"Sols el poble salva el poble". Aquesta ha estat una de les frases més sentides (i difoses a les xarxes) aquests dies de drama, desesperació, i també de solidaritat al País Valencià. El lema es contraposa a un Estat (una administració) fallit a l'hora de socórrer els ciutadans davant la magnitud del desastre i a uns polítics entre incapaços de respondre a l'emergència oinsensibles per empatitzar amb els afectats.
L'estat de xoc i la tristesa de les primeres hores han deixat pas, a mesura que s'acumulen el cansament, les incerteses sobre el total de morts, l'assumpció de la gravetat, i la duresa del que està per venir, a la indignació i la ràbia. Així li ho explicava Joan Sansaloni, un veí de Paiporta, a Moisés Pérez i queda recollit a la seva interessant anàlisi.
El municipi de Paiporta va fer ahir ben evident aquest sentiment, un esclat que ja s'havia manifestat també en l'incident amb Joan Roig, principal empresari del País Valencià i amo de Mercadona, que no va tancar i no va enviar a casa els seus treballadors la tarda de dimarts. El "sols el poble salva el poble" va topar amb les institucions, amb uns polítics o bé oportunistes o bé poc hàbils que, amb els reis d'Espanya al capdavant, van entorpir les feines de neteja i de rescat per passejar-se per la gran zona zero en la que s'ha convertit l'Horta Sud amb el seu seguici de mitjans, seguretat i protocol. Els acompanyaven Pedro Sánchez i Carlos Mazón. Tots van tastar una ràbia que és difícil llegir perquè els voluntaris, com els veïns afectats, són un aiguabarreig.
Hi ha qui està indignat amb la monarquia pel que representa i pel seu posat greu sense desprendre's de cap privilegi, qui té present la nefasta gestió dels avisos de Mazón, i qui pensa que Sánchez podria haver desplegat l'Exèrcit i els cossos i forces de seguretat de l'Estat més ràpid. De retrets, a Paiporta en van sentir el cap de l'estat i els de l'executiu autonòmic i estatal, però també l'eurodiputat ultra Alvise Pérez. L'extrema dreta i els populistes sempre busquen rèdits en aquestes de situacions infiltrant-se i traient el cap per erigir-se en "el poble". Els desastres naturals, polítics o econòmics sovint han generat monstres a les urnes.
"Si vols no vinc i em quedo a Madrid", s'encarava Felip VI amb un veí indignat. Un cap de l'Estat ha d'acostumar-se, més quan busca la foto, a estar sotmès a la crítica. Si no li agrada es pot quedar a Madrid, és clar. De fet, era el que la Moncloa creia més assenyat atès el malestar.
La clau ara és atendre les urgències i trobar els desapareguts (fer-ho bé seria un antídot contra l'"antipolítica"), però també delimitar responsabilitats, saber qui havia de fer i qui no ho va fer i què cal fer per estar més ben preparats quan torni a passar, perquè tornarà a passar. Tot això ajudarà a evitar la perdigonada del "tots són iguals". Cada cop que aquest mantra triomfa hi perd la qualitat de la democràcia i hi guanya el populisme que promet solucions fàcils i que sol gestionar encara pitjor.
La crítica a Mazón, que no hauria de seguir al capdavant de l'executiu per la seva gestió frívola, per no avisar a temps i per no prendre mesures, no hauria de ser l'excusa per reclamar que l'Estat imposi un 155 de facto o de iure al País Valencià. Prendre el control de les competències en protecció civil o gestió del territori ara no resoldria res. Cal cooperació, seguiment, recursos i confiar més en els professionals. Tampoc seria just presentar totes les autonomies, algunes amb voluntat real d'autogovernar-se, com unes incapaces. Entre altres coses perquè la gestió de l'Estat, que es qüestiona tot i que no es presenta com a prescindible, tampoc fa miracles (ho sabem bé amb Rodalies).
