El 1889, durant el congrés obrer que la Segona Internacional va celebrar a París, els representants dels diferents partits marxistes presents van acordar que l’1 de Maig es convertís en el Dia Internacional de la Classe Treballadora. La decisió pretenia recordar les protestes que havien començat l’1 de maig de 1886 a la ciutat nord-americana de Chicago i que reclamaven la instauració de la jornada laboral de 8 hores, amb l’objectiu de reduir les llarguíssimes jornades que els obrers havien d’afrontar en aquella època.
Aquelles mobilitzacions, conegudes com la revolta de Haymarket, van tenir el seu moment més àlgid el 4 de maig, quan un dels obrers anarquistes que es manifestava va llençar una bomba de dinamita contra les forces policials que intentaven dissoldre la concentració, que van respondre obrint foc contra la massa. Els enfrontaments, que van tenir lloc a la plaça de Haymarket de Chicago, van deixar el tràgic balanç de set policies i quatre manifestants morts.
La repressió contra els organitzadors de la protesta va comportar la detenció de vuit obrers anarquistes, cinc dels quals van ser condemnats a mort. D’aquests, quatre van ser executats a la forca el novembre de 1887 mentre que el cinquè s’havia suïcidat a la seva cel·la abans que es pogués materialitzar la sentència. Aquests cinc anarcosindicalistes van passar a ser coneguts com «els màrtirs de Chicago» i el moviment obrer els va convertir en un símbol de la seva lluita per la reducció de la jornada laboral.
El 1901, catorze anys després de les execucions, el barri de Villa Crespo de Buenos Aires, un districte obrer i popular de la capital argentina, va veure néixer un equip format per joves treballadors d’ideologia anarquista que va adoptar el nom de «Mártires de Chicago». La denominació era tota una declaració d’intencions i posava en evidència la seva voluntat d’honorar, a través de la pràctica del futbol, la memòria dels obrers executats a Chicago en plena lluita per la jornada laboral de 8 hores.
- Imatge de l’equip “Mártires de Chicago”, vestint samarreta a franges verdes i blanques
- @pallonatefaccia
Poc després de la creació del "Mártires de Chicago", a la Paternal, un altre barri treballador de Buenos Aires, hi va sorgir el «Sol de la victoria», un nou club impulsat per a joves obrers, molts dels quals eren d’ascendència italiana, vinculats, en aquest cas, al moviment socialista. A conseqüència de la seva posició ideològica i de l’origen transalpí de molts dels seus membres, el nou equip va ser batejat amb un concepte manllevat de l’"Inno dei Lavoratori", l’himne del Partito Operaio Italiano, una de les organitzacions pioneres del socialisme italià. En la seva primera estrofa, aquest himne evocava el "sol dell’avvenir", és a dir, el sol triomfant i victoriós que teòricament brillaria en un futur socialista.
Els dos clubs, "Mártires de Chicago" i "Sol de la victoria", tenien molts elements en comú. Ambdós eren originaris de barris obrers humils, estaven formats per joves treballadors d’ideologies anarquista i socialista, i entenien que l’activitat de les seves respectives entitats no havia de cenyir-se estrictament a l’àmbit esportiu, sinó que havia de tenir també un vessant social i polític.
En aquest sentit, no és d’estranyar, doncs, que després d’un partit que va enfrontar ambdós equips, el 14 d’agost de 1904, i que va acabar amb un triomf dels "Mártires de Chicago", que exercien com a locals, per 3 gols a 1, les dues entitats decidissin fusionar-se per crear un nou club que unís forces i que els permetés enfrontar-se a equips de major prestigi.
Així va néixer, l’endemà de l’històric partit, el 15 d’agost de 1904, l’"Atlética y Futbolística Argentinos Unidos de Villa Crespo", que, fidel al seu origen obrer i humil, va ser creada en una obra en construcció situada al bell mig del barri de Villa Crespo que li donava nom. La denominació escollida, que optava per designar l’entitat com una associació i no pas estrictament com un club esportiu, ja demostrava que la voluntat dels seus promotors anava més enllà de l’esport i pretenia difondre els ideals anarquistes i socialistes entre la població de Buenos Aires.
El nom inicial que aquell grup de joves va adoptar per batejar el seu club va ser lleugerament modificat dies després, quan l’impressor a qui van encarregar el segell de l’entitat els va suggerir escurçar-lo, entre altres raons, perquè pogués llegir-se en un espai tan petit com el que habitualment tenia un segell. Els antics integrants del "Mártires de Chicago" i del "Sol de la victoria" van optar, doncs, per anomenar la nova entitat com a "Asociación Atlética Argentinos Juniors". De fet, hi ha qui ha volgut rellegir l’acrònim resultant d’aquesta modificació, AAAJ, com una consigna llibertària que pregona "Adelante Anarquistas Avancemos Juntos".
