Roma, 10 de juny de 1934. A l’estadi batejat amb el nom del Partit Nacional Feixista, Itàlia i Txecoslovàquia s’enfronten en la final de la segona edició de la Copa del món de futbol. Tot escoltant l’himne italià, els jugadors de la squadra azzurra saluden el públic amb el braç alçat a l’estil feixista. El dictador Benito Mussolini, també conegut amb el sobrenom de Duce, presideix la llotja d’honor de l’estadi i és aclamat pels més de cinquanta mil espectadors que omplen el recinte esportiu i que no paren d’animar els jugadors locals al crit d’Italia! Italia! Duce! Duce!. El triomf final per dos gols a un del combinat italià, això sí, amb remuntada inclosa i necessitant una agònica pròrroga, va representar, a ulls d’un feixisme transalpí que no havia dubtat a instrumentalitzar la cita mundialista amb l’objectiu d’exaltar els seus valors, "l’evidència incontestable de la superioritat italiana".
Que el règim feixista intentaria, per tots els mitjans, utilitzar el mundial en favor dels seus postulats polítics era una cosa que no semblava gaire difícil d’imaginar el 1932, quan el congrés de la FIFA realitzat a Estocolm va decidir concedir l’organització de l’esdeveniment a la Itàlia que Mussolini liderava amb mà de ferro des del seu accés a la presidència, l’octubre de 1922 i que, ben aviat, havia convertit en una ferotge dictadura. Tot i estar sobre avís de les conseqüències polítiques que podia tenir concedir l’organització del Mundial a una dictadura feixista, que pretenia utilitzar-lo com un element d’exaltació nacionalista i de propaganda internacional de la seva doctrina, la FIFA va preferir obviar-les i no va dubtar a designar la Itàlia de Mussolini com a seu de la Copa del món de 1934.
El Partit Nacional Feixista va veure en el Mundial l’instrument ideal per multiplicar la seva propaganda i legitimar el seu model de societat. Un objectiu del qual ni tan sols s’amagava el president de la federació italiana de futbol, el lloctinent general de la Milícia Feixista Giorgio Vaccaro, que pregonava sense embuts que la finalitat darrera de l’esdeveniment era "mostrar a l’univers quin és l’ideal feixista de l’esport".
Un dels cartells del Mundial de 1934 que representava un futbolista realitzant la salutació feixista Foto: FIGC
En aquest sentit, doncs, pràcticament tot allò que va tenir a veure amb l’organització del Mundial responia a aquesta finalitat. Un dels cartells oficials ens mostrava un futbolista realitzant la salutació feixista i els estadis que van acollir els partits van ser batejats amb noms tan eloqüents com ara Partit Nacional Feixista, a Roma; Benito Mussolini, a Torí; del Littorio, a Trieste; o del Littoriale, a Bolonya, aquests darrers fent referència al símbol feixista per excel·lència, el fascio littorio romà. Tot plegat, amb l’objectiu de crear un clima de fervor patriòtic i d’exaltació nacional. Per si no n'hi hagués prou, l’organització havia afegit un nou trofeu destinat a la selecció guanyadora, la Coppa del Duce, que tenia una mida infinitament superior a la Copa Jules Rimet que la FIFA atorgava al campió.
El feixisme utilitzava el futbol per legitimar el seu poder i el futbol utilitzava el feixisme per demostrar com en podia ser d’eficient la pràctica esportiva posada al servei d’una societat basada en l’ordre. Un circumstància que va provocar una simbiosi entre esport i ideologia feixista que va quedar de manifest en la relació que van establir el règim italià i la mateixa FIFA.
Sense anar més lluny, Jules Rimet, el president de la federació internacional, va escriure el següent a propòsit del Mundial de 1934: "Quedar primer en una prova on competeixen els millors futbolistes de tots els països és una mostra de coratge i una manera d’honrar la pàtria. La federació italiana i el seu equip nacional han donat aquest exemple i aquesta lliçó organitzant i guanyant el Mundial de 1934. Els felicito i admiro la seva fe, capaç de desenvolupar aquestes virtuts".
