El 29 de gener de 2019, dues setmanes abans de l'inici del judici a la plana major de l'independentisme al Tribunal Suprem, ERC va organitzar un acte multitudinari al Sant Jordi Club, amb més de 2.000 persones, per fixar el rumb en un context de repressió judicial. El seu president, Oriol Junqueras, estava empresonat a Lledoners, però el partit va preparar una acurada posada en escena per transmetre, amb el màxim realisme possible, que hi era com un militant més. Va aparèixer un holograma de Junqueras i al missatge polític escrit pel líder republicà hi va posar la veu el seu germà Roger, encarregat de llegir l'encíclica al costat d'altres dirigents destacats de la formació. ERC aspirava a la plena centralitat de la política catalana, ja havia orientat el viratge cap al pragmatisme després dels fets de 2017 i pretenia convertir-se en la primera veu de l'independentisme institucional en el moment de màxima tensió judicial del procés.
Cinc anys i gairebé quatre mesos després, el partit sembla haver completat un cicle, marcat per una successió de dificultats. Els republicans van ascendir fins a la presidència de la Generalitat, i la seva influència a Madrid va encaminar en solitari els indults i la reforma de la sedició, pas previ a una amnistia en la qual han compartit protagonisme amb Junts. Però al cim de la política catalana no hi han trobat l'estabilitat desitjada ni tampoc s'ha consagrat l'aspiració de ser catch-all party. La solitud parlamentària després de la sortida de Junts del Govern, la incapacitat per rendibilitzar la gestió i el retrocés electoral -de les eleccions municipals a les espanyoles, amb la desfeta final de les catalanes- han esmicolat la percepció de força granítica sota el lideratge de Junqueras i Marta Rovira. La bicefàlia amb Pere Aragonès tenia les lògiques costures que s'han tibat amb la caiguda demoscòpica, i el matrimoni polític entre el president i la secretària general s'ha erosionat quan ha aflorat la discussió sobre el relleu de lideratges. No han pesat els bàndols, més aviat les lectures diferents sobre les decisions a prendre després de la patacada a les urnes.
La setmana de ressaca del 12-M ha estat agitada a ERC, amb executives no absentes de moments tensos. No podia ser diferent havent deixat passar el debat després de les municipals i de les espanyoles. S'ha produït, però, el pacte de la discrepància: la celebració d'un congrés el 30 de novembre -en lloc d'una cita congressual exprés- per cedir la paraula a la militància en paral·lel als moviments individuals. Aragonès i Rovira han optat per fer un pas al costat. El del president, immediat i definitiu. El de la secretària general, en diferit. Al seu torn, Junqueras ha escollit la via de l'adeu temporal, que té regust d'intent de retorn, perquè aspira a sotmetre a escrutini de les bases la vigència del seu ascendent. El partit ja no transmet la imatge de bassa d'oli.
La successió d'anuncis permet intuir escenaris. I Junqueras no té males cartes per afrontar la discussió domèstica. En primer terme, perquè ara mateix no hi ha un candidat alternatiu a la presidència del partit o, almenys, els qui pensen en la necessitat d'un relleu no han posat un nom sobre la taula i tampoc tenien res preparat. En segon lloc, perquè el moviment d'apartar-se per tornar, el situa fora de focus quan pertoqui prendre la decisió incòmoda sobre la investidura. Si ERC acaba avalant amb una abstenció la presidència de Salvador Illa, no portarà la firma política de Junqueras -encara que potser hauria defensat aquest pas- sinó de la direcció comandada per Rovira, que pilotarà la formació fins a finals de novembre. I, finalment, perquè el president del partit manté connexió amb les bases. En els últims mesos s'ha dedicat a recórrer el país i escoltar les seccions locals, un treball que els quadres del Govern no han atès de manera tan minuciosa.
