Les tres grans ciutats de l’interior de Catalunya són clau si parlem de reequilibri. I ens referim Igualada, Manresa i Vic, però també els territoris que lideren. Equilibri significa optar per difondre activitat i residència més enllà de l’àrea de Barcelona, avui massa concentrades. Aquest és un moviment que ja està en marxa, però amb una energia exigua.
Aquestes tres comarques són les decisives, i no d’altres, perquè al llarg de la costa i del prelitoral les opcions són majors. Si s’establissin serveis ferroviaris regionals, com Madrid ha fet en Alta Velocitat, aleshores Lleida, Tortosa o Figueres estarien a una hora de Barcelona. I encara més a prop quedarien les ciutats intermèdies (Vilafranca, Hostalric…) que haurien de disposar d’estació per a aquests serveis.
Aquesta oferta es podria començar demà mateix perquè només ens calen algunes estacions en la línia existent. Però aleshores, Igualada, Manresa i Vic ens quedarien més distants, a una hora i mitja, més llunyanes que no pas Lleida i aquest és el problema que hem d’afrontar. Reequilibrar implica que la primera opció a resoldre seria situar-les just per sota d’una hora de viatge vers Barcelona, amb unes conseqüències que, a més, millorarien Ripoll, Berga, Solsona i companyia.
La primera prioritat, doncs, no és el Ferrocarril Transversal, ara recuperat dels plans de fa quinze anys, que és secundari. El primer pas no és a una corona distant. La prioritat ha de ser directament radial, encara que això sembli un contrasentit. I no ho és, perquè hem d’expandir lluny del centre.
Serveis
Ara, finalment, s’establiran Rodalies amb centre a Manresa, des de Lleida a Terrassa. Aquesta bona notícia només serà completa si hi ha directes Manresa - Terrassa i Manresa - Lleida, en aquest cas amb alguna parada intermèdia. No oblidem que anar avui de Manresa a Barcelona és més lent que fa un segle.
De forma similar, cal pensar en directes Vic - Granollers i unes Rodalies centrades a Vic, des de Granollers fins a Puigcerdà. Per aquí és com es començaria a posar en valor el país interior. I amb Igualada? -ai!, no podem, només tenim un carrilet de metre d’ample de vies, que tarda tres quarts d’hora fins a Martorell i uns altres tants fins a Barcelona!-. I sí que hi podria haver semidirectes que guanyessin 14 minuts entre Martorell i Barcelona però, per ara, no en els ofereixen. I, tanmateix, no hi hauria d’haver unes Rodalies entre Igualada i Martorell? I per què no hi són?, per què ningú mai les ha formulades? Això ja no són serveis, és infraestructura i ara hi entrarem.
Nova infraestructura
Escurçar radicalment el temps entre Vic i Granollers, implicaria estalviar-se el llarg Congost: 30 minuts de temps de recorregut. Es podria recórrer, des de Centelles a La Garriga, en 5 minuts, amb un túnel directe, rectilini, de pendent uniforme, a 150km/h i deixar les Rodalies d’estació a estació intermèdia. Podria ser un sol túnel bidireccional; el segon ja el farem d’aquí a uns anys. El seu cost resultaria molt inferior al soterrament de l'R3 a Montcada i equival a quilòmetre i mig de la línia L9 del Metro.
Això sí que seria un reequilibri territorial!
I amb Manresa? De manera similar, podem plantejar un eix potent direcció Martorell, que superi el carrilet i que relligui el Bages amb el Delta del Llobregat. Com al Congost direcció Vic, serien uns altres 10 km de nova via, sobretot en un túnel de costos similars. Com a resultat, les mercaderies des de Lleida arribarien al port. Perquè ara no poden passar pels túnels de Terrassa, Sabadell i per dins Barcelona per arribar a enlloc. També seria un reequilibri territorial fenomenal i superaríem, com amb Vic, el fre de les muntanyes en dues ciutats que estan a 50 quilòmetres en línia recta de la capital.
I així no ha de servir sols per anar a Barcelona sinó també a tota la seva regió. I perquè aquesta irradiï enfora, talment com cal. I ens queda Igualada fora de joc, sense Rodalies i amb un carrilet. A Igualada li han promès Alta Velocitat i Eix Transversal Ferroviari per modernitzar-se de cop; per passar del món antic -quasi propi de parc d’atraccions- al futur. Igualada es connectaria amb el centre de Barcelona al preu de deixar la comarca de banda. Bé si arriba un dia l’AV, per una línia que seria el camí històric de Barcelona a Lleida pel Bruc, però això no treu que a l’Anoia li calen Rodalies, com hi són a totes les comarques metropolitanes i més enllà. A l’Anoia només travessen pel nord, per Calaf, de Manresa cap a Cervera.
Ens atrevim, doncs, i plantegem una nova línia de Rodalies des de Martorell, continuïtat de la línia R4, amb estàndard de velocitat alta, amb aturada a Piera i que el carrilet faci de Rodalies locals entre Igualada i Martorell, talment com les hem plantejat a Osona i Bages. Per què fins ara no s’han plantejat unes Rodalies en un sistema urbà que aplega 100.000 habitants? Gran misteri aquí, però no pas a la perifèria de Madrid, on han crescut enormement. Reivindiquem Rodalies a l’Anoia i, de la mateixa forma que aquestes van més enllà de Vic i Manresa, tampoc Igualada ha de ser un cul-de-sac, ja que cal enfilar vers Cervera i/o Manresa.
Carrilet, Rodalies, Alta Velocitat
Podem aspirar a un sistema ferroviari complet, amb tots els seus estadis, però fent bé la feina. No ens cal una segona via al carrilet mètric del Bages i l’Anoia, per tal d’anar a la mateixa velocitat. Tampoc ens cal doblar via al Congost cap a Vic amb un impacte i cost excessius per tal de fer ben bé el mateix que ja fem. Ens calen Rodalies, en ample major, en situació de ser ample estàndard europeu quan canviem el conjunt de la xarxa. Ens calen Rodalies que redistribueixin la jerarquia màxima de l’AV, però no podem saltar del carrilet a l’AV, sense el graó d’entremig, el qual organitza el sistema regional de poblacions, per damunt del món local del carrilet. Necessitem camins, carreteres i autopistes, però no només camins i autopistes.
Retornant al principi, amb Igualada, Manresa i Vic ens juguem l’oportunitat d’un país reequilibrat. L’objectiu es podria assolir per mitjans moderats en cost i complexitat. En síntesi, el debat territorial de país, un debat que per ara vola al setè cel, ha de ser aterrat amb rigor. El territori, que és el principal capital públic, demana gestió diligent i consens social i no fantasies.