[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Sergi Perelló és un dels noms del cap de setmana. Ha assumit la secretaria general de la Intersindical-CSC, el sindicat independentista, tal com es va acordar al darrer congrés, l'any 2018, per facilitar el relleu generacional. Substitueix l'històric Carles Sastre, que amb Isabel Pallarès en els darrers anys ha donat a l'organització gruix orgànic i discursiu per assegurar-ne un creixement ordenat gràcies a una acció sindical contundent i a convertir-la en una eina de país necessària a ulls d'àmplies capes del moviment independentista, fins fa uns anys aliè al món sindical.

Els darrers mesos la central ha tingut un rol important en conflictes laborals com els de les mines del Bages, el personal sanitari o les reivindicacions del col·lectiu de bombers, així com les convocatòries de vagues generals el 2017, 2018 i el 2019, que va liderar amb seguiment desigual malgrat que li van costar processos judicials al Tribunal Suprem.

L'organització, de les més transversals dins d'un moviment republicà ara en forta competència interna i desorientat, frega els 1.000 representants sindicals amb una posició molt sòlida a la banca, els serveis, l'administració i ensenyament i s'ha enfilat fins als 6.000 afiliats. Són dades encara discretes, però mai el sindicalisme nacional havia tingut aquesta incidència i una posició que li permetés pensar a articular un tercer pol sindical d'obediència republicana i que reivindiqui nous drets a més de defensar els existents.

Quan parlem d'estructures d'estat, parlem per exemple de la Intersindical. Un dels miratges més frustrants que els darrers anys han provocat els dirigents sobiranistes al Govern ha estat prometre la creació d'aquestes estructures per "fer com si...", fabulant sobre la possibilitat de tenir-ne sent una autonomia partint de la base que l'Estat s'ho miraria de braços plegats. Però els darrers anys, i especialment l'octubre del 2017, ens han ensenyat que això no passarà. L'Estat, via Constitucional o amb l'aplicació de mesures més contundents, no deixarà que es desbordin els estrets marges d'una autonomia reinterpretada a la baixa.

L'independentisme ha d'exigir-se excel·lir en la gestió de les competències autonòmiques (algunes d'elles ja són estructures d'estat capaces de fer país com ara la sanitat, l'escola, els mitjans públics o les infraestructures culturals) i ho ha de fer amb un objectiu republicà i l'anhel de bon govern. El que passa amb la pandèmia (n'he escrit aquesta opinió) no convida a ser positius. És necessari concebre i gestionar les eines de l'autonomia pensant en ser estat. Ser ambiciosos, tenir plans i atreure talent, com es va fer quan es va desplegar l'Agència Tributària de Catalunya. Però posar el carro davant dels bous només frustra.

Hi ha camp per córrer fora del Govern per crear estructures en el terreny de les entitats que acompanyin el procés o per esgotar el marge que tenen encara algunes administracions. En el món municipal (què se'n deu haver fet de l'AMI?) segur que es pot aspirar a més. En el terreny sindical també n'hi ha. L'independentisme no pensa plegar veles i, sigui per la via pactada o la via de la desobediència, de forma unilateral o bilateral, és necessari ser-ne més i ser més determinats com insistia Jordi Cuixart el dissabte al FAQS de TV3.

Això és també estructures sindicals disposades a pressionar des dels centres de treball, a usar les eines d'interlocució que tenen els agents socials, i a lligar els drets laborals i socials amb els nacionals. També a jugar-se-la ara que ja sabem com les gasta l'Estat i els nuls riscos que estan disposats a córrer els sindicats de matriu estatal, que el sobiranisme oficial ha tractat amb guant de seda a canvi de la foto. La complaença i l'autoengany poden ser còmodes però també s'han demostrat menys eficaces que el realisme entès no com a rendir-se o resignar-se, sinó com picar pedra, sortir al carrer, compartir lluites amb qui no pensa exactament com tu i construir majories.

Avui estarem pendents a les reaccions a l'entrevista d'Oriol Junqueras a TV3, que va sorprendre pel to i pel qüestionari retrospectiu malgrat que ell pretenia mirar endavant i fixar posició, i de Carles Puigdemont que pren la paraula per presentar llibre mentre crea el seu partit. El president de l'exili té l'ocasió d'intentar, en la línia d'ahir de Junqueras, refer ponts i confiances. Ull també aquest migdia a la visita de Felip VI i Letícia a Poblet, que tindrà forta contestació liderada per Òmnium i l'ANC i de la que us informarem sobre el terreny. Tot plegat, però, haurà de conviure amb les urgències i decisions fruit de la transmissió comunitària de la Covid-19. Encetem una setmana intensa.
 

---

Avui no et perdis

» Anàlisi: la setmana de Carles Puigdemont; per Oriol March.

» «Amb Puigdemont hi parlo entre dos i tres cops per setmana»: Junqueras a TV3, en 10 frases; per Àlvar Llobet.

