20
de novembre
de
2022, 20:00
Actualitzat:
21
de novembre,
11:10h
Una multitudinària manifestació contra la gestió d'Isabel Díaz Ayuso del sistema de salut va sacsejar Madrid diumenge passat, amb unes 200.000 persones que hi exigien més recursos. La protesta ha esperonat els sanitaris catalans, que reclamen de fa temps més plantilla i inversió. I efectivament, les dades són prou clares: la despesa pública en salut a Catalunya se situa a la cua dels països europeus de l'entorn. No així pel que fa a la privada, on es troba en posicions capdavanteres.
Quant gasta cada estat en despesa sanitària, en comparació amb Catalunya?
La pastilla gris a cada columna marca la distància entre la inversió catalana i la de la UE-15
Aquestes dades inclouen, pel que fa a Catalunya, la despesa realitzada per part de la Generalitat (la major part, atès que en té les competències transferides) però també aquella feta directament per l'Estat i la dels ajuntaments. Es mostren les xifres del 2019 i les del 2020 (les últimes disponibles) per evitar fixar-se tan sols en un any extraordinari com el de l'esclat de la Covid. I es tracta d'una estadística realitzada internacionalment per l'OCDE que el Departament de Salut complementa amb les dades pròpies del país, per facilitar-ne la comparativa.
Es pot consultar tant pel que fa a despesa en relació al percentatge del PIB com en dòlars gastats per habitant, si bé no plasmats de forma directa, sinó segons paritat del poder de compra. Això permet que sigui més realista posar en relació països amb costs de la vida molt dispars. I la conclusió és molt clara, si es compara Catalunya amb els estats de la UE-15 (aquells que conformaven la Unió Europea abans de l'expansió oriental del 2004, considerats l'entorn més homologable i referent).
Si fos un estat, Catalunya s'hauria situat el 2020 en el lloc 14 de la UE-15 pel que fa a despesa pública en salut en dòlars per habitant (només per davant de Grècia i Portugal) i en la posició 12 si es calcula en percentatge del PIB (superaria també a Irlanda i Luxemburg). En canvi, pel que fa a la despesa sanitària privada, només cinc estats de la UE-15 en destinaven més que Catalunya en dòlars per habitant i n'eren tan sols quatre en relació al percentatge del PIB. Aquesta despesa privada està conformada en un 99% per les assegurances privades de salut i els serveis sanitaris puntuals pagats directament pels ciutadans.
En termes absoluts, i agafant com a referència els recursos com a percentatge del PIB, això implica que la despesa sanitària pública catalana hauria d'incrementar-se en quasi 3.000 milions d'euros anuals per equiparar-se a la de la UE-15. Si simplement volgués situar-se en la mitjana espanyola, l'augment hauria de ser de 2.000 milions d'euros i, si el referent és el conjunt de la Unió Europea en l'actual composició, amb una mica més de 1.000 milions d'euros n'hi hauria prou. De fet, la inversió en salut de la Generalitat del 2021 ja va créixer en 532 milions més i l'actual conseller, Manel Balcells, promet 1.000 milions més en els propers pressupostos. Tot i això, previsiblement els recursos dels altres països també estaran augmentant, motiu pel qual no està clar si des del 2020 s'ha retallat gaire distància.
Com s'ha constatat, Catalunya es troba fins i tot per sota de la despesa pública global de l'Estat. Si la comparativa es fa pels mateixos anys amb les altres comunitats autònomes, la Generalitat va aconseguir superar el 2020 per primer cop la inversió sanitària mitjana en recursos per habitant en termes absoluts, però segueix quedant clarament per sota pel que fa a percentatge del PIB o transposant la despesa per càpita segons paritat del poder de compra. Això es deu, almenys en part, al dèficit fiscal, ja que els catalans paguen impostos a l'Estat en funció de la riquesa, però després aquests es reparteixen sense quasi tenir en compte el PIB o el cost de la vida a cada territori. En tots els casos, però, la inversió sanitària més baixa és la de la Comunitat de Madrid -i de forma destacada-, epicentre de les mobilitzacions del sector.
Quant gasta cada govern autonòmic en despesa sanitària?
Aquestes dades només tenen en compte els recursos públics, no els privats, i la despesa amb paritat de preus es mostra en relació a la mitjana estatal (=100)
Com mostren els gràfics inicials, Catalunya se situa també per darrere del conjunt de l'Estat en despesa sanitària privada, sobretot si es calcula com a percentatge del PIB (2,6% i 2,9%, respectivament). Malgrat tot, la generalització de les assegurances privades està avançant molt els darrers anys. Segons els baròmetres sanitaris, tan sols un 24% de catalans admetia que en tenia, el 2010, però l'any passat ja n'havien contractat alguna un 40%.
