15
de juliol
de
2023, 19:30
Actualitzat:
17
de juliol,
7:36h
Quant val una investidura? El preu de convertir un candidat en president del govern espanyol varia en funció de la força negociadora i l'habilitat de qui s'asseu a negociar. En els darrers anys, ERC -però també el PNB i Bildu- ha tingut un paper central a l'hora de configurar majories, i ha permès amb els seus vots un govern del PSOE i Unides Podem. Aquest suport és el que utilitzen els seus rivals dins de l'independentisme, especialment Junts, per desgastar-los amb un missatge que ha arrelat fort en part de l'electorat: els vots d'ERC a Pedro Sánchez són "a canvi de res". Paradoxalment, o no, el PP i Vox afirmen just el contrari i acusen el PSOE d'haver "traït Espanya" amb concessions desmesurades als independentistes. Sigui com sigui, ERC opta des de fa setmanes per treure pit dels èxits aconseguits gràcies a l'estratègia del diàleg, que sotmetrà a examen aquest 23 de juliol.
Les eleccions poden deixar tres escenaris. Una majoria de PP i Vox, una gran coalició de PP i PSOE -també per la via de l'abstenció d'un dels dos- o una majoria progressista alternativa liderada pels socialistes amb el suport de Sumar i els partits d'esquerres i nacionalistes. En aquest tercer escenari, ERC ha advertit que el preu d'investir Sánchez serà més elevat que no pas fa tres anys, i aspira a pactar-lo amb els altres partits independentistes, que ara com ara no es mostren predisposats a negociar amb el PSOE. Junts, que ha estat irrellevant aquests últims anys al Congrés, podria ara tenir un paper decisiu per impedir un govern de dreta i extrema dreta a canvi de fer president Sánchez, cosa que situarà el partit de Laura Borràs i Jordi Turull en una situació complicada, per la pressió externa i els dubtes interns sobre com actuar en cas de tenir l'última paraula.
No és la primera vegada que un partit catalanista -i en aquest cas, independentista- facilita una investidura espanyola. Ho va fer Convergència i Unió en dues ocasions, l'any 1993 amb el socialista Felipe González, i l'any 1996 amb el conservador José María Aznar en el famós Pacte del Majestic. Tot plegat, a canvi d'algunes cessions i mesures a favor dels interessos de Catalunya, com ha mirat de fer ERC des de l'any 2020 després de facilitar la investidura de Sánchez per la via de l'abstenció i amb Quim Torra encara a la presidència de la Generalitat. El preu, en aquest cas, va ser el compromís del PSOE de crear una taula de diàleg bilateral entre el govern espanyol i el govern català, on les dues parts portarien les seves propostes sense limitacions, i reconèixer que la qüestió catalana és un conflicte polític que s'ha de resoldre per vies polítiques.
Repassem el "preu" que han posat els partits catalanistes per investir presidents espanyols:
Jordi Pujol i Felipe González, en una reunió a la Moncloa l'any 1995 Foto: Fundación Felipe González
CiU i González, 1993: el PSOE en mans de Pujol
Durant els anys 90, CiU va ser el soci fonamental per garantir la governabilitat a Espanya. Després d'anys d'hegemonia socialista, Felipe González va perdre la majoria absoluta el 1993, però el president del govern espanyol va poder revalidar el càrrec per quarta vegada consecutiva gràcies a un pacte amb els nacionalistes catalans i bascos. Els diputats de CiU, liderats per Miquel Roca, van votar a favor de González al ple d'investidura, mentre que qui aleshores encapçalava el grup d'ERC a Madrid, Pilar Rahola, s'hi va oposar. De fet, González va plantejar als nacionalistes catalans formar un govern de coalició i empresaris catalans van pressionar perquè Jordi Pujol acceptés la proposta, però en una reunió amb el líder del PSOE la proposta es va descartar.De l'acord, CiU en va aconseguir avenços en autogovern, la corresponsabilitat fiscal amb la cessió del 15% de l'IRPF, el desenvolupament de l'Estatut i accedir als fons de cohesió europeus. Malgrat l'escàndol dels GAL, Pujol va mantenir el suport al govern de González fins que la pressió va ser tan forta, també per part del PSOE, que CiU va deixar caure el president espanyol. En concret, l'any 1995, el partit va anunciar que no donaria suport als pressupostos generals de 1996 i va demanar la convocatòria d'eleccions. Poques setmanes després, el Suprem intensificaria la investigació de la guerra bruta dels GAL. Pujol va justificar la decisió afirmant que el desgast de González era molt elevat i això no era bo per a l'estabilitat política.
