Els primers compassos de la negociació per a un finançament singular, vinculada a la investidura d’Illa, han posat de manifest algunes de les principals mancances de les esquerres a l’Estat: l’absència d’horitzons compartits i la subordinació al PSOE.

Parlar del finançament de Catalunya no és nou, i la proposta en si s’ha d’emmarcar en la correlació de forces actual; o com diria Vázquez Montalbán, en la correlació de debilitats. D’una banda, ERC surt debilitada d’aquest darrer cicle electoral, pagant molt car l’exercici de responsabilitat d’aterrar el postprocés (la meva àvia deia que no hi ha cap bona obra que quedi sense càstig); però resulta determinant per a la governabilitat tant a Catalunya com a Espanya. D’altra banda, el PSOE guanya, es torna a situar com a espai dominant, referent i única opció de govern, però el bloc progressista queda debilitat, erosionat, tensat per les cada cop més complicades relacions amb les esquerres sobiranistes. Així, el PSOE necessita “passar per caixa” després del desgast de l’amnistia; és a dir, investir Illa.

En aquest context, cal ser conscients que la capacitat d’arrencar concessions al PSOE és limitada. Superant definitivament el marc de l’independentisme màgic el que cal són propostes concretes, tangibles, que permetin fer passes en la direcció correcta. Per això, cal ser molt clars quan es parla de finançament singular. Del que es tracta ara és d’avançar en el marc de la sobirania –és a dir, en el fet que els impostos es recaptin des de Catalunya– i la transparència –és a dir, que es publiquin les balances fiscals i s’acabi amb l’opacitat– i no tant en la reducció del dèficit fiscal. I no és poc! Aconseguir recaptar el 100% dels impostos, fer transparents els comptes i explicitar els dèficits de finançament que pateix Catalunya de manera contrastable i quantificable és indiscutiblement un pas endavant que prepara els següents. Criticar aquesta proposta, acusant de traïdores les persones que aconsegueixen avenços, és el contrari a defensar els interessos de Catalunya i les seves classes populars.

Així les coses, resulta especialment preocupant que, en fer-se pública la proposta i la predisposició del PSOE a parlar-ne, les primeres forces polítiques que van sortir a criticar-la van ser Compromís, la Chunta i Més per Mallorca: tres organitzacions amb clara sensibilitat nacional –o regional, si més no, sense ànim d’ofendre– o que es declaren obertament sobiranistes van aplanar-li la negociació al PSOE, fent-li la feina bruta. I considero que seria un error entrar en el debat de si l’esquerra sobiranista a Catalunya no se sap explicar, o si el valencianisme polític en realitat no és sobiranista perquè dona l’esquena als anhels de Catalunya. Mentre ens enfrontem entre nosaltres no avança ningú i som funcionals al règim del 78.

Un finançament singular per a Catalunya hauria de ser celebrat no tan sols per totes les forces sobiranistes de l’Estat, sinó també per totes aquelles que en volen una democratització profunda per avançar en drets socials. Catalunya sempre ha obert camí en la conquesta de drets, i més sobirania per a Catalunya i descentralització del poder a Espanya repercutiran positivament en tots els pobles que en formen part i en les seves classes populars.

En aquest punt de la pel·lícula, hauríem de tenir ja clar que el PSOE només fa polítiques d’esquerres si l’obliguem i que la seva tendència natural és la de buscar els grans consensos d’estat amb la dreta i erigir-se en garant de l’statu quo i del règim del 78. Després dels cinc dies de reflexió, Pedro Sánchez va prometre mesures contundents per a la regeneració democràtica i, a hores d'ara, l’únic que ha fet és pactar la renovació del CGPJ amb el PP. Clarament, tenim conceptes molt diferents del que significa “regeneració democràtica” i de cap a on cal avançar.

Les esquerres de l’Estat, tant les que s’articulen en clau estatal o regional com les esquerres sobiranistes i independentistes, hem de ser capaces d’acordar les propostes polítiques fonamentals per poder fer front a un PSOE massa còmode menjant crispetes mentre ens barallem. És obvi que els objectius polítics i els horitzons poden ser diferents, però també ho és que tenen punts en comú i que requereixen fer, si més no, una part del camí plegades.