"Sols el poble salva el poble", en efecte. I ara ho ha de fer també ajudant i arribant on no arriben els mitjans humans i materials dels governs i empenyent pel bé comú com hem vist aquest cap de setmana i amb la solidaritat que s'ha alçat arreu. Però el poble se salva, sobretot, pagant impostos per tenir uns serveis públics forts per atendre emergències i en els que puguem confiar sense esperar heroïcitats o caritat; se salva amb una ciutadania crítica, mobilitzada, exigent i que no es deixa manipular per qui no vol més justícia sinó menys; i se salva votant a polítics honestos i als que no se'ls en foti el seu país, la seva gent i la seva llengua, història i cultura per conformar-se a ser la platja de Madrid o una zona franca on "forrar-se".
"Som a l'albada / i la terra es va fent clara, / un antic país / que hem d'endreçar / i portar a l'avenir", diu la lletra que el gran Vicent Torrent d'Al Tall va escriure al seu emotiu Cant de la Muixeranga. Que així sia.
- Anàlisi: El fang contra Felip VI enmig del drama valencià: entre la indignació i el risc de l'«antipolítica»; per Moisés Pérez Pascual.
- Crònica: Els voluntaris imposen l'anarquia solidària a Xiva; per Sergi Baixas.
- Mobilitat restringida i classes suspeses a les Terres de l'Ebre i el Camp de Tarragona per la «traca final» de la DANA; per Marc Orts.
- Entrevista: Oriol Junqueras: «Si els governs socialistes no compleixen, no mereixen continuar»; per Joan Serra Carné i Carme Rocamora i Seguí.
- Pòdcast: Què ens hi va a les eleccions americanes?; per Ferran Casas, Oriol March i Pep Martí.
El passadís
La comitiva de Felip VI i Letícia, a qui acompanyaven Sánchez i Mazón, va marxar de forma ràpida i desendreçada de Paiporta davant la fúria de voluntaris i afectats per la DANA, que la Moncloa es temia i que la Zarzuela no esperava. El cap de l'executiu central en va sortir, com la reina, molt afectat. Les autoritats havien de visitar també Xiva, a la Foia de Bunyol, però ho van descartar i se'n van tornar cap a Madrid després d'una reunió de coordinació. Qui sí que va anar a Xiva, amb un vehicle de Protecció Civil va ser Mazón. Ja no anava amb la cridanera armilla de Protecció Civil dels darrers dies, que el feia aparèixer més aviat ridícul en l'intent de tapar la seva deixadesa, i anava vestit de carrer. Va ser fortament increpat pels veïns però, des de la distància, els saludava com si res.
Vist i llegit
Emma Zafón és una periodista de Castelló que ha publicat diversos llibres i pòdcasts sobre temes socials i polítics. Fa uns mesos us vaig recomanar el pòdcast ¡Que viva España!, un road trip que retrata vergonyes de la història recent i que li dona autoritat per escriure el sentit i dur article que va publicar a El Salto aquest cap de setmana. "Quan el PP va recuperar la Generalitat el maig de 2023, el militant valencianista Ricard Chulià va fer la siguent plegaria: “Si us plau, que aquest cop només es dediquin a robar-nos”, recordava.
I encara un altre dard: "Mazón va reaccionar amb molta més urgència a una pancarta veïnal que posava Països Catalans al barri de Gràcia que als insistents avisos de l'Aemet", denunciava Zafón definint als líders del PP valencià com una colla de "dropos" de casa bona que només saben donar batalla "contra el català i a favors dels toros".
El nom propi
Óscar Puente (Valladolid, 1968) no és un polític que deixi indiferent. El ministre de Transports i exalcalde socialista de Valladolid no defuig el cos a cos a les xarxes amb el PP o amb pseudoperiodistes. La seva contundència dialèctica amb l'oposició incomoda alguns companys, però també ha anat bé a Sánchez en alguns debats. Aquests dies ha explicat en detall a les xarxes les feines que duia a terme el seu ministeri per recuperar la circulació ferroviària i per carretera a les zones afectades. I també va argumentar el perquè amb la prudència amb el recompte de morts. La cirereta, ahir a la nit quan, públicament, va dir el que deia la Moncloa fora de micro durant el dia: que la visita dels reis a Paiporta era inoportuna. La fama d'anar de cara (i donar-la) la té merescuda.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.