Cada any, prop d'un milió de persones d'arreu del món perden la vida a causa d'infeccions gastrointestinals vinculades a problemes de sanejament i la manca d'aigua potable. És una situació força allunyada de la nostra realitat, però sí una situació amb què ha de lidiar una part important de la població mundial, especialment en els països que, avui en dia, encara no tenen garantida la potabilitat de l'aigua. A Catalunya, de la mateixa manera que a la resta de l'estat espanyol, en canvi, obrim l’aixeta o ens banyem a la platja sense pensar en els riscos microbiològics.
Aquesta confiança es deu a una legislació, infraestructures de sanejament i sistemes de tractament de l’aigua que han millorat la salut pública en poques dècades. Tot i això, cal tenir present que en salut pública el risc zero no existeix. Fins i tot en sistemes altament controlats es poden produir episodis puntuals de contaminació microbiològica. Un exemple recent és el brot que es va produir a Tarazona (Saragossa) el 2023, on prop de 500 persones es van veure afectades per la presència d’un protozou a l’aigua de consum.
La normativa que garanteix que l’aigua que utilitzem és segura
La qualitat de l’aigua de consum humà, les aigües de bany i l’aigua regenerada estan regulades per diverses normes que estableixen quins microorganismes s’han d’analitzar, amb quina freqüència i quins són els estàndards de seguretat. A nivell europeu, la implantació de la Directiva sobre el tractament d’aigües residuals i de la Directiva Marc de l’Aigua va suposar un abans i un després: van obligar a construir depuradores amb tractament secundari per a poblacions de més de 2 000 habitants, millorant la qualitat ecològica de rius i costes.
La normativa més recent sobre aigües residuals urbanes actualitza aquests requisits. També incorpora un major control de contaminants químics, la vigilància de patògens i de la resistència als antibiòtics. Per últim, planteja la realització de tractaments avançats (terciaris i quaternaris) amb la corresponsabilitat del productor en l’eliminació d’aquests contaminants.
Els microorganismes que donen pistes del perill
Les normatives utilitzen certs microorganismes com a indicadors de contaminació fecal. Aquests microorganismes formen part de la microbiota intestinal normal. No causen necessàriament una malaltia, però la seva presència a l’aigua indica que pot haver-hi altres patògens perillosos d’origen fecal.
Per exemple, totes les normatives inclouen l’anàlisi d’Escherichia coli i enterococs intestinals. Ambdós bacteris són presents a la microbiota intestinal dels animals de sang calenta. Si apareixen a l’aigua, suggereixen que també podrien estar presents patògens com Salmonella, Shigella, Campylobacter o E. coli enteropatogèniques. Afortunadament, la majoria de bacteris intestinals sobreviuen poc en el medi aquàtic. Necessiten condicions més estables, càlides i riques en nutrients, com les que troben a l’intestí.
Una excepció és Clostridium perfringens: aquest bacteri forma espores molt resistents que poden sobreviure durant mesos. La seva detecció és un indicador indirecte de la possible presència de protozous com Giardia o Cryptosporidium, els quals també són molt resistents. Aquest darrer fou precisament el causant del brot de Tarazona esmentat anteriorment.
Un altre tipus de patògens que causen gastroenteritis són els virus, com el rotavirus o el norovirus. Son molt infectius i més resistents als tractaments de desinfecció que els bacteris. Com que analitzar-los directament és complicat, s’utilitzen indicadors com els colífags, que són virus que infecten bacteris intestinals amb un comportament més semblant al dels virus humans. Les normatives recents, com les de l’aigua de consum i la reutilització, ja els incorporen per detectar riscos que abans passaven desapercebuts.
L’origen de la contaminació i per què és important
Quan es detecta contaminació fecal, sorgeix una pregunta clau: qui ha contaminat l’aigua? L’origen és humà, ramader o de fauna salvatge? Conèixer l’origen no només ajuda a entendre què ha passat, sinó que permet prendre decisions per millorar la gestió dels recursos hídrics i, alhora, depurar responsabilitats jurídiques.
Els indicadors fecals inclosos en les normatives es troben tant en la microbiota humana com animal, per la qual cosa no permeten distingir-ne l’origen. Però en els darrers anys ha avançat un camp emergent: el Microbial Source Tracking (MST), o identificació de l’origen microbià de la contaminació. Aquest enfocament busca microorganismes específics d’una espècie que permetin respondre aquesta pregunta.
Així, per exemple, el bacteri Bifidobacterium adolescentis es troba exclusivament a l’intestí humà. També és el cas de Bacteroides dorei (o HF183), àmpliament utilitzat als Estats Units com a indicador de MST. Indicadors d’origen animal s’han utilitzat amb èxit per determinar que les gavines eren la causa de la contaminació en una platja. O també que el bestiar boví havia contaminat aigües superficials en detectar-se un marcador en sediments del riu.
La dieta, l'entorn o la genètica: factors clau
Una de les revolucions recents és el descobriment del grup de virus crAssphage. Aquest grup de virus, que infecta Bacteroides, és el virus més abundant a l’intestí humà i s’ha postulat com un bon indicador de contaminació fecal humana.
Tot i això, cal tenir en compte, però, que els diferents indicadors de MST presenten certa variabilitat geogràfica. Aquesta s’explica per diferències en la microbiota intestinal de les espècies i humans. La dieta, l’entorn o la genètica, entre d’altres, contribueixen a aquesta variabilitat. Per això, fins el moment no hi ha cap marcador que sigui universal i els diferents marcadors han de ser validats a cada àrea d'estudi.
Combinant aquests marcadors, avui podem saber, per exemple, si la contaminació d’un aqüífer prové de purins de porc, biosòlids de depuradora o fauna salvatge. Açò és essencial per gestionar millor el territori i prevenir riscos sanitaris.
Un futur amb més informació i menys risc
La incorporació de nous indicadors i la millora de les normatives ens permeten detectar abans els riscos i actuar de manera més eficaç. L’aigua que consumim, en què ens banyem o que es reutilitza és avui més segura que mai. Però els desafiaments continuen.
La ciència avança cap a una vigilància microbiològica cada vegada més precisa, en què no només puguem detectar la contaminació, sinó entendre’n l’origen i prevenir-la. Aquest enfocament serà clau per a la seguretat de l’aigua en un context de canvi climàtic i pressió creixent sobre els recursos hídrics.
Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation en el següent enllaç