Curiosament, segons les dades comparatives internacionals, l'increment de despesa sanitària privada ha evolucionat de forma molt menys exagerada els darrers anys a Catalunya (del 2,4% al 2,6%, entre 2013 i 2020). Això es pot deure a l'auge de les assegurances de baix cost que ofereixen moltes mútues, amb quotes baixes i, a la pràctica, serveis coberts igualment mínims. Sigui com sigui, la tònica global no és a l'alça d'aquests serveis privats, sinó a l'estabilització o retrocés: la despesa que s'hi destina al conjunt de la UE-15, tota la UE i l'OCDE ha caigut una o dues dècimes del PIB els últims set anys, el contrari que a Catalunya.
Quants catalans declaren tenir contractada una assegurança privada de salut?
Ara bé, aquesta contractació creixent d'assegurances no es correspon amb una valoració més negativa dels catalans del sector públic. En els darrers 11 anys, la nota mitjana global que rep en els baròmetres sanitaris balla quasi sempre entre el 6,8 i el 7 i, en el sondeig del 2021, es va situar precisament en el 6,9. El col·lapse que va provocar la Covid no li passa factura. I pel que fa a àmbits més concrets, l'atenció especialitzada se situa lleugerament per sota però amb puntuacions similars a les d'anys previs, mentre que l'atenció hospitalària i les urgències fins i tot milloren la valoració.
L'única excepció a aquesta tendència és l'atenció primària. Històricament, era l'àmbit sanitari més valorat, amb notes clarament per sobre del 7, però els últims anys ha caigut, situant-se ja el 2021 per sota la mitjana, amb un 6,7. De fet, és precisament l'atenció primària on els professionals es mostren més crítics i reivindicatius, exigint més plantilla i recursos. I encara més, recents declaracions del conseller de Salut posant en qüestió el model longitudinal han inquietat tant els sanitaris com a gent gran.
Com valoren els catalans l'atenció sanitària pública en general i en cadascun dels seus àmbits, en una escala de 0 a 10?
Es mostren només els valors en què es mouen les puntuacions, no tota l'escala, per ressaltar les variacions produïdes
Una de les crítiques de l'atenció primària són les llistes d'espera, ja que un de cada quatre catalans triguen més de 10 dies a tenir visita amb el metge de capçalera. Un fet que no s'hauria de deure a un sobreús d'aquests centres sanitaris, ja que precisament Catalunya és el territori de l'Estat on la ciutadania els visita menys. Hi va 5,9 cops l'any, de mitjana, mentre que, al conjunt de l'Estat, això es fa 7,9 vegades i alguns territoris com Castella i Lleó i Extremadura freguen les 11. Les visites a l'atenció primària es disparen entre la gent gran i Catalunya té una població relativament jove, cosa que ajudaria a entendre aquesta dada, però hi ha d'altres territoris com Múrcia, les Illes Balears i les Canàries on hi ha una proporció menor d'habitants en edat de jubilació.
Quantes visites feia cada ciutadà als centres d'atenció primària, de mitjana, el 2019?
Quant gasta cada estat en despesa sanitària, en comparació amb Catalunya?
La pastilla gris a cada columna marca la distància entre la inversió catalana i la de la UE-15
Aquestes dades inclouen, pel que fa a Catalunya, la despesa realitzada per part de la Generalitat (la major part, atès que en té les competències transferides) però també aquella feta directament per l'Estat i la dels ajuntaments. Es mostren les xifres del 2019 i les del 2020 (les últimes disponibles) per evitar fixar-se tan sols en un any extraordinari com el de l'esclat de la Covid. I es tracta d'una estadística realitzada internacionalment per l'OCDE que el Departament de Salut complementa amb les dades pròpies del país, per facilitar-ne la comparativa.
Es pot consultar tant pel que fa a despesa en relació al percentatge del PIB com en dòlars gastats per habitant, si bé no plasmats de forma directa, sinó segons paritat del poder de compra. Això permet que sigui més realista posar en relació països amb costs de la vida molt dispars. I la conclusió és molt clara, si es compara Catalunya amb els estats de la UE-15 (aquells que conformaven la Unió Europea abans de l'expansió oriental del 2004, considerats l'entorn més homologable i referent).
Si fos un estat, Catalunya s'hauria situat el 2020 en el lloc 14 de la UE-15 pel que fa a despesa pública en salut en dòlars per habitant (només per davant de Grècia i Portugal) i en la posició 12 si es calcula en percentatge del PIB (superaria també a Irlanda i Luxemburg). En canvi, pel que fa a la despesa sanitària privada, només cinc estats de la UE-15 en destinaven més que Catalunya en dòlars per habitant i n'eren tan sols quatre en relació al percentatge del PIB. Aquesta despesa privada està conformada en un 99% per les assegurances privades de salut i els serveis sanitaris puntuals pagats directament pels ciutadans.
En termes absoluts, i agafant com a referència els recursos com a percentatge del PIB, això implica que la despesa sanitària pública catalana hauria d'incrementar-se en quasi 3.000 milions d'euros anuals per equiparar-se a la de la UE-15. Si simplement volgués situar-se en la mitjana espanyola, l'augment hauria de ser de 2.000 milions d'euros i, si el referent és el conjunt de la Unió Europea en l'actual composició, amb una mica més de 1.000 milions d'euros n'hi hauria prou. De fet, la inversió en salut de la Generalitat del 2021 ja va créixer en 532 milions més i l'actual conseller, Manel Balcells, promet 1.000 milions més en els propers pressupostos. Tot i això, previsiblement els recursos dels altres països també estaran augmentant, motiu pel qual no està clar si des del 2020 s'ha retallat gaire distància.
