La negociació ha començat bé. Bàsicament perquè els partits que, a Ripoll, fan oposició a l'alcaldessa, la xenòfoba Sílvia Orriols, no es poden permetre un altre fracàs. Fa un any i mig, després de les municipals que ella va guanyar passant d'un a sis regidors, però sense majoria absoluta d'un ple de disset, les forces que defensen valors democràtics ja van intentar barrar-li el pas. Es van posar d'acord ERC, la CUP i el PSC, però els calien els vots de Junts, que havia quedat segona i que fins aleshores havia governat còmodament la vila, per arribar a la majoria absoluta. No va ser possible, i tot plegat va derivar en una enorme esbroncada política mentre Orriols aconseguia la vara d'alcaldessa malgrat la seva escassa victòria i que era evident que no trobaria aliats.
Durant aquests temps l'alcaldessa no ha deixat de banda el discurs excloent amb les persones d'origen magrebí, ha practicat l'aporofòbia contra necessitats i n'ha violat la intimitat només perquè eren estrangers, i no ha complert la seva promesa de tancar els oratoris de Ripoll mentre intentava utilitzar festes populars per confrontar veïns de diferents tradicions religioses. No ha estat capaç de trobar suport als pressupostos, cosa gens extraordinària vista la situació a Barcelona, a Catalunya i a Espanya. Però, en el seu cas i per voluntat pròpia, això ha obert una nova finestra d'oportunitat i ara l'oposició mira d'aprofitar-la tal com us explica des de Ripoll l'Arnau Urgell Vidal.
El primer que cal tenir en compte a l'hora d'abordar aquest assumpte, acabi com acabi, és que, quan l'extrema dreta entra a les institucions i ho fa amb presència notable, ja no hi ha una solució bona. El mateix ens passa als mitjans quan hem de triar entre tractar-los com un partit més o silenciar els seus discursos d'odi. Deixar-los governar perquè les seves solucions fàcils s'estavellin contra la complexitat de la gestió de qualsevol administració té inconvenients (normalitza els discursos excloents i deixa víctimes pel camí); i també en tenen els cordons sanitaris, que, quan se'ls barra el pas o exclou, els permeten victimitzar-se.
Aquesta és, de fet, la seva especialitat tal com fa anys que veiem a França i altres països del nostre entorn i aquest cap de setmana al barri de les Corts de Barcelona en el marc d'una concentració de protestes contra Aliança convocada per Arran que va deixar un ferit. No és el primer cop que passa i és ben bé el mateix modus operandi dels membres de Vox quan posaven paradetes de propaganda a diferents municipis del país i també rebien els atacs del mateix espai polític aixecant la bandera de l'antifeixisme.
De fet, el cap de files de Vox a Barcelona, el regidor Gonzalo de Oro Pulido va córrer dissabte a solidaritzar-se amb Orriols. També ho van fer diferents personalitats i polítics independentistes a qui aquestes actituds els havien semblat lloables quan els atacats eren militants de Vox. El cas de Pilar Rahola, que retratava aquest perfil a les xarxes, era ben cridaner de la llei de l'embut en funció de la bandera de l'ultradretà en qüestió.
En qualsevol cas, i passi el que passi a Ripoll en aquests dies de negociacions discretes, Orriols espera sortir-ne reforçada. Bé perquè l'oposició demostri, de nou, que contra ella no se'n surten; o bé perquè, apartada de l'alcaldia, es pugui victimitzar i dedicar-se al Parlament i a preparar les pròximes municipals per fer créixer la seva opció política. L'alternativa a Aliança Catalana pot funcionar si és clara i va de cara, incorpora l'exigència de deures i la garantia de drets per tots els ciutadans, desfà malentesos convivencials, i és capaç de garantir benestar i seguretat per a tothom.
Però el punt de partida que reivindiquen els grups municipals que negocien és compartit i té sentit: la solució a tot plegat ha de sortir de Ripoll i no dels despatxos de Barcelona. Només amb la construcció de confiances i solucions compartides a la vila es podrà bastir un projecte alternatiu i de suma que necessitarà després la complicitat i el suport de la resta d'administracions per acabar amb el laboratori de l'extrema dreta que es presenta com a independentista i que té en la xenofòbia el reclam i catalitzador.
