Ahir hi va haver un referèndum a Islàndia per a decidir si el país del gel reobria les negociacions amb la Unió Europea i el resultat per un marge estret ha estat negatiu. La legítima preocupació sobre els efectes en el seu sector pesquer, primordial per a l’economia islandesa i part fonamental de la seva identitat com a nació, ben segur hi han tingut molt a veure igual com el pànic internacional provocat per la crisi de Ceuta. Els motius geopolítics que havien portat a la consulta (la por a la ingerència nord-americana i russa) no han estat suficients per a decidir el resultat. Els populismes euro-escèptics ho han celebrat, és clar. Cada cop de porta que rep la UE és una bona notícia per als qui voldrien veure la seva desfeta i aquest resultat a Islàndia hauria de ser un toc d’alarma important per al comandament de la UE, que no pot continuar fent com si res.

Dit això, crec que l’entrada d’Islàndia a la Unió Europea hagués estat una bona notícia per als catalans. Primer, perquè són un país profundament democràtic. De fet, tant, que la seva primera assemblea, l’Althing es va crear cap a l’any 930, fins cent anys abans que les nostres assemblees de pau i treva. També perquè els islandesos saben què vol dir ser governat per un país estranger, ja que durant set segles ho foren per Noruega. I a més a Reykjavík, tenen experiència en reconèixer independències com van fer amb els països bàltics.

D’altra banda, l’entrada d’Islàndia a la UE, com la de Montenegro (que esperem que sí que es confirmi), o la d’Ucraïna en un futur, podia forçar les rígides costures del projecte europeu. Com encara ho faria més l’entrada d’una Escòcia independent. Amb cada ampliació i cada entrada d’un nou estat a la UE és més evident que el sistema de govern actual basat en un unanimisme paralitzant és una rèmora per al futur del projecte europeu i que cal una reforma de fons. L’excés de vetos avui fa que la UE no pugui estar a l’altura del repte geopolític que marquen l’agressivitat de Rússia, l’hegemonia de la Xina i la deslleialtat dels Estats Units de Trump. La integració europea en matèria de defensa, per exemple, que com ha demostrat la invasió russa d’Ucraïna és bàsica per al futur polític del continent, és un objectiu estratègic per a nosaltres com a catalans, fins i tot si no compleix tot el que voldríem. Cada passa en aquest sentit debilita l’autonomia de l’exèrcit espanyol per actuar violentament contra el nostre país.

A més l’ampliació i la federalització europea i, per tant, la pèrdua de capacitat dels estats per a vetar qualsevol decisiu, també resta cartes guanyadores a Madrid de cara a silenciar els socis europeus pel dia que Catalunya tingui una oportunitat com la del 2017. Una qüestió que no és menor. A tot plegat cal afegir-hi l’evidència que l’entrada de cada nou país, com Islàndia en aquest cas, obliga a la introducció d’una nova llengua oficial, i això augmenta les contradiccions de la situació actual, que margina el català. Hi ha dues vies per aconseguir l’oficialitat de la llengua, una la que hem seguit fins ara a través d’un canvi en la regulació corresponent, l’altra en cas de canvi de Tractats. Cada entrada d’un nou estat a la UE obre la segona i, per tant, una oportunitat (almenys teòricament) per assolir l’objectiu.

En aquest punt algun dels lectors exclamarà en veu alta: “però jo no vull ser a la UE!”. Puc entendre el desencís de molts catalans amb el projecte europeu, jo també l’he viscut. Tanmateix, el futur de Catalunya passa irremissiblement per la Unió Europea, ja que la nostra situació geopolítica impedeix imaginar que es permeti mai una independència que actuï com a cavall de Troia d’una potència extraeuropea. També seria molt naïf creure que cap estat de la Unió Europea reconeixeria una Catalunya que un cop independent no en volgués formar part. 

A més, amb independència o sense, l’enfortiment democràtic de la UE és primordial per mantenir la repressió espanyola dins d’uns límits. Encara que la cúpula de la UE no ens ajudi com voldríem, només cal veure les sentències dels tribunals belgues, alemanys o del TJUE o el dictamen del Consell d’Europa de 2021 (amb vot majoritari dels països UE) per entendre que els catalans hi guanyem més que hi perdem. I tot plegat sense parlar de l’economia evidentment. Malgrat que ara patim una sobredosi turística que hem de reduir amb urgència, l’accés als mercats europeus és clau no només per a la nostra prosperitat, sinó també per a reduir cada cop més la dependència envers el mercat espanyol.

Una Europa federal i democràtica és el que convé doncs a Catalunya que a més entronca tant amb l’independentisme com la tradició històrica del nacionalisme català i del republicanisme federal català que avui només tenen sentit lluitant per un Estat Català dins la Unió Europea. És en aquesta direcció en la qual cal centrar les energies. Els cants de sirena dels populistes i prorussos d’esquerres o de dretes només ens portarien a alienar-nos dels nostres possibles aliats naturals, i desfer la Unió Europea com somnien els fanàtics de l’AfD alemanya seria un desastre que ens deixaria encara més desprotegits davant Madrid.

Això no vol dir, és clar, que qualsevol integració sigui bona (en aquesta mateixa columna he escrit múltiples articles criticant la centralització dels fons europeus, els dobles estàndards o la deixadesa amb la llengua), sinó que hem de posar la força en influir-hi en una direcció positiva. Malgrat que avui Catalunya en lloc d’un Estat de la UE és una extremitat d’Espanya, tenim dret a ser representats al Parlament Europeu i com ha demostrat Junts per Catalunya amb l’ingrés en el Partit Demòcrata Europeu, des de la centralitat europeista es poden trobar espais per treballar per una UE més federal i democràtica i, per tant, més favorable als catalans.

Les ampliacions de la UE i la seva federalització democràtica són importants per als nostres propòsits tant en l'àmbit català com europeu. I ho són també pensant en clau d’independència. Construir el camí que la faci possible en tots els camps és del que ha d’anar l’acció política dels catalans i no d’imaginàries lluites contra califats que ni hi són ni se’ls espera.

PD. Llegeixo que en Gordon Brown, ex-PM britànic i defensor del no a la independència d’Escòcia l’any 2014, creu que a llarg termini Irlanda serà reunificada. Un bon senyal.