[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Ahir a la tarda la pilota va començar a córrer a Qatar. Ho va fer, després la cerimònia inaugural, a l'estadi de Jor amb una derrota de la selecció nacional amfitriona, que entrena un català, davant de la de l'Equador. A l'acte inaugural amb Morgan Freeman de protagonista hi van cantar artistes de primera fila internacional com Maluma, BTS o Nicky Minaj, que no han tingut cap dubte en ser-hi, i no consta de cap selecció o estrella del futbol mundial que s'hagi negat a jugar a Qatar. També hi assistirà la casa reial espanyola, ben relacionada amb les àrabs. El futbol qatarià, els seus dòlars de fet, ja havien atret en els darrers anys estrelles d'aquest esport en el tram final de la seva carrera esportiva, des de Xavi fins a Guardiola passant per Raúl, Hierro, Romario o Batistuta.

A Qatar no es respecten els drets de les dones (malgrat que això no escandalitza tant a alguns com quan es fa a l'Iran), es persegueixen els homosexuals i el seu govern és una monarquia absolutista i corrupta. Malauradament, no és extraordinari ni excepcional. Sí que ho és, però, que una organització com la FIFA, que hauria de promoure valors vinculats a l'esport com ara la solidaritat, la companyonia, el joc net o els hàbits saludables, no tingui cap problema en corrompre's i en triar aquest país com a seu.

Us aconsello, en aquest sentit, el documental de Netflix Los entresijos de la FIFA sobre la degradació del "futbol producte" i les seves nefastes conseqüències que explica, per exemple, que en una inaudita doble designació el 2010 Rússia i Qatar passessin per davant dels Estats Units i el Regne Unit per organitzar els mundials de 2018 i 2022. En aquest darrer cas amb un tripijoc francès.

La coherència total no existeix en cap àmbit de la vida. Sempre hi ha contradiccions i només els fanàtics són coherents en tot (o ho fan veure). És contradictori, per exemple, organitzar unes olimpíades a la Xina o tenir intercanvis comercials, culturals o de qualsevol altre tipus amb països autoritaris com ara el Marroc. Però una cosa és fer la viu-viu i una altra organitzar un Mundial a Qatar amb tot el que això suposa de blanqueig d'un sistema corrupte i que ha suposat la mort de més de 6.000 treballadors tractats pràcticament com a esclaus, segons The Guardian. El president de la FIFA Gianni Infantino s'escuda en el nefast argument que no cal esgarrifar-se, que en els darrers tres mil·lennis els europeus n'hem fet de més grosses mentre clama contra la "hipocresia" de qui gosa criticar-lo.

És inexplicable el que fa la FIFA i també ho era, per cert, que sota la controvertida presidència de Sandro Rosell, el Barça, amb els valors que sempre ha volgut representar, abracés l'esponsorització qatariana. Amb el futbol, a més, plou sobre mullat perquè els règims totalitaris sempre se n'han volgut aprofitar, tal com ens recordarà aquests dies a la seva secció Futbolítica Ramon Usall. El Mundial a la Itàlia feixista del 1934 o el vergonyós campionat a l’Argentina de la dictadura militar de 1978 en són exemples encara vius.

El Mundial de Qatar genera també un dubte ètic al periodisme. Sobre si informar-ne, si col·laborar-hi o si anar-hi. Un Mundial de futbol, l'esport que mou més passions del món, és un gran esdeveniment informatiu, genera un interès innegable i històries que sempre val la pena seguir més enllà del que passa durant 90 minuts dins del camp. Com el Barça quan la dictadura del golf el patrocinava de forma generosa, el Mundial és una realitat i una demanda informativa que no es pot obviar per postureig.

Però seria erroni i frívol informar-ne com si res i, centrant-se només en el vessant esportiu, no fer notar la gravetat de la tria d'aquest país com a seu. Una tria, per cert, que ha obligat fins i tot a canviar les dates de la competició, ja que a l'estiu és impossible jugar a futbol al desert i al pas que va també ho serà al nostre país.

Dels periodistes, els espectadors i els esportistes no en depèn la tria de la seu, però sí tenir una mirada més perifèrica i més crítica. Aquests dies corria per les xarxes el fragment d'una entrevista de Xavier Bosch a Joaquim Maria Puyal, referent periodístic i pioner de les retransmissions del futbol en català. Lamentava que ell va ser a Argentina el 1978 per retransmetre el Mundial, però que aleshores no va fer massa cas al que hi passava més enllà del futbol, que no va aprofundir i que li va faltar aquesta mirada perifèrica.

