El món es pot dividir en dos tipus de persones: els que es mengen el pollastre amb la pell i els que l'eviten peti qui peti. Els segons solen demostrar certa superioritat moral: "Jo, el pollastre, sempre sense pell: que no saps que duu càncer?". Aquest tipus de carn blanca és una font de proteïnes, vitamines i minerals, però l'embolcall se sol considerar l'excepció, contraproduent per la salut. Ara bé, què té de realitat aquesta percepció?
La pell del pollastre se sol desaconsellar per diversos motius. D'una banda, per la quantitat de greix que conté —uns 40 grams de cada 100, segons la USDA–. Per l'altra, pel temor que contingui malalties: la part exterior d'aquest animal és la que està més exposada a l'entorn, és a dir a possibles antibiòtics, és a dir a possibles bacteris. La ciència ha desmentit totes dues reticències.
La pell del pollastre: ni tòxica ni dolenta per la salut
Anem a pams. Sobre el primer temor, és veritat: la pell conté més greix que la part interior del pollastre. Ara, això és negatiu? No pas. Un estudi de Harvard assegura que la major part del greix és no saturat, monosaturat o poliinsaturat, que són bons pel cor o, fins i tot, s'han relacionat amb la prevenció del càncer de mama.
I d'antibiòtics: en tenen, són dolents? Aquesta percepció potser era encertada ara fa 50 anys, però a Europa, ja fa temps que la normativa de seguretat alimentària s'assegura que la carn que es posa en circulació no sigui tòxica. L'ús d'hormones per fer créixer les aus està prohibit a la UE, tal com recull una directiva de la Comissió Europea del 1981, que també preveu controls perquè es compleixi la normativa.
I, en cas d'algun rastre de bacteris, és més efectiu cuinar-ho bé que, simplement, desfer-se de la pell, segons assegura l'Associació Espanyola de Ciència Avícola a Maldita Ciencia. I, no, per descomptat que no provoca càncer.