» El repunt del coronavirus amenaça d'alterar de nou el calendari electoral; per Oriol March.

» Fil directe: «La repressió de PSOE‑Podemos»; per Germà Capdevila.

» Opinió: «Semillibertat»; per Jordi Muñoz.

» Els Borbons, humiliacions familiars per salvar el tron; per Pep Martí.

» El cas Pujol, a les portes del judici: les claus de vuit anys d'investigació; per Bernat Surroca.

» #els50noms: Isak Andic, l'imperi mundial de moda Mango; per Miquel Macià i Pep Martí.

» Entrevista a Jaume Barberà: «Encara espero que Fernando Simón i Antoni Trilla demanin disculpes»; per Pep Martí.

» Màfies de l'habitatge fan negoci amb l'ocupació de pisos turístics; per Andreu Merino.

» Opinió: «En una epidèmia els números parlen»; per Montserrat Tura.

» El món després dels coronavirus. Anna Fornés: «La digitalització pot comportar pèrdua de drets»; per Pep Martí.

» Opinió: «Una pandèmia plena de caspa»; per Oriol de Balanzó.

» Futbolítica: «Botifarra als Jocs dels soviètics»; per Ramon Usall.

I també plans per l'estiu...

» Els miradors amb les vistes més privilegiades de Catalunya.

» 7 maneres de fer ecoturisme a Catalunya.

» Vols començar una sèrie aquest estiu? Aquestes són les millors propostes a les plataformes; per Víctor Rodrigo.
 

---

 El passadís

La Crida, que van impulsar Carles Puigdemont, Quim Torra i Jordi Sànchez, està en ple procés de dissolució com a partit i entitat per convertir-se en la fundació de Junts, el partit que liderarà Carles Puigdemont i que preveu estar constituït a l'octubre. De moment ja fa dies que, al marge del que decidissin els associats a la consulta, han deixat el local que van obrir a Barcelona a principis de 2019. La seu del carrer Roger de Llúria, a tocar de la seu de la delegació del govern espanyol, està en lloguer i Fincas Siglo XXI busca algú per a posar-hi un negoci. En els pròxims mesos Junts haurà de buscar local, que d'entrada haurà de ser seu electoral. Per ara, el PDECat segueix tenint el local al carrer Calàbria, on van anar a parar fa uns mesos després de diversos canvis.

Vist i llegit

L'escriptor Juan Marsé, un dels grans escriptors del nostre país, va morir ahir. La seva obra és de les que millor retrata la Barcelona del franquisme, que ell va viure intensament. Us deixo aquesta entrevista que, a la revista Jot Down, li va fer el periodista Enric González al genial escriptor en llengua castellana. Parla de l'ofici d'escriure, del seu estil, de les seves vivències, de la construcció dels personatges i del seu procés d'adopció. Fins fa uns anys no es va saber que Marsé era fill natural d'un militant d'Estat Català i que el va adoptar un altre militant de la formació fundada per Francesc Macià.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1944, quan ja es veia venir la derrota militar de Hitler, un sector de l'exèrcit va preparar un cop d'estat que s'havia d'iniciar amb l'assassinat del führer al seu quarter general de Rastenburg. El coronel Claus von Stauffenberg, personatge de novel·la, membre d'una saga aristocràtica contrària al nazisme, va deixar una maleta amb explosiu incorporat als peus de Hitler durant una reunió restringida. Tot seguit va abandonar el recinte. Un grup de generals estava implicat en l'anomenada operació Valquíria, amb l'objectiu d'aconseguir el poder i aconseguir una pau negociada amb els aliats.

Malauradament, Hitler va sobreviure i va iniciar un contracop. Sembla que un oficial va apartar per atzar l'explosiu, que no el va agafar de ple. La repressió va ser ferotge i un grup de militars -entre ells Von Stauffenberg- van ser executats. D'haver mort Hitler, hauria canviat la història d'Europa. Probablement no s'hauria produït ni la partició d'Alemanya ni el domini de l'URSS a l'est. I, sobretot, Hitler hauria caigut gràcies a un grup d'alemanys. L'actor Tom Cruise va encarnar Von Stauffenberg en una pel·lícula recent. Veieu-ne aquí el tràiler.

 L'aniversari

El 20 de juliol de l'any 1919 va nàixer a Auckland, a Nova Zelanda, l'explorador, pilot i alpinista Edmund Hillary, que va morir a la mateixa ciutat el 2008. Va ser el primer occidental que va fer el cim de l'Everest, en el seu cas acompanyat del xerpa Tenzing Norgay l'any 1953. Hillary era un experimentat alpinista i va fer diverses expedicions a l'Himalaia i va liderar projectes solidaris amb la zona. Aquest documental del programa de TVE Al filo de lo imposible relata com Hillary i Norgay van fer el cim del món.

  ​ Fes clic aquí per rebre'l