Zombis del procés?

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Les eleccions espanyoles del 23-J i la determinació, a partir del resultat, de Carles Puigdemont i de Junts per explorar els límits de la negociació amb el PSOE, tal com havia fet ERC des del 2019, han fet entrar l'independentisme en un canvi de rasant. Un nou paradigma, certificat també amb la desaparició de la CUP de l'escena madrilenya i el seu llarg camí per "repensar-se", que ha descol·locat part del sobiranisme. El fenomen s'observa en les entitats que, de forma més o menys regular i amb matisos diferents, han acompanyat o donat gruix a la via unilateralista i de confrontació, també després de la fallida Declaració Unilateral d'Independència de 2017. 

N'hi ha tres abocades a replantejar la seva posició i el seu rol —fins i tot la seva existència— si volen incidir amb eficàcia en el nou moment polític. Són el Consell de la República, l'Assemblea Nacional Catalana i l'Associació de Municipis per la Independència. Totes elles han enviat en els darrers temps senyals de desmobilització o de manca de rumb o cohesió interna que cal explicar. Per més que la lectura no sigui agradable per alguns.  

Ahir, el Consell de República que lidera Puigdemont va donar llum verda a la dissolució de la seva Assemblea de Representats, que havia de ser el seu "parlament" i que el "govern" de l'entitat va decidir reformular en considerar-lo poc operatiu. Així, malgrat el soroll a les xarxes, els manifestos i els contramanifestos, un ínfim 6,5% dels cridats a l'urna virtual —s'ha pogut votar telemàticament durant una setmana en una entitat que es vol modèlica en participació— ha exercit el dret a vot. Una xifra que, sens dubte i a l'espera de les raons que ofereixin els responsables, no és pròpia de qui es presenta com l'avantguarda més compromesa. 

El Consell, que s'havia d'activar en arribar al milió d'inscrits i que fa més de tres anys que fa camí havent-ne aconseguit uns 100.000, va ser una idea de Puigdemont per reforçar el paper de l'exili i amplificar-ne l'acció política fora del control de l'Estat i sense els límits de l'autonomia. La CUP mai n'ha volgut formar part —només ho ha fet Poble Lliure—, ERC se'n va desvincular i l'ANC o Òmnium l'han vist amb recel, per exemple pel paper dels seus consells locals. El Consell va crear el seu "parlament", que va quedar fortament mediatitzat per càrrecs de Junts i dels seus satèl·lits, com ara Demòcrates o MES. Junts pretenia, en la negociació per investir Aragonès, que el Consell marqués la línia política del Govern i del moviment, cosa que ERC no va acceptar i que va accentuar el caràcter divisori i partidista dels seus posicionaments.

És un fet, dolorós per als implicats, que el mateix Puigdemont ha desvirtuat el que es presentava com un òrgan de coordinació estratègica. No només perquè n'hagi dissolt l'Assemblea, sinó perquè ell i el seu partit, que mai ha deixat de liderar políticament, han passat de reclamar que liderés l'independentisme des de l'exigència a no atorgar-li cap paper en la negociació de la investidura de Sánchez, el match ball més determinant dels darrers sis anys. Junts ha delegat la negociació en Puigdemont, que va deixar els òrgans del partit per centrar-se en el Consell, i el president a l'exili la comanda sense tenir formalment en compte l'entitat a l'hora de fixar demandes. Membres actius de l'entitat van promoure una votació, que va començar ahir, per, d'acord amb la línia duta fins ara, posicionar-lo contra qualsevol pacte i, per tant, contra el que explora Puigdemont. Des de la direcció ja es va fer notar que l'opinió de les bases no vincula el president i Junts va recordar que la posició del partit no la determinarà ara el Consell que fa uns mesos havia de ser el tot de l'independentisme.    

Problemes similars tenen les altres dues entitats. L'Assemblea ha passat d'acompanyar els partits i pressionar-los a confrontar-s'hi. Dolors Feliu no sap com implementar la independència, però l'entitat treballa activament per una quarta llista que la farà competir amb la resta d'actors i en qüestionarà encara més la transversalitat. Avui Feliu dicta una conferència presentada per Josep Costa. L'ANC arrossega inèrcia mobilitzadora dels moments àlgids del procés i no ha estat substituïda en aquest front, però perd pistonada i alguns dels seus membres destacats fan discursos que situen el moviment en un replegament identitari que l'empetitirà. La direcció de l'Assemblea va intentar boicotar les llistes independentistes el 23-J i els socis ho van tombar amb una participació també simbòlica: 3.700 socis dels 40.000 que podien votar van fer-ho en una decisió de màxima rellevància. 

L'ANC sí que va ser hàbil impulsant el 2019 Eines de País per enfortir el sobiranisme a la societat civil. Però la feina no s'ha consolidat. Va aprofitar la badada de l'establishment per conquerir la Cambra, però fa unes setmanes l'ha perduda. És possible que la idea de Joan Canadell, que la presidia, de deixar-la a mig mandat per fer de diputat de Junts no hi ajudés massa. De fet, Canadell es va tornar a presentar ara per ser membre del plenari, però ja no va ser escollit al seu epígraf.