Esperem que aquest cop, ja que 44 anys després es repeteix la infàmia, no torni a passar tan desapercebuda i que, malgrat que sembla difícil treure el futbol de la seva bogeria turbocapitalista, la FIFA s'ho hagi de pensar una mica més a l'hora d'empastifar a canvi de diners per ella mateixa o pels seus dirigents el millor espectacle del món. Maradona va dir en el seu comiat l'any 2001, en referència a la seva poc edificant vida personal i en l'intent de separar-la de la seva trajectòria esportiva i de la bondat de l'esport, que "la pelota no se mancha". Els dirigents del futbol mundial l'han tacada.
 

---

Avui no et perdis

» Les grans estrelles que han blanquejat Qatar; per Albert Vilanova i Lluís Girona.

» Futbolítica: Onze lectures a l'ombra de l'infame Mundial de Qatar; per Ramon Usall.

» Futbolítica: Itàlia 1934, el Mundial de Mussolini; per Ramon Usall.

» Els pressupostos culminen la legitimació del PSC com a soci al Parlament; per Oriol March.

» Opinió: «Mà estesa i puny tancat»; per Pau Juvillà.

» Entrevista a Juli Fernàndez: «L'ampliació del Prat ha de ser amb una proposta catalana, real i viable»; per Joan Serra Carne i David Cobo.

» Opinió: «​Contra la derogació del delicte de sedició!»; per Enric Marín.

» Els últims de Franco: qui són i que fan els dirigents del règim 47 anys després de la mort del dictador; per Pep Martí.

» Dades: Les urgències de la sanitat catalana: a la cua de la UE en inversió pública però líder en despesa privada; per Roger Tugas Vilardell.

» El racisme desacomplexat s'acarnissa amb els gitanos: les vivències rere les dades; per David Cobo.

» Opinió: «Qualitat legislativa i canvi cultural»; per Montserrat Tura.

» La COP27 acorda compensar els països més vulnerables per la crisi climàtica; per Maria Rabella.

» Com s'explica la mort d'un familiar als més petits de la casa?; per Aina Font.

» Jo compteixo: DM a Elon Musk; per Modernet.

» Joan Fuster d'ací a cent anys; per Francesc Viadel.
 

---

 El passadís

L'any passat ICV va desaparèixer ofegada pels deutes i es va refundar com a Esquerra Verda, partit integrat als comuns. Hi ha, però, coses i cares que no canvien, i que de fet ja venen del vell PSUC. Aquest cap de setmana han celebrat la seva conferència nacional. Ho van fer a la seu de CCOO, el seu sindicat de referència. Els va fer la "salutació" el líder del sindicat, Javier Pacheco, que és militant el partit. Els seus dos predecessors al càrrec també en són i han estat diputats per ICV i els comuns. Joan Coscubiela i Joan Carles Gallego eren a la conferència d'Esquerra Verda, que va abordar la neutralitat climàtica. També van participar dels debats, en primera fila, els històrics Jordi Guillot, Joan Boada, Marta Ribas, Joan Herrera o Andreu Mayayo, entre d'altres.

Vist i llegit

Al Teatre Borràs de Barcelona podeu veure aquestes setmanes l'obra l'Il·lusionista, que es va estrenar a Osona i que després girarà per Catalunya. La protagonitza l'humorista en Peyu i hi trobareu el seu estil més genuí: imitacions de personatges de poble i també de Lluís Llach, humor tal com raja i que fuig del que és políticament correcte... i també una mica de màgia de la de veritat enmig d'un monòleg que enganxa. Us la recomano!

 L'efemèride

Avui fa vint-i-dos anys que ETA va matar a Barcelona Ernest Lluch. Lluch, nascut el 1937 a Vilassar de Mar, va liderar els diputats del PSC a Madrid (i la seva negativa a presentar les esmenes contra la LOAPA va crear polèmica) i va ser ministre de Sanitat. Seu és l'accés universal a l'atenció sanitària. Aquest professor d'Econòmiques era un polític d'alçada intel·lectual, fervorós culer i gran coneixedor de la realitat valenciana i la basca. L'atemptat va causar un gran impacte perquè havia advocat pel diàleg per superar el conflicte armat. Aquí un vídeo d'homenatge.

 L'aniversari

Un 21 de novembre d'avui fa 66 anys naixia a Brunete (Madrid) el periodista radiofònic José Ramón de la Morena. A ell li devem l'espectacle radiofònic nocturn en forma d'entretinguda macrotertúlia esportiva. És el model d'El Larguero, mític programa de la Cadena Ser que va acabar amb anys de lideratge de José María García, figura dels 80. De la Morena es va retirar a Onda Cero, ja ha fet les paus amb García i ara dirigeix una fundació. Aquí explicava el perquè del seu adeu als micròfons.
  ​ Fes clic aquí per rebre'l