Àgata Prats i Jordi de Bofarull, de Valls, són activistes pel català vinculats a la plataforma Valls per la Llengua, un espai de cooperació del teixit associatiu de la capital de l'Alt Camp per promoure'n l’ús social. Arran del seu compromís per la llengua i després de fer senderisme per alguns dels camins de ronda de Catalunya, es van proposar un repte: recórrer caminant de punta a punta els Països Catalans parlant només en català.
El tour el van començar el 2015 i l'han acabat aquest mes d'abril, a Menorca. Per fer-ho, han aprofitat les vacances d'agost, els ponts i les Setmanes Santes. En total han recorregut uns 1.500 quilòmetres i, si ho haguessin fet tot seguit, calculen que haurien tardat uns 75 dies. L'experiència, asseguren, els ha permès parlar amb la gent i conèixer el país des d’una perspectiva diferent: no només és el senderisme tradicional per la natura, sinó també l’urbà, acompanyats, a vegades, dels fills i d'alguns amics.
L'Àgata i en Jordi, diuen, s'han perdut unes quantes vegades al llarg del seu trajecte, però no han perdut mai el nord de mantenir el català. A Nació hem parlat amb ells per sentir-ne l'experiència de primera mà.
Tots els reptes tenen un principi, com va començar el vostre?
Àgata Prats (AP) Tot plegat ho vam començar el 2015 a Catalunya, primer vam recórrer la costa del Principat pel GR92 i camins de ronda, del cap de Creus a les Terres de l’Ebre. Després vam pensar que estaria bé fer-ho també d’est o oest, ho vam fer en tres alçades. Un tros del GR11, pels Pirineus, del cap de Creus fins a la Jonquera i també la zona de Núria i Planoles. Un altre tros més avall pel GR1, el del Prepirineu, de Banyoles a Ripoll, i també de Berga a Sant Llorenç de Morunys. Més enllà d'això, vam caminar de Roda de Barà a Mequinensa.
Jordi de Bofarull (JB) Per tant, l'objectiu primer era fer senderisme, però com que nosaltres no canviem mai de llengua, vam veure que podíem continuar per la resta de Països Catalans, com sempre, fer-ho iniciant totes les converses en català. Aleshores vam continuar cap al sud, per tota la costa valenciana i, al llarg dels anys, hem combinat el País Valencià amb les Illes. Formentera la vam traspassar tota, Mallorca i Eivissa les vam fer pel sud i a l'Alguer, com que no hi podíem anar caminant, hi vam arribar en avió. El 2025 vam completar el sud del País Valencià i vam arribar Guardamar, vam fer el tram Mequinensa-Fraga i ja només ens faltava Menorca, que hem fet aquesta Setmana Santa amb els fills.
AP Normalment aprofitàvem les vacances i fèiem trajectes d’uns quatre o cinc dies no gaire planificats. Anàvem arreu amb transport públic fins a la ciutat de sortida: buscàvem un hostal, ens dutxàvem, ens posàvem la muda de la motxilla, visitàvem la població, hi sopàvem, i l’endemà, amb la sortida del sol, començava la ruta un altre cop. Una mica a l’aventura.
Han trobat dificultats en aquest repte de mantenir el català arreu?
JB No, la veritat és que no. No hem trobat ningú que ens respongués malament, que ens ataqués o que ens digués que haguéssim de canviar d'idioma. Nosaltres sempre hem tingut l'actitud d'anar de manera molt assertiva. Si algú no entenia del tot el català, fèiem servir altres recursos comunicatius: traduíem alguna paraula clau, parlàvem més a poc a poc o empràvem gestos, però això ha sigut en casos excepcionals.
AP Ens hem trobat molts catalanoparlants que inicien les converses en castellà, sobretot al País Valencià, i quan tu els parles en català ells es mantenen una estona el castellà, però al final convergeixen al català. O bé perquè el saben o perquè és la seva llengua.
On ha estat més complicat?
JB Bé, allà on vam haver de fer servir més recursos comunicatius va ser a Catalunya Nord amb un noi que era de fora i que encara no havia après el català. Ens hem mogut molt per zones de serveis, de bars, de restaurants i hotels, on molts treballadors són estrangers. Al País Valencià, en canvi, mantenir el català no ens ha costat gens. En el cas dels rètols, en canvi, sí que n'hem trobat molts més en castellà a València però, pel que fa a l'ús social, contra el que pensa molta gent, no hi ha tanta diferència. A les zones costaneres dels Països Catalans, als espais més turístics, és on hem notat uns índexs més baixos de catalanoparlants.
Quina gent han trobat pel camí?
JB Hem trobat gent i històries de tota mena, però en un dels nostres últims trajectes, a Guardamar, hi va haver un cas que ens va sorprendre. A l'hora d'esmorzar, en un bar, vam entrar i només ens van atendre en castellà. Aleshores, li vam explicar el nostre repte al cambrer, un home de mitjana edat, que es va emocionar i, després, ja ens va parlar valencià tota l'estona.
AP Ens va dir que TV3 havia fet tant de bé el País Valencià i vam constatar que la llengua era un vincle que ens unia a tots, que ens feia arribar fins a Guardamar, un lloc on molts qüestionen que encara es parli català.
Com es connecta aquest repte amb la vinculació amb l'activisme, a Valls?
JB La caminada ha servit per demostrar que es pot anar de banda a banda dels Països Catalans sense canviar d'idioma. A Valls per la Llengua fem campanyes a favor de l'ús social del català. La principal campanya que fem es diu el Convit, una formació en assertivitat lingüística on donem recursos i eines als catalanoparlants perquè es mantinguin còmodament en català. I són unes formacions que comporten el repte de mantenir el català durant 21 dies, iniciant i mantenint totes les converses en català.
Quin és el principal problema que han detectat?
AP Veiem que un dels factors principals de la minorització és la norma de convergència, que implica l'hàbit de passar-se al castellà a la mínima i invisibilitzar el català. Això fa que la nostra llengua cada vegada sigui menys necessària. A través del nostre repte caminant, hem volgut reivindicar la necessitat de mantenir el català. És crucial que, de manera col·lectiva o individual, reaccionem davant d'aquest retrocés i la millor manera, creiem, és modificar les conductes lingüístiques. Hem de perdre la por de parlar en català.
JB Hi ha una part de la població catalanoparlant molt important que, per determinades circumstàncies, es canvien al castellà, per un temor d'evitar situacions conflictives. Això, però, ens ho imposem nosaltres la major part dels casos, és psicològic. Cal conscienciar-nos, però amb la consciència no n'hi ha prou, cal un canvi de conducta.
Després d'aquesta experiència, com definirien l'estat del català als Països Catalans?
JB Nosaltres constatem que no hi ha tanta diferència per territoris i que el retrocés en l'ús social del català a Catalunya és prou important, també, i ens assimila amb altres llocs dels Països Catalans. Tot plegat no depèn tant del territori, sinó de la zona sociolingüística i la realitat de cada poble i cada comarca.
AP Nosaltres animem a tothom a parlar sempre en català. És evident que la llengua està en una situació asimètrica respecte al castellà, que no tenim
gaires coses a favor i que sempre s'està intentant judicialitzar àmbits com l'ensenyament. Però en una situació com l'actual, en la qual composició demogràfica és complexa, hem d'acabar amb la norma de la convergència el castellà si volem salvar la llengua. Per a nosaltres aquest no ha sigut un esforç, ho hem fet tota la vida.
