Durant dècades, la medicina ha assumit que la inflamació crònica de baix grau és una conseqüència inevitable de l’envelliment. Aquest procés, conegut com a inflammaging, s’ha vinculat amb malalties comunes en la vellesa, com les cardiopaties, la diabetis o la demència. No obstant això, una nova investigació publicada a la revista Nature Aging qüestiona aquesta idea. Segons els autors, l’augment de la inflamació amb l’edat no seria un fenomen biològic universal, sinó una resposta a les condicions de vida en societats industrialitzades.

L’estudi ha analitzat mostres de sang de 2.800 persones grans en quatre contextos molt diferents. D’una banda, es va examinar gent gran a Itàlia i Singapur, representants de societats urbanes i modernes. De l’altra, es van estudiar membres de dues comunitats indígenes amb estils de vida tradicionals: els tsimane, a la regió amazònica de Bolívia, i els orang asli, a les selves de Malàisia.

Inflamació creixent a les ciutats, estable als entorns tradicionals

Els resultats van mostrar un patró clar. Entre els participants italians i singapuresos, els nivells de citocines inflamatòries —com la proteïna C reactiva o el TNF— augmentaven amb l’edat. Aquest increment es vinculava amb un sistema immunitari en estat d’alerta constant, que acabava perjudicant òrgans i teixits, i afavorint malalties cròniques.

En canvi, entre els tsimane i orang asli no es va detectar aquest augment progressiu de la inflamació. Tot i viure exposats constantment a patògens i infeccions, les seves mostres de sang no indicaven una relació entre envelliment i inflamació. I, sorprenentment, les taxes de malalties com la diabetis o les patologies cardiovasculars eren molt més baixes que en les poblacions urbanes. Això suggereix que la inflamació crònica amb l’edat podria ser un producte del desajust entre la biologia humana i l’estil de vida contemporani: dieta rica en calories, sedentarisme i entorns amb poca exposició microbiana.

Conseqüències per a la recerca i la medicina

Si aquests resultats es confirmen, tindrien implicacions importants. Per una banda, es qüestionaria l’ús generalitzat de determinats biomarcadors per diagnosticar la inflamació relacionada amb l’edat, ja que poden no ser vàlids en poblacions no urbanes. Per una altra, algunes estratègies preventives —com dietes antiinflamatòries o fàrmacs que bloquegen citocines— podrien tenir efectes molt diferents segons el context de vida.

L’estudi també denuncia la dependència excessiva de la recerca biomèdica en dades provinents de poblacions urbanes i occidentals. Entendre realment com envelleix el cos humà requereix ampliar la mirada i incloure la diversitat cultural, ambiental i biològica del món. Només així es podrà diferenciar què forma part del procés natural d’envellir i què és una conseqüència de com vivim.