La diabetis és una malaltia crònica en la qual el cos no pot regular la quantitat de sucre en sang. Però a banda, aquesta malaltia estableix una relació complexa amb el nostre sistema immunitari, de manera que crea un cercle viciós que pot incrementar el risc d'infeccions greus i complicacions sistèmiques.

Així ho explica Luis Franco, professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC "Els nivells alts de sucre en sang alteren la resposta immunitària en múltiples punts crítics". Per exemple, la hiperglucèmia -quantitat insuficient d'insulina- danya les cèl·lules defensives del sistema immunitari i en dificulta la funció protectora. És a dir, l'excés de sucre a la sang saboteja el sistema immunitari, que no pot ni trobar ni combatre els microbis i virus invasors, segons recerques de la Universitat d'Utrecht i altres estudis més recents.

Diferències entre els tipus de diabetis

La relació entre diabetis i sistema immune és diferent segons el tipus. En la diabetis tipus 1, el mateix sistema immunitari és el causant directe de la malaltia. "És una malaltia autoimmune en què el sistema immunitari ataca i destrueix les cèl·lules beta del pàncrees que produeixen insulina", assenyala Franco.

La base és hereditària, però no s'hereta la malaltia, sinó la susceptibilitat. És a dir, els pares no transmeten la diabetis en si, sinó més probabilitats de desenvolupar-la, com qui hereta una pell sensible al sol, però no necessàriament una cremada.

Franco emfatitza un punt crucial: "No s'ha obtingut cap evidència clara sobre altres factors, com ara la deficiència de vitamina D o la introducció primerenca de la llet de vaca, malgrat les moltes teories paracientífiques que circulen sobre aquest tema." També esmenta que les persones amb diabetis tipus 1 presenten alteracions en la microbiota intestinal.

En contrast, la diabetis tipus 2 presenta una relació més subtil. "La inflamació crònica de baix grau juga un paper fonamental en el desenvolupament de la resistència a la insulina", explica el professor. Aquesta microinflamació, que no produeix símptomes evidents, manté el sistema immunitari en alerta constant sense amenaça real, i danya òrgans i teixits a llarg termini.

El teixit gras, especialment el greix visceral, és el principal culpable en la diabetis tipus 2, quan les cèl·lules adiposes s'engrandeixen per excés d'energia, s'estressen i funcionen malament, de manera que produeixen citocines proinflamatòries que interfereixen amb l'acció de la insulina.