La diabetis afecta un nombre estimat de 630.000 persones a Catalunya, segons dades Salut. Una malaltia que va més enllà del control del sucre a la sang, ja que un estudi elaborat pel professor Luis Franco, dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC, adverteix que la malaltia estableix una relació directa amb el sistema immunitari.

Així, les afectacions de la malaltia poden crear un cercle viciós que incrementi el risc d'infeccions greus i complicacions sistèmiques. El professor explica que la hiperglucèmia provoca estrès oxidatiu que danya les cèl·lules defensives, i permet que la glucosa s'uneixi a proteïnes clau com els anticossos, amb la qual cosa en dificulta la funció protectora. "Els nivells alts de sucre en sang alteren la resposta immunitària en múltiples punts crítics", assenyala.

Diabetis tipus 1

La relació entre diabetis i el sistema immunitari és segons el tipus. En el cas del tipus 1, el mateix sistema immunitari és el causant de la malaltia. La base és hereditària, però no s'hereta la malaltia sinó la predisposició i les probabilitats a tenir-la. "És una malaltia autoimmune en què el sistema immunitari ataca i destrueix les cèl·lules beta del pàncrees que produeixen insulina", detalla Franco sobre aquest tipus de diabetis.

Els gens HLA, entre altres, són els causant de la diabetis, però, tot i això, cal un detonador extern i els enterovirus són els principals sospitosos. L'expert en nutrició recalca que no s'ha obtingut cap evidència clara sobre altres factors com la deficiència de vitamina D o la introducció primerenca de la llet de vaca. Aquest tipus també causa alteracions en la microbiota intestinal i una causa important de la inflamació és l'estrès oxidatiu.

Diabetis tipus 2

D'altra banda, el tipus 2 presenta una relació més subtil. El professor explica que la inflamació crònica de baix grau juga un paper fonamental en el desenvolupament de la resistència a la insulina, i que aquesta microinflamació, que no produeix símptomes evidents, manté en alerta constant sense amenaça real el sistema immunitari. Això danya òrgans i teixits a llarg termini.

En aquest tipus, el teixit gras, especialment el greix visceral, és el principal culpable. Quan les cèl·lules adiposes s'engrandeixen per excés d'energia, s'estressen i funcionen malament, de manera que produeixen citocines proinflamatòries que interfereixen amb l'acció de la insulina. "Es crea un cercle viciós: la resistència a la insulina augmenta la inflamació, i aquesta empitjora la resistència, la qual cosa porta eventualment al desenvolupament de diabetis tipus 2", detalla el professor.

Afectacions de la disfunció immunitària

Els problemes immunitaris relacionats amb la diabetis poden derivar en afectacions a la pell, com la cel·lulitis i les infeccions pel fong Candida albicans; i el tracte urinari es pot veure afectat especialment amb cistitis en dones. A més, el  sistema respiratori, com explica Franco, també es veu afectat, ja que la diabetis triplica el risc de desenvolupar tuberculosi activa i augmenta significativament el risc de pneumònia greu per bacteris.

La inflamació crònica també danya l'endoteli vacular, fet que provoca l'augment de la presència de colesterol a les artèries i la formació de plaques que obstrueixen els vasos. Això pot causar el famós peu diabètic que, en alguns casos, pot comportar amputacions. En els ronyons, la inflamació redueix progressivament la capacitat de filtració fins a causar insuficiència renal.

Els senyals d'alarma de totes aquestes afectacions són canvis de coloració en la pell, dolor, picor o coïssor; cremor en orinar, necessitat urgent i freqüent de micció, orina tèrbola o amb sang, i tos persistent amb flegmes, dificultat respiratòria o dolor toràcic. Franco conclou que la diabetis també és una font significativa de depressió i ansietat, ja que l'impacte d'aquesta malaltia afecta la qualitat de vida i benestar dels qui la pateixen.

Quines són les mesures de tractament?

"Sens dubte, el control glucèmic és fonamental. En normalitzar la glucosa, les cèl·lules immunitàries recuperen la seva capacitat per moure's, engolir i destruir patògens", destaca el professor juntament amb la importància de la vacunació. A més, explica que la proteïna C reactiva és fonamental per predir risc de futurs infarts i ictus. Així, els pacients es poden monitoritzar fàcilment.

Però el gran avenç va arribar amb la introducció de dos fàrmacs: els inhibidors del cotransportador de sodi-glucosa tipus 2 (iSGLT2), és a dir, gliflozines i els agonistes del receptor del pèptid similar al glucagó tipus 1 (arGLP-1), també anomenats glutides. Les primeres pastilles fan eliminar sucre per l'orina i les segons són conegudes com a medicines que imiten una hormona intestinal i treuen la gana. 

"El gran avenç va ser descobrir que aquests fàrmacs no tan sols fan baixar el sucre, sinó que ofereixen potents beneficis de protecció cardiovascular i renal, independentment del seu efecte sobre la glucosa. Hem passat del paradigma de fer baixar el sucre a protegir els òrgans", ha detallat el professor.