- La negociació per rellevar Orriols de l'alcaldia de Ripoll comença amb bon peu: «Tenim l'obligació d'entendre'ns»; per Arnau Urgell Vidal.
- El PSOE i Junts espremen la negociació per l'escut social; per Oriol March.
- Crònica: «Fer pinya i aprofitar la conjuntura»: els expresidents criden a la unitat per assolir el finançament; per Pep Martí.
- Barcelona, la ciutat europea que patirà més morts pel canvi climàtic.
Ricard Ustrell fitxa l'excap d'informatius de Catalunya Ràdio per dirigir La Manchester; per Irene Montagut.
El passadís
El debat amb els expresidents José Montilla, Artur Mas i Pere Aragonès al Col·legi d'Economistes sobre el futur de Catalunya va donar molt de joc. Abans d'entrar en matèria, la periodista Ariadna Belver va fer als tres ex un qüestionari sobre lectures i aficions. Artur Mas va confessar que acabava de llegir El món groc, d’Albert Espinosa, que relata la seva experiència amb el càncer. I les Meditacions en el desert de Gaziel, escrit després de la desfeta a la Guerra Civil. Aragonès va explicar que llegeix La protesta i la queixa, de Joan Vergés, un assaig oportú en moments de populisme. Montilla està llegint un dels darrers títols d’Anne Applebaum, Autocràcia SA.
Sobre l'economista de referència, Mas ha triat Andreu Mas-Colell, que va ser conseller del seu govern -en els anys de les retallades-, i John K. Galbraith. Montilla va citar Keynes i Galbraith, però també el neoliberal Hayek “perquè s’ha de llegir a qui pensa diferent”. Aragonès va esmentar John Stiglitz, a qui la Generalitat va atorgar el Premi Catalunya durant el seu mandat. Sobre gastronomia, Montilla va esmentar els caragols a la llauna, que a Mas no li agraden gens. Ell és més de bolets. Aragonès va triar els fideus a la cassola. A la pregunta de quin lloc de Catalunya preferien per descansar, Montilla va optar per la muntanya i el Pirineu, mentre Mas, potser rememorant el seu llenguatge mariner, va dir que a alta mar, "lluny de la costa". Aragonès es va quedar a casa, a Pineda.
Vist i llegit
La lluita contra Trump i el que representa a escala global no serà fàcil i costarà no defallir. Un dels que n'és ben conscients és el senador Bernie Sanders, referent progressista d'aquell país. "Conclusió: quan entrem a la nova presidència de Trump, hem de mantenir-nos concentrats. No podem entrar en pànic. No importa quantes ordres executives signi i declaracions emeti, el nostre objectiu és sent el mateix. Hem d'educar. Ens hem d'organitzar. Hem de reunir la gent al voltant d'una agenda que funcioni per a tots, no només per a uns pocs", escriu al seu darrer article al diari britànic The Guardian on repassa la buidor del seu provocador discurs de presa de possessió.
El nom propi
Wayne Griffiths (Dukinfield, Regne Unit, 1966) és actualment el CEO de Seat i Cupra i ahir va reunir el ministre d'Indústria, Jordi Hereu, i els presidents de Catalunya, el País Valencià i Navarra per llençar un crit d'alerta en un acte a Barcelona. El cotxe elèctric no arrenca malgrat els esforços que ha fet la indústria per adaptar-s'hi. El preu no és prou competitiu, els ajuts no arriben, el consumidor no hi confia, i les importacions fan la guitza mentre la legislació europea arracona cada cop més el cotxe de gasolina. A Portugal, amb menys renda, hi ha el triple de vehicles elèctrics que a Espanya, on són el 12% davant el 93% de Noruega, el campió europeu. Griffiths, un executiu agressiu que coneix bé la realitat política i econòmica del país, sap de la potència de la veu de la seva companyia i no pensa desaprofitar-la davant de les administracions.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.