Al cotxe, el marcador exterior dispara l’avís: 41 graus. La xifra sembla més pròpia d’un paisatge llunyà que no pas d’una carretera de la comarca de la Noguera. I per afrontar aquest viatge no hi ha millor banda sonora que Ry Cooder a "París, Texas": una guitarra que camina sola per un desert infinit, com si el protagonista —aquesta vegada el periodista que firma la crònica— fos aquell Travis Henderson, perdut entre pols, carreteres i silencis.
Però aquest desert no és el de Texas. És el de casa nostra en el segon dia d’estiu del 2026, un territori que ha après a conviure amb uns estius que fa uns anys haurien semblat impossibles i que ara arriben puntuals com una cita marcada al calendari. Superar el llindar dels quaranta graus ja no és una sorpresa: és la nova realitat.
El sol pesa. S’enganxa a la pell, a la roba i a l’asfalt. Trobar algú pel camí que expliqui com està vivint aquesta calorada no és possible. A migdia, Ponent es buida. Les veus desapareixen, les persianes baixen i el moviment queda reduït al mínim imprescindible. La calor també imposa el seu propi silenci.
El camí entre Sant Llorenç de Montgai i Gerb avança entre camps que semblen immòbils sota una llum blanca i intensa. Als marges, la vegetació resisteix com pot. A la carretera, l’asfalt tremola i dibuixa aquells miratges d’estiu que fan dubtar si, al final del trajecte, hi haurà una bassa, una ombra o una mica de frescor. Però és només una trampa del sol.
Aigua? La resposta apunta al pantà. Allà hi ha el blau que trenca el domini del groc i del marró, el petit refugi visual enmig d’aquest paisatge de calor. Però fins i tot l’aigua sembla lluny en aquestes hores. Ningú no neda. Ningú no desafia el mercuri quan el sol mana. El bany queda per més tard, quan la tarda comença a perdre força.
Ponent viu aquests dies una mena de travessia pel desert. Els pobles, els camps i les carreteres continuen al mateix lloc, però funcionen a un altre ritme. El paisatge és el mateix i alhora sembla diferent: més extrem, més sec, més silenciós.
Entre els carrers d’aquesta petita localitat, a pocs quilòmetres de Camarasa, només hi apareixen algunes ànimes fugisseres. Una d’elles és la Núria, que explica que durant les hores de més calor ningú s’aventura a sortir al carrer.
“La gent que té fills petits ho vivim pitjor, perquè l’estiu no està fet per estar a casa”, diu mentre continua el camí. La frase resumeix una contradicció d’aquests dies: l’estiu és temps de bicicletes, de jocs al carrer i de tardes llargues a fora.
Però avui no hi ha nens pedalant pels carrers. Les bicicletes esperen aparcades. També esperen les piscines. La vida d’estiu no comença fins més tard, quan el sol afluixa una mica i el rellotge permet tornar a sortir.
A prop dels camps, en Joan ha aprofitat les primeres hores del dia per avançar feina abans que la calor sigui insuportable. Explica que el territori sempre ha estat acostumat a les altes temperatures, però que ara els episodis intensos són més llargs. “A partir del migdia és impossible estar gaire estona al sol. Has de canviar els horaris. Ara els estiu comencen abans”, assegura.
La mateixa sensació la comparteix la Marta, una veïna que espera que passi la pitjor part del dia. Per ella, el problema no és només la temperatura màxima, sinó que la calor s’allarga durant hores:
“A la nit costa refrescar la casa i descansar”. Tot i això, recorda que quan cau el sol el poble recupera una mica de vida: tornen les converses al carrer, les piscines s’omplen i l’estiu reprèn el seu ritme.
