Fiscals al xoc

A vegades, els mitjans normalitzem coses que no haurien de ser de normals. Amb l'amnistiai el comportament de jutges i fiscals ens està passant. Ahir, com si es tractés d'un debat o votació en qualsevol cambra, tots vam explicar que els fiscals del Tribunal Suprem es continuaven negant a aplicar una llei en vigor i que acaba de ser aprovada per les Corts Generals.

És allà, al Congrés i al Senat, on, segons els espanyolistes més conspicus, com deu ser el cas dels senyors fiscals, resideix la sacrosanta i intocable sobirania popular, on el poble s'expressa de forma directa a través dels seus representants. Ja es veu que això, però, és només quan els convé, com quan diuen que, si Catalunya ha de ser independent, ho han de votar tots els espanyols i no només "una part".

Ens hem acostumat a l'amotinament de funcionaris públics, en aquest cas jutges i fiscals, sigui de manera individual o coordinada. Ells han guanyat oposicions o nomenaments per part dels seus superiors, però no els han votat. I cada dia donem per bons fets com ara que faci més de cinc anys que el Consell General del Poder Judicial estigui pendent de renovació o 10 que estigui pendent la revisió del model de finançament autonòmic, que s'ha anat apedaçant fent-lo cada cop més opac i caòtic.

El Fiscal General de l'Estat, Álvaro García Ortiz, nomenat directament pel govern espanyol, va haver de fer valdre la seva autoritat jeràrquica, prevista a l'estatut fiscal, per apartar els quatre fiscals del judici de l'1-O al Suprem, Javier Zaragoza, Fidel Cadena, Consuelo Madrigal i Jaime Moreno. Per una majoria ajustada va passar el posicionament del ministeri públic sobre l'amnistia a altres dos funcionaris que, aquests sí, aplicaran la llei i demanaran que s'apliqui als condemnats també per malversació.

La llei és clara, i l'esperit amb què va ser redactada pel poder legislatiu, també. Jutges i fiscals, que ja es van pronunciar en contra de l'amnistia fins i tot abans que se'n conegués el redactat, no tenen manies en maniobrar per saltar-se-la. Aquests quatre fiscals del Suprem amotinats ja van actuar pel seu compte el 30 de maig, quan el Congrés va validar la llei. Es van reunir amb el Fiscal General i li van entregar un informe amb el seu posicionament que ningú els hi havia demanat i que anava més enllà de les seves competències perquè era simplement una opinió al respecte.

No és el primer cop que passa. Va passar amb el cas Tsunami i el suposat delicte de terrorisme. Però ara és més greu perquè ja hi ha una legislació aprovada. De fet, els dos fiscals que ha triat ara el Fiscal General per defensar davant els jutges Manuel Marchena i Pablo Llarena que se'ls apliqui l'amnistia són Joaquin Sánchez Covisa i Ángeles Sánchez Conde, que ja van avalar que de terrorisme al Tsunami no n'hi havia ni rastre. Ni a García Castellón ni a Marchena els van estovar. 

L'enfrontament entre poders és institucionalment greu, però sobretot fa evident fins a quin punt els sectors més reaccionaris de l'alt funcionariat i les terminals de l'estat profund se senten fortes i impunes. Si Pedro Sánchez vol complir els seus compromisos, ha d'anar al xoc. 

El passadís

Patrícia Plaja ha fet durant setmanes les rodes de premsa amb el lema "L'aigua no cau del cel" al faristol. Encara ho va fer ara just fa set dies, quan plovia a bona part de Catalunya, fet que va generar certs comentaris jocosos a les xarxes. Finalment, s'ha aprofitat l'anunci de derogar l'excepcionalitat i passar a tenir les restriccions mínimes, per deixar per a millor vida la campanya institucional sobre la sequera. En la roda de premsa, per cert, el conseller David Mascort ha aplicat el que feia dies que apuntava: si els mitjans espanyols volen declaracions en castellà, que el subtitulin.

Vist i llegit

El turisme és al centre del debat. Els grans esdeveniments, l'habitatge, la massificació, l'atracció d'inversions o el sosteniment d'un ecosistema de restaurants d'alta cuina són alguns dels impactes que, al nostre país, té aquesta indústria, que dona feina a més de mig milió de catalans. Un dels periodistes que més en sap del tema és Ramon Aymerich, que va escriure l'imprescindible llibre La fàbrica de turistes. Ahir explicava a La Vanguardia que el turisme té la contradicció que qui no el té, el desitja, i que qui el té, el pateix.

I argumentava que "com més popular és un país o una ciutat, menys s’espera d’ells que aportin coses noves". "El turisme (la popularitat) desincentiva la modernització d’un territori perquè recompensa la rutina. Afavoreix l’estancament mental", escrivia citant la columnista del Financial Times Janan Ganesh i argumentant que cal pensar sempre en plans B. La contradicció, doncs, és a l'ordre del dia malgrat el maniqueisme dels nostres temps. El podeu llegir aquí. Avui, per cert, la Fórmula 1 aterra al centre de Barcelona.

El nom propi

Josep Rull ja està plenament posat en el paper de president del Parlament. Però haurà d'esperar per dirigir el seu primer ple d'investidura, si més no amb un candidat a president. Ni Illa ni Puigdemont tenen els vots per sotmetre's al debat ni tenen pressa per fer-ho. El primer necessita temps per seduir ERC amb el finançament singular, que els republicans volen que sigui un canvi de model per reduir significativament el dèficit fiscal i no una evolució de l'actual. El segon vol escurar terminis per evitar riscos si, tal com va prometre en campanya, torna.

Així les coses, Rull està fent la ronda amb els grups, però ja va anunciar ahir a Gemma Nierga que no farà proposta. El terrassenc, que ha estat conseller i pres polític i és un producte genuí de la pedrera de CDC, mira de posar-hi mà esquerra, però la situació no és fàcil. Ahir va rebre els grups minoritaris (els comuns van exposar les seves demandes a Illa) i avui rebrà ERC, Junts i el PSC per tancar la ronda i a la tarda comunicarà oficialment el seu parer.

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.