19
de novembre
del
2022
Actualitzat
el
21
de novembre
a les
8:15h
Carles Puigdemont va acabar molt dolgut amb Miquel Iceta la tardor del 2017. Van parlar fins pràcticament hores abans de la declaració de la independència. L'objectiu era convocar eleccions catalanes i desactivar l'aplicació de l'article 155. Com més d'una vegada ha recordat l'exconseller Santi Vila, en aquella operació hi havia implicats dirigents del PP, del PSOE, del PSC, del PNB, de l'empresariat -català i espanyol-, l'Església i, fins i tot, encara que des de la distància, les institucions europees. En l'última trobada abans d'aquell fatídic 27 d'octubre de fa cinc anys, Puigdemont va retreure a Iceta que no concretés els esforços i l'ara ministre de Cultura li va demanar disculpes per no haver-se'n sortit. Per a l'independentisme, el PSC va convertir-se en enemic des d'aquell instant. No duraria per sempre, com ha demostrat la dinàmica de la legislatura i evidencia la negociació dels pressupostos, amb els socialistes al centre.
Com s'ha arribat fins aquí? El punt d'inflexió arriba després de les eleccions municipals del 2019, celebrades en ple judici al Tribunal Suprem. L'autonomia local a l'hora d'establir la política d'aliances, sumada a les múltiples travetes que oferia el mapa a les direccions de Junts -encara no establerta com a partit al marge del PDECat- i d'ERC, va propiciar que el PSC fos actor clau en ciutats com Sant Cugat del Vallès, Figueres, Cervera o Tàrrega, per exemple. En total, en 25 municipis hi va haver aliances entre els socialistes i Junts per perjudicar els interessos d'ERC, que va fer el mateix en 18 localitats. És en aquest context que es va acabar de manufacturar el pacte entre Junts i el PSC a la Diputació de Barcelona, un episodi que va tensar al màxim les costures de l'independentisme. També va generar un terrabastall a Junts, amb Puigdemont com a avalador definitiu del pacte que va negociar David Bonvehí amb Salvador Illa.
En aquell moment, Illa era el secretari d'organització del PSC. Una figura amb projecció política escassa que ara, segons les dades de totes les enquestes, parteix com a favorit per arribar a la presidència de la Generalitat. Com s'ha arribat fins aquí? En bona mesura perquè s'ha replicat a nivell parlamentari el que va passar el 2019 a nivell local i supramunicipal, tant amb ERC com amb Junts. El primer debat de política general amb Pere Aragonès com a president de la Generalitat, els de Puigdemont es van acostar al socialistes per pactar una proposta de resolució sobre l'ampliació del Prat -en la línia del que van pactar l'exvicepresident Jordi Puigneró i la ministra Raquel Sánchez-, mentre que els d'Oriol Junqueras van acordar-hi els textos vinculats amb el diàleg amb l'Estat.
El protagonisme per al PSC, però, encara havia de créixer. Ho va fer en la renovació de tots els càrrecs caducats que depenen del Parlament: la Sindicatura de Greuges, la Sindicatura de Comptes, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) i l'Autoritat Catalana de Protecció de Dades. Aquesta renovació es va fer d'esquenes a la majoria parlamentària articulada pel Govern -en aquell moment, encara de coalició-, perquè en van quedar fora la CUP -facilitadora de la investidura- i els comuns, claus en els pressupostos d'enguany. Les dues formacions són prioritàries per a Aragonès a l'hora d'aprovar els comptes del 2023; també ho és Junts, ara que ja no forma part del Govern.
Davant dels dubtes que existeixen sobre el suport dels exsocis als pressupostos, el president ha anat obrint progressivament el ventall. També ho ha fet la consellera d'Economia, Natàlia Mas, que aquesta setmana va indicar que l'executiu està "obert a tothom" per aprovar els comptes. Aragonès mai ha tancat taxativament la porta al PSC com sí que va fer Junqueras just després que el Govern es trenqués, i en les últimes setmanes s'ha anat generant la pista d'aterratge necessària per als socialistes amb la reforma del codi penal i la derogació de la sedició. El president d'ERC, en una entrevista a El Periódico, va assenyalar que per aterrar la negociació dels comptes amb el PSC, calia veure el seu compromís amb la reforma del delicte de malversació.
Aquesta reforma, que es negocia de manera incipient i que es vol fer de manera "quirúrgica" perquè pot tenir implicacions públiques nocives per als partits que la promouen -la intenció és desvincular la iniciativa de qualsevol benefici per als corruptes-, és la protagonista dels passos previs a la reunió de la taula de diàleg prevista per les "properes setmanes". Coincideix en el temps i en l'espai amb el tram final de la tramitació dels pressupostos generals de l'Estat, palanca negociadora que ha utilitzat ERC per falcar la reforma del codi penal. La malversació -delicte d'alta complexitat- és la propera parada, i la discreció torna a ser la divisa de les converses.
De moment, això sí, el PSC s'ha anat situant al centre de la partida a Catalunya, implicat en les converses pels comptes des que l'exconseller Jaume Giró els va anar citant per compartir els grans números del projecte, ara en mans de Natàlia Mas. La idea del Govern és portar els comptes al Parlament abans que acabi l'any, i tots els hipotètics socis ja han avisat que per validar-los necessiten una negociació prèvia. El socialistes, de fet, reclamen que se'ls faci arribar "documentació tècnica" abans d'entrar al fons de la qüestió. Del desenllaç dels comptes no només en depèn la seva aprovació, sinó també quina política d'aliances es desenvolupa després de les municipals.
