Sant Jordi i una orquestra pel català

Podríem dir que, encara que faci fred, caigui un bon ram o s'hagi de capejar una banalitat i una mercantilització absurda, Sant Jordi és, al nostre país, el millor dia de l'any. No se'n recorda cap d'avorrit, de deslluït o de tràgic. I, com sempre, perquè Sant Jordi mai no falla i sempre ha sabut mantenir la seva essència, serà rodó. Avui és, a Barcelona, a qualsevol altre indret del país i fins a una trentena de països d'arreu del món, una jornada per esgarrapar temps per passejar, per remenar, i per encomanar amor i uns llibres que, com recorda la Carme Vidalhuguet, ens faran més lliures. I també per reivindicar el nostre dret a una llengua, la catalana, que és la nostra, més viva.

En els darrers temps la preocupació per la salut del català als serveis públics, a l'escola o als entorns digitals ha anat a més. Una llengua viva és de prestigi (i, per tant, de literatura) i és popular (del carrer, tal com ens recorda la Míriam Martín Lloret, i de diferents formats als mitjans). I és, sobretot, cosa de tota la seva comunitat de parlants, que té l'obligació cívica està de cuidar-la. No podem deixar-la només en mans dels polítics, dels escriptors, del jovent, dels mestres o dels actors posem per cas. La seva supervivència i bona salut és cosa de tots. Els que la parlem i la defensem hem de ser una orquestra ben afinada, capaç de posar-nos d'acord sobre quina és la partitura que marca cap a on volem anar i interpretar-la (militar-hi) de forma decidida.

En els darrers temps això s'ha trobat a faltar. Llevat de l'espanyolisme més repatani, tots els partits, independentistes o no, afirmen que voldrien un català més vigorós i que es convertís en llengua d'ús normal. Passa, però, que després no el parlen sempre que poden (en algun cas ni tan sols al Parlament), callen quan els jutges diuen com s'ha de garantir el coneixement de les llengües per part de l'alumnat, o critiquen les apostes per enfortir els mitjans de comunicació en català o la seva presència a l'audiovisual. El català necessita, ara que ja hem deixat enrere el cofoisme, més suport i menys cinisme.

I que, en aquest Sant Jordi en campanya, els polítics es comprometin a situar (amb conselleria pròpia o sense) la llengua com un assumpte prioritari en la línia del que demana el "Vota per la llengua" de la Plataforma per la Llengua. Si es fa, s'aconseguirà un efecte multiplicador de mesures institucionals i d'altres de cíviques, com ara la campanya "Llegir ens fa grans" d'Òmnium per donar novetats editorials a les biblioteques escolars i renovar-ne el fons.

Tot plegat vol dir invertir, revisar el que calgui, ajudar a qui l'enriqueix i incorporar una valoració sobre si s'ajuda o es perjudica la llengua a cada decisió estratègica que es pren en àmbits com el de l'equilibri territorial o el model industrial. No és fàcil, és clar. Però Sant Jordi, que sempre és una injecció d'autoestima col·lectiva, ens hauria de fer pensar que sí, que ens en sortirem i que l'orquestra podrà tocar ben compassada.    

>> Avui, per cert, si voleu ens podrem saludar i fer-la petar una estona. Amb en Joan Rusiñol hem publicat Espanya no es toca (la Campana). En signarem exemplars a Barcelona als lectors que us hi acosteu a la parada de l'Ara a la Rambla de Canaletes, 123, de 12h a 13h, i a la d'Abacus a la plaça de la Universitat de 17h a 18h. I, per acabar, tres llibres que avui buscaré, encara que estic disposat que en caigui algun altre. El primer és La garota entre les dents, del Pau Cusí, una incorporació que és una bona notícia per al nostre panorama literari; el segon la novel·la Matar el directorde l'imprescindible company Bru Rovira; i el tercer Indià i republicà, de la historiadora Conxita Mir, que recupera la història del seu padrí de Torregrossa, que va fer les amèriques, va tornar en plena guerra i va ser afusellat.   

El passadís

Ada Colau i Jaume Asens són una incògnita per a la campanya dels comuns el 12-M. Diumenge van salpar des d'Istanbul cap a Gaza amb la Flotilla, que porta ajut humanitari als palestins amb el suport de diverses personalitats polítiques i de la societat civil. No saben quants dies estaran navegant ni si podran trencar el bloqueig israelià i fer entrar les 5.500 tones de material humanitari. A falta de les dues cares més conegudes del partit, la de l'exalcaldessa i la de l'exportaveu al Congrés i ara candidat a les europees del 9-J, Yolanda Díaz farà costat en la campanya catalana a Jéssica Albiach. Després dels fracassos rotunds a Galícia i Euskadi, que posen en qüestió el projecte de Sumar, Díaz necessita salvar els mobles a Catalunya. Una possibilitat és que ho hagin de fer amb intervencions telemàtiques de Colau i Asens als mítings, però. De moment, els organitzadors de la campanya tenen previst que les dues figures apareguin a l'acte de tancament de campanya del dia 10 de maig i que, si arriben abans, puguin entrar a la rutina d'actes de manera enèrgica. Ara bé, ningú a la formació en té cap certesa i més val no fer massa plans.

Vist i llegit

Viena és una de les referències europees en matèria d'habitatge públic. En aquest àmbit de les polítiques públiques, que és urgent de resoldre a casa nostra amb més parc públic i regulacions, no hi ha receptes màgiques ni es pot fer un copiar i enganxar del que fan a altres indrets. Però val la pena tenir-les al radar. A El País, la periodista Amaia Otazu entrevistava ahir Christian Schantl, cap de relacions internacionals de l'empresa de gestió del lloguer públic a la capital austríaca. Es mostrava contrari a que l'habitatge públic es pogués acabar venent, explicava que el seu èxit rau a haver trobat un model atractiu per inversors a llarg termini i no per a especuladors, i que subarrendar un apartament municipal o finançat amb ajuts públics és motiu de perdre'l. Ho podeu llegir aquí.    

El nom propi

Salvador Illa va comparèixer ahir al Congrés i demà ho farà al Senat. En els dos casos, per les contractacions de material sanitari durant la pandèmia en el marc de les comissions d'investigació del cas Koldo. L'oposició, i en això coincideixen el PP i els independentistes, hi veu males pràctiques i poc control i, de fet, a les portes del 12-M ho aprofiten per qüestionar-ne la capacitat com a gestor i assenyalar ombres. Una acusació especialment feridora quan aquest és el seu principal reclam electoral perquè les propostes del PSC en assumptes com el finançament són tímides. No sembla, però, que el foc creuat l'hagi de desgastar perquè Illa va tenir una relació anecdòtica amb el col·laborador d'Ábalos, al que acusen de cobrar comissions. Sí que, segons qui era el seu cap de gabinet, Víctor Francos, l'exministre li hauria dit que el trucaria Koldo García per una compra de material sanitari. El PSC no està especialment preocupat, però caldrà veure fins on la dreta mediàtica en fa bandera. Podeu llegir-ne aquí la crònica de Bernat Surroca.  

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.