreció entorn la política territorial.

Vist i llegit

"Sánchez, que et voti Chapote", exmilitants d'ETA a les llistes, pactes amb EH Bildu al Congrés... L'ombra del terrorisme és encara allargada a la política espanyola i el PP ho ha convertit en un dels seus hits de campanya. Entre altres coses gràcies a que Pedro Sánchez ha renegat durant aquesta legislatura de les seves aliances amb l'esquerra abertzale, que ha donat suport a algunes de les mesures més importants del seu executiu. Oskar Matute, portaveu d'EH Bildu al Congrés i exdirigent d'Ezker Batua, sí que confronta als debats l'argumentari de la dreta i recorda les negociacions d'Aznar amb ETA.

I ahir a eldiario.es reblaven el clau: publicaven les actes de la trobada a Burgos el desembre de 1998 entre alts càrrecs del govern d'Aznar i la direcció de Batasuna, encapçalada per Arnaldo Otegui. Allà van parlar de presos i d'un futur sense terrorisme, que va arribar el 2011 i es va culminar amb la dissolució d'ETA el 2018 malgrat que l'actual direcció del PP es resisteix a passar pàgina per seguir-se traient rèdit polític. Podeu llegir aquí la informació i les actes en una informació que signa José Enrique Monrosi.    

 L'efemèride

Les tensions entre el govern d'Aznar i el Marroc van derivar el 2002, ara fa 21 anys, en un episodi grotesc. El penyal de Perejil, un enclavament davant de Ceuta, deshabitat i que sempre s'havia considerat espanyol, va ser ocupat per militars marroquins. Tal dia com avui, i després d'uns dies d'extraordinària tensió diplomàtica i militar, Espanya hi va enviar el seu exèrcit a "reconquerir-lo". D'aquell fet, Aznar i el seu ministre de Defensa, Federico Trillo, en van tenir sempre un encès record i les fotos de la "reconquesta" van adornar els seus despatxos. Aquí podreu veure com ho va recordar TVE quan se'n van complir deu anys.

 L'aniversari

El 17 de juliol de l'any 1920 va nàixer a Barcelona el dirigent esportiu, polític i empresari Joan Antoni Samaranch, que va morir el 2010. La seva biografia té dues parts ben marcades: una primera part com a dirigent del règim franquista, del que mai va renegar, i una segona dedicada a l'esport. Va presidir el Comitè Olímpic Internacional entre 1980 i 2001 i el seu paper va ser clau per portar els Jocs a la seva ciutat. La seva capacitat d'influència (entre altres coses va presidir La Caixa entre 1987 i 1999) va facilitar la necessària entesa entre les administracions.

Va arribar a l'esport des de la pràctica de l'hoquei patins i això també el va introduir a les estructures del franquisme, a més de la militància a la Falange. Va ser regidor d'Esports a la Barcelona dels 50, procurador a les Corts, delegat nacional d'Esports i president de la Diputació de Barcelona entre 1973 i 1977. El govern Suárez el va nomenar ambaixador a Moscou, des d'on ja va fer el salt definitiu a l'olimpisme. La darrera polèmica entorn el seu passat es va produir quan el govern d'Ada Colau va voler retirar una estàtua que va donar a la ciutat. Aquí el podeu escoltar elogiant a Franco en motiu de la seva mort i també anunciant la concessió dels Jocs a Barcelona. Són les seves dues cares. 

  ​ Fes clic aquí per rebre'l