La complicitat de Rimet amb Mussolini havia tingut un episodi previ durant l’acte de celebració del trentè aniversari de la FIFA que es va realitzar a Itàlia també el 1934. En aquella ocasió, el president de la federació internacional no es va poder estar de lloar la cordialitat amb la qual l’havia rebut el govern feixista italià.
Aquesta cordialitat havia estat corresposta per la FIFA permetent que el règim pogués lliurar la Coppa del Duce al vencedor, un trofeu que s’assignava en propietat i de manera exclusiva al campió del Mundial de 1934, i autoritzant-lo a reproduir la salutació romana tant en un dels cartells oficials de l’esdeveniment com en les cerimònies prèvies dels partits on fins i tot diverses seleccions estrangeres alçaven el braç per saludar de la manera que ho feien els feixistes.
Els jugadors de la selecció italiana exhibeixen la Copa Jules Rimet i la Coppa del Duce després de vèncer a Txecoslovàquia en la final del Mundial de 1934 Foto: Wikimedia Commons
La permissivitat de la federació internacional amb el règim italià va ser tal que fins i tot el màxim dirigent d’aquest organisme va afirmar que, durant la celebració del Mundial, havia "tingut la impressió que el president de la FIFA era Mussolini". De fet, no li faltava part de raó, ja que era el Duce qui havia decidit que, a diferència del Mundial d’Uruguai de 1930, que es va disputar íntegrament en estadis de Montevideo, a Itàlia 1934 es juguessin partits arreu del país i es lliurés un trofeu paral·lel a la Copa Jules Rimet que glorificava la figura del dictador.
Val a dir que la Itàlia feixista es va acabar emportant els dos trofeus, la Copa Jules Rimet i la Coppa del Duce, però que ho va fer amb una descarada ajuda arbitral. Un exemple en són els quarts de final de la competició, quan la squadra azzurra es va enfrontar a l’Espanya republicana, enemiga acèrrima de Mussolini, en un partit que va acabar amb empat a un gol. Aquesta circumstància va provocar la disputa d’un matx de desempat que els italians van guanyar per la mínima (1-0) obtenint així el bitllet per la semifinal.
El polèmic arbitratge dels dos partits va fer pensar a més d’un que el Duce havia mogut els seus fils per evitar una derrota transalpina. En el primer matx, les decisions del col·legiat suís Louis Baert van ser tan clamorosament favorables a la selecció local que la federació suïssa va decidir retirar-li la llicència alhora que diversos dels seus companys sol·licitaven, avergonyits, la baixa federativa. Com es podia comprovar, doncs, Benito Mussolini no estava disposat a tolerar que ningú, i menys encara l’Espanya republicana, pogués aixafar-li la guitarra durant el "seu" Mundial.
Els integrants d'Itàlia fent la salutació feixista abans d'un partit del Mundial de 1934 Foto: DEF
El triomf final de la selecció italiana, que va desfermar el deliri entre el públic local, va certificar l’èxit ideològic de l’organització, que pretenia afirmar la superioritat feixista en l’àmbit de l’exercici físic. La propaganda feixista, que pretenia demostrar l’existència d’un "home nou" amb una fe capaç de desenvolupar les virtuts físiques i morals necessàries per organitzar una competició "guerrera" i guanyar-la, havia assolit el seu objectiu.
La squadra azzurra no s’havia convertit només en la millor selecció del món sinó també en el símbol d’una nació "sana i regenerada" que escenificava l’èxit del règim feixista que liderava Mussolini. El futbol s’havia convertit, doncs, en un instrument de legitimació d’un règim infame que s’havia servit de la seva principal competició per projectar la seva imatge al món. La imatge d’una Itàlia triomfadora que va deixar ben satisfet un Benito Mussolini que va veure com res sortia malament en el "seu" Mundial.