Consell i ANC, quin futur?

El procés va ser un temps d'efervescència. I, com a tal, va ser prolífic en la creació de noves estructures polítiques i socials, en sacsejar-ne de velles i en amortitzar i entronitzar líders, alguns encara vigents tal com es constatarà avui a Bèlgica en la reunió entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras acompanyats dels respectius secretaris generals, Jordi Turull i Elisenda Alamany. Tres dels quatre noms són fills d'aquell temps.

Al procés, Òmnium Cultural, fundada el 1961 i de llarga trajectòria en defensa de la llengua, la cultura i el país en contextos molt adversos, hi va arribar fent tentines. No havia demanat el no a l'Estatut el 2006, va preferir no trencar la corda quan el PSC es va negar a donar contingut independentista explícit a la manifestació de 2010 contra la retallada, i el 2012 va deixar que fos l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), acabada de crear, la que liderés la convocatòria de la primera gran manifestació independentista en una Diada.

En els anys que vindrien, Òmnium s'hi acabaria sumant amb totes les conseqüències polítiques, econòmiques i logístiques i assumint també un cost per tot plegat. Ara, adaptada a la nova etapa i al moment polític, marcat pels governs socialistes i per la pèrdua de majoria i la desorientació de l'independentisme polític, Òmnium no renuncia a incidir, però posa el focus en altres assumptes, com ara la llengua o la lluita contra les desigualtats per enfortir la nació.

Filles del procés en són, per contra, l'ANC, que es va crear quan l'onada pujava i que aspirava a una vida curta fruit de la urgència i expectativa de convertir Catalunya en una república, i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). I amb posterioritat al clímax i el fracàs de la tardor del 2017, però també en la lògica processista, es crea el Consell de la República. Fa temps vaig escriure que tots tres corrien el risc de convertir-se en zombis del procés. Cap d'ells ha fet, en els darrers mesos i quan la repressió és menys paralitzant que fa uns anys, res per evitar que sigui així. Si més no de portes enfora. L'AMI segueix hivernada i la causa de la independència no és prioritària per als alcaldes, si bé és compartida per la majoria dels que en són en petites i mitjanes poblacions del país.

I el Consell i l'ANC, amb més activitat que l'AMI, no donen senyals de redreçament ni apareixen com a útils a ulls de la major part de l'independentisme vist el ressò i la participació en les seves iniciatives i processos interns. En el primer cas, s'enfrontaran per presidir-lo Toni Comín, que n'ha estat vicepresident enmig d'acusacions internes d'irregularitats econòmiques i que està a l'espera de ser eurodiputat de Junts, i Jordi Domingo, que va col·laborar amb Joan Canadell a la Cambra i que té el suport d'algunes de les personalitats més properes a Puigdemont.

Per substituir el líder de Junts al capdavant del Consell, que fa uns mesos va liquidar la seva Assemblea de Representants, un organisme que es va presentar amb fanfàrria, s'han sondejat Quim Torra o Laura Borràs, però no consta que vulguin fer el pas tot i que encara hi ha una setmana de temps. La fractura i el desencís és total i Puigdemont ha perdut l'interès.

El Consell va ser impulsat pel líder de Junts com a caixa de ressonància de l'exili i per dotar-se d'una estructura a l'exterior que pogués actuar com a govern paral·lel (va arribar a fer segells, una identitat digital i una xarxa "diplomàtica") i d'estat major independentista en un context de confrontació amb l'Estat. El fort lideratge que exercia el president a l'exili (el 2018, quan es va crear, Junqueras era a la presó d'Estremera a l'espera de ser jutjat pel Suprem i la distància ja era notòria) va fer que ràpidament es presentés com un instrument polític a favor del seu partit. La seva decisió de no abandonar la política institucional i de partit i els posicionaments del Consell van posar en qüestió la seva suposada transversalitat. La CUP mai hi va voler ser, ERC en va sortir tot just començar, Clara Ponsatí va sortir-ne amb crítiques agres, i fa cinc setmanes ho feia Poble Lliure. Només Junts i els seus satèl·lits el validen.

En el cas de l'ANC, ahir, de nou, tornaven a aflorar les crítiques pels processos interns. En aquest cas eren les territorials de l'entitat, que ha perdut capacitat mobilitzadora i que fa temps que només s'adreça a un nucli cada cop més petit de convençuts, les que denunciaven irregularitats en el procés de confecció del full de ruta que votarà l'entitat per part de Lluís Llach i el seu equip.

En aquests darrers temps, tant el Consell com l'ANC han estat eines instrumentals o de promoció per alguns dirigents i partits, però han continuat xuclant energies de molts militants independentistes amb ganes de treballar amb generositat al marge de la política institucional. Vista l'evolució i la situació interna de les dues organitzacions és raonable preguntar-se si, en l'actual context polític (amb ERC i Junts competint per veure qui és més eficaç en la negociació amb Sánchez i amb la unilateralitat desterrada fins i tot del terreny retòric, i la CUP mirant d'ubicar-se), té sentit la seva existència com si res no hagués passat en els darrers temps. Llach, proper a Puigdemont i que ha intentat reconduir la deriva antipolítica de l'anterior etapa de l'Assemblea, deia fa uns dies que calia "una nació forta" per fer la independència.

És raonable pensar que això no s'aconseguirà amb un moviment atrapat en batalles internes que dilapiden actius, en marcs autoreferencials i identitaris, i que blasma els intents d'aprofitar la conjuntura mentre alimenta discursos màgics i espera jugades mestres que no han donat el resultat esperat. L'independentisme necessita eines útils, més carrer i una oferta atractiva; no està en condicions de malbaratar esforços i engrandir la frustració.  

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.