La primera trobada entre Aznar i Pujol a la Moncloa Foto: Moncloa
CiU i Aznar, 1996: finançament i competències
La caiguda de González va obrir la porta al primer govern de José María Aznar. El PP va guanyar les eleccions sense majoria absoluta i el candidat a la presidència va buscar el suport dels nacionalistes catalans, bascos i canaris. D'aquells contactes amb CiU en sortiria el famós Pacte del Majestic, pel nom de l'hotel on es va signar. Com explicava La Vanguardia, l'acord es va segellar en 18 pàgines i va ser especialment difícil d'explicar a les militàncies respectives, perquè implicava anar en contra del que s'havia dit en campanya i s'havia fet els anys anteriors. La primera reunió per començar les converses va ser entre Josep Antoni Durant i Lleida i Aznar l'11 de març, només una setmana després de la victòria del PP. El 28 d'abril es tancava finalment l'acord al Majestic, i el 4 de maig Aznar es convertia en president amb els vots de CiU, el PNB i Coalició Canària.El preu a pagar a canvi de la presidència i l'estabilitat durant la legislatura van ser diners i competències per a Catalunya. PP i CiU van acordar modernitzar l'Estat, consolidar les autonomies, la cessió del 30% de l'IRPF a les autonomies, desenvolupament dels Mossos, traspàs de competències com el trànsit o l'INEM, transferència de la gestió dels ports a les autonomies, reforma de la llei de costes també per beneficiar els diferents territoris, més accés a la presa de decisions sobre la Unió Europeu i reducció de l'IVA als peatges, entre d'altres. Pujol també va exigir a Aznar acabar amb els atacs contra la política lingüística de la Generalitat i la unitat de la llengua, i frenar l'"agressivitat" d'Alejo Vidal-Quadras, cosa que, sobre el paper, el líder del PP va acceptar.
Quatre anys després, com relata Pujol a les seves memòries, la predisposició d'Aznar va canviar. El líder del PP va aconseguir la majoria absoluta, però tot i així va oferir a CiU entrar al govern amb carteres importants. Pujol ho va descartar per por de perdre espai electoral a Catalunya. De tota manera, CiU va votar a favor de la investidura d'Aznar, malgrat que el líder del PP ja tenia els suports garantits.
Zapatero i Puigcercós, en una reunió a la Moncloa l'any 2006 Foto: Moncloa
ERC i Zapatero, 2004: del suport a l'oposició
Després de l'etapa d'Aznar, va ser el torn de José Luis Rodríguez Zapatero, que va guanyar les eleccions de 2004, però es va quedar a pocs escons de la majoria absoluta. El PSOE va tancar un pacte amb ERC i Esquerra Unida. Als independentistes, liderats a Madrid per Joan Puigcercós, els va convèncer la idea d'"Espanya plural" que plantejava Zapatero, que es va comprometre a impulsar el català a Europa. En aquell moment, el debat va centrar-se en la llengua i va evitar altres qüestions de fons, com el sistema de finançament o la reforma de l'Estatut, que esclataria al cap de pocs mesos i acabaria retallat pel govern espanyol i impugnat al Tribunal Constitucional.Les relacions dels republicans amb Zapatero es van anar refredant a partir del segon any de govern, sobretot per la gestió de la carpeta de l'Estatut, fins al punt que quatre anys van votar en contra de la investidura del candidat del PSOE a la presidència. Els republicans, liderats aleshores per Joan Ridao, van rebutjar fer costat a Zapatero malgrat ser "un mal menor" precisament pel poc compliment del PSOE i per l'error d'aprovar un Estatut "retallat i mutilat". El 2008, però, Zapatero va poder continuar al capdavant del govern espanyol amb majoria simple, gràcies als vots del seu partit i a l'abstenció de bona part de l'hemicicle, començant pel PNB i CiU i els partits d'esquerres.
Tercera reunió de la taula de diàleg a la Moncloa. Foto: Govern
ERC i Sánchez, 2020: la taula de diàleg
Després de forçar la repetició d'eleccions el 2019, ERC es va trobar amb 13 diputats clau per facilitar una investidura, i la condició va ser crear una taula de diàleg per abordar el conflicte català dos anys després dels fets de 2017 i amb els líders independentistes a la presó i a l'exili. La taula es va reunir per primera vegada a la Moncloa el febrer de 2020 i va servir per posar les bases del diàleg com un "instrument per vehicular la solució" a través de la negociació i el pacte. El comunicat conjunt deia que la mesa es reuniria mensualment -no ha passat per la pandèmia que esclataria un mes després i per manca de voluntat política- i que qualsevol acord es faria "en el marc de la seguretat jurídica", sense cap referència a la Constitució. La segona reunió no es va fer fins al setembre de 2021, amb Pere Aragonès com a president. La tercera i última va ser el juliol de l'any passat.La proposta catalana, descartada de bon principi, era un referèndum i l'amnistia. D'aquell plantejament de màxims n'han sortit dos resultats concrets que ara ERC exhibeix, els indults -que mai s'han vinculat obertament a la negociació de la taula- i la reforma del codi penal, i el compromís d'avançar en la desjudicialització. Al marge de la qüestió nacional i també de l'acord d'investidura, els republicans també reivindiquen aquests dies de campanya mesures aprovades pel govern espanyol gràcies als seus 13 diputats al Congrés. Els ERTO durant la pandèmia, llei d'habitatge, la reforma de les pensions, l'augment del salari mínim, la derogació de la llei Wert o els avenços en drets lingüístics són alguns exemples que posa ERC per reivindicar la seva estratègia negociadora, centrada a "defensar els interessos" dels ciutadans de Catalunya que sotmetrà a l'examen final aquest 23-J i després de la patacada a les municipals.