I la tercera en discòrdia és l'AMI, que pocs ha tornat a escollir Jordi Gaseni, d'ERC, com a president malgrat que al maig va perdre l'alcaldia de l'Ametlla de Mar. L'entitat del municipalisme independentista està hibernada i només fa de comparsa en alguns actes. Si el 2019 els partits ja van tenir poques manies per arribar a acords amb el PSC, aquest 2023 encara n'han tingut menys i de l'AMI no se'n recorda cap acció concreta darrerament més enllà de repartir pancartes per la façana d'alguns ajuntaments. I el 2016 va anunciar la creació d'una Assemblea de Càrrecs Electes que no va passar de repartir un carnet als seus membres i d’un acte constituent el 2019 animat pel Consell de la República i la mateixa AMI. 

El context ha canviat i a la dita societat civil independentista hi ha entitats que van tenir un paper central ara desdibuixades, i d'altres cridades a tenir-lo i que no han reeixit. És evident que per tornar-hi els partits necessiten un coixí popular que tibi el carrer per donar-los suport i pressionar alhora i que en cicle que s'intueix caldrà repensar les eines. Sempre que no els estigui bé ser carcasses buides o acabar convertides en zombis del procés que va tocar sostre el 2017 i que necessita reiniciar-se. 
 

---

Avui no et perdis

»Només el 6,5% dels membres del Consell de la República vota en la consulta que avala reorganitzar‑lo; per Bernat Surroca.

» Opinió: «Estem d’acord en la confusió»; per Joan Foguet.

» Dades: L'Estat va executar només la meitat d'inversions pressupostades a Rodalies l'any passat; per Roger Tugas Vilardell.   

» Aragonès busca el cos a cos amb el PP i defensarà al Senat l'amnistia i l'autodeterminació; per Bernat Surroca.

» Exclusiva: Junts i Ciutadans promouen una declaració pro‑Israel al Parlament; per Carme Rocamora.

» Opinió: «Un Nobel d’economia per les dones»; per Alessandra Palomar.

» Reportatge: Quin problema hi ha amb els professors de català?; per Irene Montagut.

»El govern Collboni diu ara que reobre el cas de les 33 terrasses més incomplidores de Ciutat Vella; per David Cobo.

» Ciència en societat: La «llei perduda de la natura»: planetes i minerals també evolucionen; per Cristina Junyent i Rodríguez.

»Les joves de Can Putades, assenyalades per la premsa espanyola per un vídeo de TikTok.
 

---

 El passadís

Les patronals catalanes pugnen pel lideratge. Foment del Treball va presentar ahir el seu Consell Territorial de PIME, que aplega les 20 organitzacions empresarials confederades a la patronal en tot el territori. L'acte va ser protagonitzat per Josep Sánchez Llibre, president de Foment, i per Xavier Panés, que presidirà el nou Consell i lidera alhora la patronal vallesana Cecot. Tots dos van presentar l'organisme com el més representatiu de la petita i mitjana empresa catalana. Tot un toc a l'altra patronal, Pimec, liderada per Antoni Cañete i que manté un llarg pols per la representativitat empresarial amb Foment. Pimec reclama ser present en els llocs de decisió del diàleg social i ha aconseguit el compromís de la vicepresidenta i ministra de Treball, Yolanda Díaz, per avançar en aquesta representativitat. Díaz i Cañete van reunir-se fa uns dies i Pimec va mostrar el seu suport a una llei d'amnistia. L'organització de les pimes fa mesos que té una intensa activitat en tots els fronts per ocupar un espai central en el front patronal.   

Vist i llegit

Enmig d'una tragèdia com la que viuen Israel i Gaza, les opinions també es polaritzen. Per això són especialment interessants les anàlisis elaborades amb rigor i voluntat de mirada àmplia. És el que Ignacio Sánchez-Cuenca en l'article "El costat obscur de la democràcia", a El País. Qui és un dels intel·lectuals de referència de l'esquerra espanyola, afirma que Israel és una democràcia que ofereix un evident contrast amb la resta de règims de la regió, i que té dret a defensar-se i ser defensada, però reclama dels països occidentals "una forta condicionalitat" al suport que reclama. Critica amb duresa unes polítiques als territoris ocupats que compara amb l'apartheid i amb l'actitud de moltes democràcies dels anys del colonialisme, que eren liberals amb els seus ciutadans però explotadores amb els altres. Sánchez-Cuenca recorda també les accions de l'organització Setembre Negre, autora de la massacre d'esportistes a les Olimpíades de Munic, que fou un èxit propagandístic però un desastre estratègic, i apunta que molt probablement el nombre de víctimes palestines acabarà sent molt superior a les israelianes.   

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1922 es va fundar la British Broadcasting Corporation (BBC), l'ens públic de radiotelevisió del Regne Unit. Va començar com a cadena de ràdio i el 1936 va inaugurar emissions televisives regulars. Un estatut reial en garanteix el finançament i la independència en relació amb els poders econòmics i polítics. Ha esdevingut un model per la majoria dels mitjans de comunicació públics i darrerament han explicat perquè no titllen de "terroristes" els milicians de Hamàs. Així van recordar els 75 anys de les emissions televisives.

 L'aniversari

La millor -i la més elegant- esquerra del tenis femení fa avui 67 anys. Martina Navratilova, nascuda a Txèquia però nacionalitzada nord-americana, va guanyar un total de 18 títols del Grand Slam. Va debutar com a professional el 1975 i no es va retirar fins al 2006 com a jugadora de dobles. A banda de la seva faceta com a tenista (aquí us podeu una idea del seu nivell) també ha destacat com a activista pels drets del col·lectiu LGTBI.

 ​Fes clic aquí per rebre'l