El Consell de la República semblava una bona idea. Necessitava dues coses per arribar a bon port: unitat i diagnòstic compartit entre els agents de l'independentisme per fer-la viable, i una estratègia de confrontació amb l'Estat que li donés sentit. El 2018, amb un president vicari com Quim Torra i els líders del procés a la presó i a l'exili, calia una estructura que fes de caixa de ressonància de la lluita antirepressiva i que permetés actuar al marge de l'ordenament espanyol. Però passava que la unitat independentista ja no existia quan es va constituir i va començar a actuar abans d'arribar al milió d'associats que s'havia fixat Carles Puigdemont, el seu impulsor. ERC ja tenia altres plans i no implicaven compartir estratègia amb els postconvergents; la CUP s'estava repensant; i els dirigents de Junts concebien el Consell també com una manera d'hegemonitzar l'espai sobiranista i reforçar el seu líder, que l'havia de presidir.
Set anys després continua sense haver-hi unitat, les estratègies són poc engrescadores i l'independentisme ha patit un càstig en forma de pèrdua del Govern i la majoria al Parlament. Comparteix només l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i el consistori i la Diputació de Girona -les úniques administracions grans on suma- i, malgrat que la guerra segueix, les estratègies dels dos principals actors, Junts i ERC, han confluït per la via dels fets. Tots dos juguen, cadascú amb el seu estil, objectiu i motxilles, al mateix: als acords amb el PSOE.
Això desactiva el segon requisit que tenia el Consell per tenir sentit, el de la confrontació, ja fos intel•ligent o directa. No es pot dir que es confronta amb un Estat amb el govern del qual s'hi pacta reforçar la presència de TVE a Catalunya (òbviament, l'autonomisme o l'unionisme poden fer-se en català) en lloc de promoure les estructures pròpies com ara el 3Cat; o amb el que s'intenta acordar una millora de les competències i les finances catalanes sense tibar la corda. I no és pas una crítica, és una constatació. Bufar i xuclar no és possible per més retòrica i posada en escena que s'hi posi.
La història del Consell és la de l'abandonament de la via de la confrontació i la unilateralitat, que només defensa l'ANC malgrat que al seu full de ruta ja no reivindica ni el mandat de l'1-O ni l'aixecament de la DUI. En el moment fundacional del Consell els seus impulsors validaven la idea o hi flirtejaven. Les dues entitats estan obligades a repensar-se, tal com escrivia fa dies. Als partits, ara ja no hi ha ningú a Junts (no cal dir a ERC o a la CUP) que presenti com a vigent l'octubre del 2017. El problema de no compartir diagnòstics que permetin reconduir les coses sense prendre més mal del compte o acabar-les a temps és que la gent se'n despenja, se sent enganyada perquè hi ha dedicat esforços altruistes que no han complert les expectatives, o s'entrega a la brega interna.
Això és el que està passant ara a l'entitat que té la seu a Waterloo, a la residència de Puigdemont, que ja no el presideix i que ara està centrat en Junts i el diàleg amb Sánchez. L'entitat fa temps que només parla d'ella mateixa i dels seus problemes i ara està immersa en un procés electoral marcat per les ombres d'irregularitats en la gestió de Toni Comín, fins fa poc vicepresident i gestor, i que ha perdut el favor de Puigdemont.
Fa setmanes que el nostre company Bernat Surroca recull i endreça informació per explicar-vos de forma rigorosa què hi està passant i les raons més enllà de les declaracions i el pim-pam-pum del moment. Ha parlat amb més d'una desena de fonts (no totes han volgut ser identificades) que estan o han estat implicades en diferents estaments i responsabilitats de l'entitat i ha recollit anècdotes que són significatives i també informació rellevant que us ajudarà a fer-vos el context.
La nostra feina no és, ni per voluntat pròpia ni per encàrrec, enviar avisos de tercers, fer caure algú en desgràcia, o, en darrera instància, posar o treure el president del Consell de la República ni de qualsevol altre partit o entitat. Això no entraria al terreny del periodisme sinó al de l'activisme polític; i no és la nostra funció. El que farem a Nació en quatre entregues que ahir al vespre van començar és explicar com ha caigut una entitat presentada amb grans actes públics, quin paper hi han tingut els partits, què hi ha o no de cert en les irregularitats i com funcionen les finances, i què en queda dels grans anuncis. Espero que us faci servei.
- Reportatge: Consell de la República, anatomia d'una caiguda (1/4); per Bernat Surroca.
- Els socis d'investidura donen aire a Illa amb l'aval a la pròrroga pressupostària; per Oriol March i Bernat Surroca.
- Memòria nacional: L'Estatut de Núria; per Josep-Lluís Carod-Rovira.
- Perfil: Qui és Jordi Garcia Bosch, el català que dirigirà l'opa del BBVA?; per Pep Martí.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.