Com s'ha constatat, Catalunya es troba fins i tot per sota de la despesa pública global de l'Estat. Si la comparativa es fa pels mateixos anys amb les altres comunitats autònomes, la Generalitat va aconseguir superar el 2020 per primer cop la inversió sanitària mitjana en recursos per habitant en termes absoluts, però segueix quedant clarament per sota pel que fa a percentatge del PIB o transposant la despesa per càpita segons paritat del poder de compra. Això es deu, almenys en part, al dèficit fiscal, ja que els catalans paguen impostos a l'Estat en funció de la riquesa, però després aquests es reparteixen sense quasi tenir en compte el PIB o el cost de la vida a cada territori. En tots els casos, però, la inversió sanitària més baixa és la de la Comunitat de Madrid -i de forma destacada-, epicentre de les mobilitzacions del sector.
Quant gasta cada govern autonòmic en despesa sanitària?
Aquestes dades només tenen en compte els recursos públics, no els privats, i la despesa amb paritat de preus es mostra en relació a la mitjana estatal (=100)
Cada cop més assegurances privades
Com mostren els gràfics inicials, Catalunya se situa també per darrere del conjunt de l'Estat en despesa sanitària privada, sobretot si es calcula com a percentatge del PIB (2,6% i 2,9%, respectivament). Malgrat tot, la generalització de les assegurances privades està avançant molt els darrers anys. Segons els baròmetres sanitaris, tan sols un 24% de catalans admetia que en tenia, el 2010, però l'any passat ja n'havien contractat alguna un 40%.
Curiosament, segons les dades comparatives internacionals, l'increment de despesa sanitària privada ha evolucionat de forma molt menys exagerada els darrers anys a Catalunya (del 2,4% al 2,6%, entre 2013 i 2020). Això es pot deure a l'auge de les assegurances de baix cost que ofereixen moltes mútues, amb quotes baixes i, a la pràctica, serveis coberts igualment mínims. Sigui com sigui, la tònica global no és a l'alça d'aquests serveis privats, sinó a l'estabilització o retrocés: la despesa que s'hi destina al conjunt de la UE-15, tota la UE i l'OCDE ha caigut una o dues dècimes del PIB els últims set anys, el contrari que a Catalunya.
Quants catalans declaren tenir contractada una assegurança privada de salut?
Cau la valoració de l'atenció primària
Ara bé, aquesta contractació creixent d'assegurances no es correspon amb una valoració més negativa dels catalans del sector públic. En els darrers 11 anys, la nota mitjana global que rep en els baròmetres sanitaris balla quasi sempre entre el 6,8 i el 7 i, en el sondeig del 2021, es va situar precisament en el 6,9. El col·lapse que va provocar la Covid no li passa factura. I pel que fa a àmbits més concrets, l'atenció especialitzada se situa lleugerament per sota però amb puntuacions similars a les d'anys previs, mentre que l'atenció hospitalària i les urgències fins i tot milloren la valoració.
L'única excepció a aquesta tendència és l'atenció primària. Històricament, era l'àmbit sanitari més valorat, amb notes clarament per sobre del 7, però els últims anys ha caigut, situant-se ja el 2021 per sota la mitjana, amb un 6,7. De fet, és precisament l'atenció primària on els professionals es mostren més crítics i reivindicatius, exigint més plantilla i recursos. I encara més, recents declaracions del conseller de Salut posant en qüestió el model longitudinal han inquietat tant els sanitaris com a gent gran.
Com valoren els catalans l'atenció sanitària pública en general i en cadascun dels seus àmbits, en una escala de 0 a 10?
Es mostren només els valors en què es mouen les puntuacions, no tota l'escala, per ressaltar les variacions produïdes
Una de les crítiques de l'atenció primària són les llistes d'espera, ja que un de cada quatre catalans triguen més de 10 dies a tenir visita amb el metge de capçalera. Un fet que no s'hauria de deure a un sobreús d'aquests centres sanitaris, ja que precisament Catalunya és el territori de l'Estat on la ciutadania els visita menys. Hi va 5,9 cops l'any, de mitjana, mentre que, al conjunt de l'Estat, això es fa 7,9 vegades i alguns territoris com Castella i Lleó i Extremadura freguen les 11. Les visites a l'atenció primària es disparen entre la gent gran i Catalunya té una població relativament jove, cosa que ajudaria a entendre aquesta dada, però hi ha d'altres territoris com Múrcia, les Illes Balears i les Canàries on hi ha una proporció menor d'habitants en edat de jubilació.
Quantes visites feia cada ciutadà als centres d'atenció primària, de mitjana, el 2019?