Una de les primeres decisions que va haver de prendre l’Argentinos Juniors va ser la d’escollir els colors que havien de formar el seu nou equipament. Fidel a les conviccions obreristes que el caracteritzaven, el club va optar pel color roig com el principal de la seva samarreta, acompanyat de tonalitats blanques que completaven l’equipació. La tria va venir motivada perquè, el 13 de març de 1904, tot just cinc mesos abans de la fundació del nou club, Buenos Aires havia escollit el primer diputat socialista de tota Amèrica, que no era altre que Alfredo Palacios, militant del Partit Socialista argentí, una formació d’inspiració marxista nascuda finals del segle XIX.
- Diego Armando Maradona vestint la samarreta roja de l’Argentinos Juniors
- @ExtremeFootbal4
Curiosament, aquest primer diputat socialista no havia estat escollit pel districte de Villa Crespo sinó pel de la Boca, un altre barri popular de la capital argentina que, un any després de l’elecció de Palacios, el 1905, va veure néixer el Club Atlético Boca Juniors que, amb el pas dels anys, s’ha convertit en l’equip amb més seguidors del país. Així, doncs, l’èxit que pel socialisme havia suposat aquella elecció va fer que Argentinos Juniors decidís adoptar el color roig, que identificava les posicions ideològiques socialistes i comunistes, a l’hora d’escollir la seva samarreta.
Aquest color, que encara avui llueix a l’equipació del club, va haver de ser modificat el 1909 arran d’una prohibició governamental que va venir motivada per l’esclat de la coneguda com a "Semana Roja". Aquesta setmana roja es va iniciar l’1 de maig de 1909 amb una gran manifestació en ocasió del Dia Internacional de la Classe Treballadora que va ser durament reprimida per la policia, que va obrir foc contra els manifestants provocant més d’una desena de víctimes mortals.
Aquests fets, que tenen un paral·lelisme més que evident amb la revolta de Haymarket, van desencadenar una gran vaga general que va ser durament reprimida. Aquella repressió va provocar que, sis mesos després d’aquell maig calent, tingués lloc un atemptat contra el cap de la policia de Buenos Aires, Ramón Falcón, que va ser assassinat per l’anarquista jueu ucraïnès Simón Radowitzky, que va voler venjar així la mort dels seus companys anarcosindicalistes durant la celebració de l’1 de Maig.
Fruit de la prohibició de lluir el color roig, l’Argentinos Juniors va recuperar, durant cinc anys, el verd i el blanc que havia lluït el "Mártires de Chicago" durant els seus tres primers anys d’existència. Una samarreta que, per cert, el club ha utilitzat en diverses ocasions com a segona equipació recordant així els seus orígens.
- L’equip de l’Argentinos Juniors en una imatge de l’1 de maig de 2021 en què recorda els màrtirs de Chicago i els primers colors del club
- @SamilUslu_
Malgrat una procedència ideològica tan marcada, amb el pas dels anys, i, molt especialment, arran de l’inici del professionalisme i de la mercantilització del futbol, l’Argentinos Juniors ha anat perdent el caràcter anarquista, socialista i obrerista que l’havia definit en els seus inicis. Aquell club fundat a partir dels "Mártires de Chicago" i del "Sol de la victoria" va ser el que, el 1976, amb tot just quinze anys, va fer debutar a Diego Armando Maradona, que va vestir la samarreta roja de l’Argentinos Juniors fins al 1981, quan va fitxar per Boca Juniors, l’any abans d’enfilar camí cap a Barcelona.
Curiosament, va ser poc després del pas de Maradona per les seves files que l’Argentinos Juniors va viure la seva època de major glòria, quan, durant la dècada dels 80 del segle XX, tot just acabada la dictadura militar, el club es va proclamar campió d’Argentina en dues ocasions i va aconseguir la fita de guanyar la Copa Libertadores de 1985, després d’imposar-se a l’América de Cali colombià en un agònic partit de desempat que es va decidir als penals.
Aquella extraordinària fita va fer que el club nascut per recordar els màrtirs de Chicago i que havia estat creat per un grup de joves anarquistes i socialistes argentins es proclamés campió d’Amèrica vestint una samarreta de color roig que, tot i haver perdut càrrega ideològica, havia estat originàriament adoptada per celebrar l’obtenció del primer diputat socialista de tot el continent americà.