En aquest sentit, Barcelona i la Diputació ja apareixen en l'horitzó com a peces cobejades. La relació entre Junts i el PSC, malgrat les crítiques creuades, sempre ha tingut interlocutors vàlids que s'han anat citant de manera discreta, com feia Jordi Sànchez quan era secretari general de la formació. L'exconsellera Lourdes Ciuró, per exemple, no va descartar en una entrevista a NacióDigital excloure el PSC de pactes de cara a la Generalitat. I, a l'Ajuntament, la presència de Xavier Trias com a candidat és interpretada dins de sectors de Junts com una plataforma per pactar amb els socialistes. A finals de juliol, quan s'han de constituir les diputacions, se sabrà tot.
Com s'ha arribat fins aquí? El punt d'inflexió arriba després de les eleccions municipals del 2019, celebrades en ple judici al Tribunal Suprem. L'autonomia local a l'hora d'establir la política d'aliances, sumada a les múltiples travetes que oferia el mapa a les direccions de Junts -encara no establerta com a partit al marge del PDECat- i d'ERC, va propiciar que el PSC fos actor clau en ciutats com Sant Cugat del Vallès, Figueres, Cervera o Tàrrega, per exemple. En total, en 25 municipis hi va haver aliances entre els socialistes i Junts per perjudicar els interessos d'ERC, que va fer el mateix en 18 localitats. És en aquest context que es va acabar de manufacturar el pacte entre Junts i el PSC a la Diputació de Barcelona, un episodi que va tensar al màxim les costures de l'independentisme. També va generar un terrabastall a Junts, amb Puigdemont com a avalador definitiu del pacte que va negociar David Bonvehí amb Salvador Illa.
En aquell moment, Illa era el secretari d'organització del PSC. Una figura amb projecció política escassa que ara, segons les dades de totes les enquestes, parteix com a favorit per arribar a la presidència de la Generalitat. Com s'ha arribat fins aquí? En bona mesura perquè s'ha replicat a nivell parlamentari el que va passar el 2019 a nivell local i supramunicipal, tant amb ERC com amb Junts. El primer debat de política general amb Pere Aragonès com a president de la Generalitat, els de Puigdemont es van acostar al socialistes per pactar una proposta de resolució sobre l'ampliació del Prat -en la línia del que van pactar l'exvicepresident Jordi Puigneró i la ministra Raquel Sánchez-, mentre que els d'Oriol Junqueras van acordar-hi els textos vinculats amb el diàleg amb l'Estat.
El protagonisme per al PSC, però, encara havia de créixer. Ho va fer en la renovació de tots els càrrecs caducats que depenen del Parlament: la Sindicatura de Greuges, la Sindicatura de Comptes, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) i l'Autoritat Catalana de Protecció de Dades. Aquesta renovació es va fer d'esquenes a la majoria parlamentària articulada pel Govern -en aquell moment, encara de coalició-, perquè en van quedar fora la CUP -facilitadora de la investidura- i els comuns, claus en els pressupostos d'enguany. Les dues formacions són prioritàries per a Aragonès a l'hora d'aprovar els comptes del 2023; també ho és Junts, ara que ja no forma part del Govern.
Davant dels dubtes que existeixen sobre el suport dels exsocis als pressupostos, el president ha anat obrint progressivament el ventall. També ho ha fet la consellera d'Economia, Natàlia Mas, que aquesta setmana va indicar que l'executiu està "obert a tothom" per aprovar els comptes. Aragonès mai ha tancat taxativament la porta al PSC com sí que va fer Junqueras just després que el Govern es trenqués, i en les últimes setmanes s'ha anat generant la pista d'aterratge necessària per als socialistes amb la reforma del codi penal i la derogació de la sedició. El president d'ERC, en una entrevista a El Periódico, va assenyalar que per aterrar la negociació dels comptes amb el PSC, calia veure el seu compromís amb la reforma del delicte de malversació.
La malversació, element clau del diàleg
Aquesta reforma, que es negocia de manera incipient i que es vol fer de manera "quirúrgica" perquè pot tenir implicacions públiques nocives per als partits que la promouen -la intenció és desvincular la iniciativa de qualsevol benefici per als corruptes-, és la protagonista dels passos previs a la reunió de la taula de diàleg prevista per les "properes setmanes". Coincideix en el temps i en l'espai amb el tram final de la tramitació dels pressupostos generals de l'Estat, palanca negociadora que ha utilitzat ERC per falcar la reforma del codi penal. La malversació -delicte d'alta complexitat- és la propera parada, i la discreció torna a ser la divisa de les converses.
De moment, això sí, el PSC s'ha anat situant al centre de la partida a Catalunya, implicat en les converses pels comptes des que l'exconseller Jaume Giró els va anar citant per compartir els grans números del projecte, ara en mans de Natàlia Mas. La idea del Govern és portar els comptes al Parlament abans que acabi l'any, i tots els hipotètics socis ja han avisat que per validar-los necessiten una negociació prèvia. El socialistes, de fet, reclamen que se'ls faci arribar "documentació tècnica" abans d'entrar al fons de la qüestió. Del desenllaç dels comptes no només en depèn la seva aprovació, sinó també quina política d'aliances es desenvolupa després de les municipals.
En aquest sentit, Barcelona i la Diputació ja apareixen en l'horitzó com a peces cobejades. La relació entre Junts i el PSC, malgrat les crítiques creuades, sempre ha tingut interlocutors vàlids que s'han anat citant de manera discreta, com feia Jordi Sànchez quan era secretari general de la formació. L'exconsellera Lourdes Ciuró, per exemple, no va descartar en una entrevista a NacióDigital excloure el PSC de pactes de cara a la Generalitat. I, a l'Ajuntament, la presència de Xavier Trias com a candidat és interpretada dins de sectors de Junts com una plataforma per pactar amb els socialistes. A finals de juliol, quan s'han de constituir les diputacions, se sabrà tot.