Durant un eclipsi solar total, la foscor sobtada que transforma el dia en nit és un dels fenòmens més impactants de l’astronomia. La clau rau en el fet que no es tracta d’una posta de sol progressiva, sinó de l’ombra de la Lluna cobrint la Terra a gran velocitat.
Aquest fenomen, que es podrà observar en pròxims esdeveniments com l’eclipsi solar del 12 d’agost , no només té una explicació científica sinó també un fort impacte emocional. Experts en psicologia assenyalen que presenciar un eclipsi pot generar una sensació d’admiració profunda, una emoció vinculada a la percepció d’immensitat i al replantejament de la nostra comprensió del món que converteix l’eclipsi solar en molt més que un simple esdeveniment astronòmic.
Per què es fa de nit durant un eclipsi solar?
Que es faci de nit durant un eclipsi pot semblar sorprenent, però la nit és una experiència quotidiana. La diferència és que la nit habitualment arriba de forma gradual. Durant el dia el cel és blau perquè la llum del Sol, en entrar a l’atmosfera, es dispersa en xocar amb molècules de nitrogen, oxigen i petites partícules. Aquest procés s’anomena dispersió de Rayleigh i afavoreix especialment la llum blava, de manera que percebem el cel de color blau.
Quan el Sol es pon darrere l’horitzó un dia qualsevol, deixa d’il·luminar progressivament tota l’atmosfera que tenim sobre nosaltres i només en queden il·luminades les capes més altes. Com que la quantitat d’atmosfera il·luminada disminueix, també disminueix la llum dispersada.
El blau del cel es va apagant a mesura que la llum solar ja no il·lumina l’atmosfera situada sobre nostre. En aquest moment el blau desapareix i la nit és completa, amb els estels visibles. Aquest procés gradual dura aproximadament entre 70 i 90 minuts. Durant un eclipsi total, però, la nit arriba d’una manera molt diferent. En aquest cas és l’ombra de la Lluna la que provoca la foscor.
Com apagar i encendre el cel amb un "interruptor"
Imaginem una persona situada just al límit de la zona d’ombra. Si poguéssim congelar el temps, veuria el cel blau sobre seu i l’ombra davant dels peus. Si fes una passa endavant i entrés a l’ombra, el cel es tornaria negre immediatament i apareixerien els estels; si fes una passa enrere, el cel tornaria a ser blau. Seria com si algú apagués i encengués el cel amb un interruptor.
En la realitat, però, el temps no s’atura. L’ombra de la Lluna es desplaça sobre la Terra a uns 1 300 quilòmetres per hora i ens cobreix de cop. El resultat és que el cel blau s’apaga sobtadament i apareix una nit completa. Durant aquest moment es poden veure estrelles i la temperatura baixa.
En l’eclipsi del 12 d’agost aquesta foscor durarà aproximadament un minut i mig. Quan l’ombra passa, el cel torna a il·luminar-se també de manera sobtada. La sensació és com si algú hagués apagat i encès el cel amb un “interruptor màgic”. Aquesta experiència, tan diferent de la nostra experiència quotidiana, desperta l’emoció d’admiració profunda.
L’emoció de l’admiració profunda ens uneix
La psicologia recentment ha començat a estudiar aquesta emoció. Una emoció és un estat afectiu intens i passatger que apareix en resposta a estímuls rellevants i provoca canvis fisiològics, cognitius i conductuals. Exemples en són la por, la ira, l’alegria o l’enamorament. L’admiració profunda produeix diversos efectes: sensació de petitesa personal, alteracions en la percepció del temps (com si s’alentís), pell de gallina i expressions facials o vocalitzacions similars en diferents cultures. Diversos autors expliquen que aquesta emoció es defineix per dos elements: la percepció d’immensitat i la necessitat d’acomodació.
La impressió d'immensitat apareix davant experiències percebudes com molt més grans que les habituals, com paisatges imponents o fenòmens naturals extraordinaris, i sovint provoca una sensació de reducció del propi jo. La necessitat d’acomodació implica que aquestes experiències desafien els esquemes mentals existents i obliguen a replantejar la comprensió del món.
Altre grup d'experts proposa que aquesta emoció podria haver estat seleccionada evolutivament perquè aporta avantatges en tres àmbits. En primer lloc, millora la cooperació social: experimentar admiració profunda fa que ens sentim petits i sentim la necessitat de cooperar amb les altres persones. Augmenta la generositat, la humilitat i la disposició a ajudar els altres, en part perquè redueix l’egoisme individual.
En segon lloc, afavoreix el processament reflexiu. Les experiències que generen admiració impulsen a buscar significat, pensar de manera més analítica i explorar noves idees. Això pot haver contribuït al desenvolupament de sistemes de creences compartits i també al progrés del coneixement científic. Finalment, pot influir en la selecció de parella. Gaudir experiències estètiques o transcendents pot actuar com un senyal de qualitats personals desitjables, com la sensibilitat o el benestar psicològic.
Sentirà vosté una emoció profunda el pròxim 12 d’agost?
Si la sent, el mateix Einstein se sentiria orgullós de vosté. Tal com va dir, la cosa més bella que podem experimentar és el misteri, l’emoció fonamental que es troba a l’origen del veritable art i de la ciència. Qui ja no pot meravellar-se ni sentir admiració és, segons ell, com una espelma apagada. Aquesta idea resumeix el valor d’experiències com l’observació d’un eclipsi, capaces de despertar en nosaltres la fascinació davant la immensitat de l’univers.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