Junqueras, però, ha de trobar el to i tornar a convèncer per recuperar el timó del partit d'aquí a mig any i fer creïble que, de nou, pot sortir bé. Sembla complicat que, al congrés del novembre, s'entoni amb la mateixa vehemència el "junquerisme és amor" que es reproduïa al Sant Jordi Club el 29 de gener de 2019, però els junqueristes d'ERC no han desaparegut i presentaran batalla. Serà una partida llarga. I potser tan enrevessada com la investidura d'Illa, que ja avalua com treure profit a la debilitat conjuntural dels republicans.
- Intrahistòria de la crisi a ERC: així han delimitat el terreny de joc en quatre dies; per Carme Rocamora.
- Els Mossos desmenteixen la versió del govern espanyol sobre el robatori de coure.
- Òmnium promou Oleguer Serra com a vicepresident; per Bernat Surroca.
- La policia revela els cinc objectes més buscats dels lladres multireincidents a Barcelona; per David Cobo.
- Entrevista a Ramon Usall: «El futur del Barça? Té experiència lluitant contra clubs-estat»; per Àlvar Llobet i Sotelo.
El passadís
Les pròximes Jornades del Cercle d'Economia, que se celebraran a Barcelona del 22 al 24 de maig, seran el primer fòrum de ressaca postelectoral a Catalunya. L'entitat -que aquest dijous va presentar la nota prèvia a la trobada, que gira sobre la productivitat- era ben conscient que la cita es faria en vigílies de les eleccions europees. Però el que no van veure venir els sempre calculadors estrategues del club econòmic és que quedarien encaixonats entre unes eleccions catalanes i unes europees. Cap dels principals dirigents que van confirmar la seva assistència abans del 12-M sabia en quina situació política es trobaria a finals de maig. El president Pere Aragonès, que ja ha anunciat la seva sortida del primer pla, inaugurarà la trobada.
Hi ha expectació també per escoltar Alberto Núñez Feijóo i veure quin to empra sobre Catalunya després que el PP hagi incrementat la seva presència al Parlament. Feijóo serà al Cercle dijous i en acabar, anirà a l'acte d'inici de campanya del seu partit. I la gent del món econòmic rebrà divendres, en l'acte de clausura, Pedro Sánchez. L'any passat, persones rellevants del Cercle comentaven que calia estar preparats per l'arribada de Feijóo a la Moncloa. Era pocs dies després de la victòria del PP a les municipals i autonòmiques. En un any han passat moltes coses i el Sánchez que serà a les Jornades arribarà pletòric.
Vist i llegit
Des que Stephen King va fer un missatge a les xarxes socials per elogiar La mesita del comedor, film del cineasta català Caye Casas, la pel·lícula ha fet un salt a la popularitat. Fins que no es va produir l'elogi del rei del terror, el llargmetratge no es podia veure a l'Estat ni havia estat inclòs entre les projeccions del Festival de Sitges, però la indiferència a casa nostra es començarà a corregir a partir d'avui, quan ja estarà disponible a la cartellera de la plataforma Filmin. De l'odissea de Caye Casas i el seu film, premiat en diversos certàmens internacionals, en parla l'article d'Eneko Ruiz Jiménez a El País, amb detalls de totes les dificultats que ha superat l'equip que ha fet possible la pel·lícula. Una història de terror amb final feliç.
L'imperdible
Aquest dissabte és el Dia Internacional dels Museus i, com ja és tradició, a Catalunya s'activa la jornada de portes obertes als recintes de la xarxa museística, que aquest any posarà l'accent en rol d'aquests centres com a espais de formació. A Barcelona, la Nit dels Museus permetrà visitar instal·lacions fins a la matinada. Hi ha propostes per triar i remenar, però des d'aquesta tribuna us recordem que teniu l'oportunitat de visitar les exposicions de la Fundació Tàpies, que enguany commemora el centenari del naixement de l'artista. Bon cap de setmana!
Joan Serra Carné
Redactor en cap de Nació
Vols que t'arribi La Brúixola de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre-la.